Dispersions  
  Lemes:
  reset   aplica
mare AF 13 oc.
mare F 31740 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2008)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb mare Freqüència total:  31753 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

freqüentíssima desconsideració del marit varen irritar a la fi la soferta mare, tant, que es va entendre amb Cronos, hagut d'Uranos, per escarmentar el
els seus propis fills, tot just naixien. Per un cèlebre ardit de la mare, es va escapar dels singulars aliments un de sol, Zeus. No parlarem de la
que Cronos sentís els plors i les rebequeries de Zeus, el nou nat, que la mare amagava en una caverna del Dicté o de l'Ida. La cèlebre cabra Amaltea,
era també una mica endevina o profetessa. A Delfos va substituir la seva mare Gea i hi va exercir una temporada els seriosos oficis d'una manera força
noms, més aviat abruptes, dels Cíclops i dels Titans. Mnemosine va ser mare de les nou Muses i els recordava tothora els més petits detalls de les
Algú sospita que vaig perdre momentàniament el seny", recordava la mare. "Hi va haver al capdavall una entesa entre el teu marit i els amos dels
dona esplèndida, reina en un llunyà país, la Líbia, on tu no aniràs mai. Mare de molts fills, els va anar perdent un per un, sense quedar-li'n cap.
cap. Aleshores va maleir-ho tot i va embogir. Gelosa de totes les altres mares, va ordenar que matessin tots els fills de cada una d'elles. Comprendràs
va dir Arístocles a Euforió. "Fas bé. Ell et prefereix a la teva mare i a mi. És fidel i amb els seus lladrucs ens avisa de qualsevol soroll de
sempre massa xorra", aclaria el jove dropo. "I el teu pare i la teva mare, la família, t'ho comporten?", s'escandalitzava el laboriós i metòdic
infidel, Apol·lo va córrer a treure Asclepi del cos ja mig consumit de la mare. Avui no ens interessa la història del darrer, que, de gran, es va
saludables. La cornella, de vida llarga, l'acompanya i li recorda la mare. Té un aspecte noble, acollidor, i la mirada és serena. El seu culte va
grat a substituir-me en el viatge, i tant el meu vell pare com la pròpia mare, lúcids egoistes, freds calculadors, no hi consentien, amb irrefutables
el nom—, fidel companya, modèlica virtut i, per escreix, i no com la meva, mare exemplar. Però, ben mirat, i jo, què? No sóc potser més de plànyer,
"Ens tombarà malalt", es lamentava, amb l'ai al cor, l'atribolada mare. "De berengitis", dictaminava, enmig de l'estupefacció terminal, el
va preguntar, des de la porta del palau, la benigna però autoritària mare. "Et tornaràs al capdavall miop o guerxa", assegurava, sense precisió
l'arribada d'algun vaixell. O d'algú", continuava, reticent, la mare. "I des d'aquí jo no veig res", s'estranyava l'entenimentada Arete —i
perillós que et tinc prohibit. Pobra de tu, si de cas", es malfiava la mare. "Per què no em respons? Vespreja, i les estrelles començaran a sortir i
a l'eloqüència del discurs sinó amb un pertinaç silenci. Aleshores la mare es va enfadar. "Filla", ordenava. "Si no m'atens, jo no puc ni
desgràcia no em sobrevingués, però ja se sap com és de cec el cor d'una mare. No adoptava, per un malentès amor, les precaucions adequades, i vet aquí
li queien al damunt amb les eines amanides. "No em mateu, sóc la vostra mare", advertia, sensata i òbvia, la matrona. El noi vacil·lava. "Què faig?
venta-li una doble ració del premi." "Fill, tingues pietat de la teva mare", recomanava amb un accent de noble contenció la matrona. "No en va
fereix de sobte, esdeveniu orfe, desemparat silenci. Més gran que la meva mare, les meves ales cobreixen i inclouen tot l'univers, excepte la Necessitat
més. Tino Costa aquesta nit es dirigia a casa seva. Hi havia deixat sa mare, ja vella, i, això no obstant, a penes si el seu cor, mentre s'acostava
de no sabia quines profundes alegries. Llavors el carrer on vivia la seva mare, la casa on ell havia nascut i on visqué de petit en companyia seva, la
totes i en cadascuna d'elles despertés una palpitació del cor de la seva mare. "Tino Costa ha tornat! Tino Costa ha tornat!" I ara, per què restaven
a la seva ment com una llar tranquil·la, amb el foc encès, i ell i sa mare a la vora de la flama, mentre a fora s'estendria el món, combatut per una
de saber que era la llum de la seva llar, la llum que li indicava que sa mare vivia i somniava en ell i l'esperava, perquè viure i esperar era en ella
la seva trista i ja marcida aventura, i l'havia impel·lit devers la seva mare. Una mesquina vanitat —potser millor una estupidesa— l'havia distret
lo i tornant-lo a mirar, com no gosant creure el que veia. —Com estàs, mare? Sóc jo. —Tino, fill meu: benvingut! L'acollí així, com sempre, amb
—. Fill meu, Tinet." Tino Costa la mirà, i veié que el rostre de la seva mare s'emplenava a poc a poc de plor. Plorava a despit d'ella, incapaç de
de nou per a no tornar mai més en aquella casa. Davant el plor de la seva mare es veia a si mateix com l'ésser més miserable de la terra, culpable d'un
del poble amb qui es tractaven—. Vivien al mateix carrer, les respectives mares havien estat amigues de petites. Tino Costa sentia envers els nois, molt
mano i el petonejava. Ja de més grans, amb tot i la mort de la mare, les relacions havien continuat en el mateix to entre les dues famílies,
un dia pel carrer, en direcció a casa seva. Era molt petit, i la seva mare vivia encara. Al final del carrer s'obria la ferreria, i al davant de la
Ella no hi volia pensar, però els de casa seva no cessaren: la mare li'n parlava; li'n parlava el padrí. Així, dolçament, l'anaven menant, i
per damunt dels turons, es posava a plorar pensant en Santa Maria i en sa mare i en son padrí i en les seves amigues. Llavors no volia separar-se del
veié morir després el pare de la nena; veié envellir l'Arcisa, la mare, cada dia més fidel a la masia i a l'amo; veié envellir Andreu, el mosso,
i li donava coratge, i aquesta mà era el padrí de Mila, i era també sa mare, interessats tots dos que es portés a cap el casament. Perquè, quin
presumit però simpàtic, faceciós i alegre. Orgull de son pare i de sa mare, que veuen en ell un digne continuador de la família i saben que poden
Què li hauria de faltar? Si el fill estava enamorat de Mila, el pare i la mare ho estaven més encara. Quant a Tiago, què més es podia demanar? Més d'una
de l'animal. A poques passes d'allí, mig amagada al senillar, la vella mare mirava vers allí amb el cap lleugerament alçat, els ulls fixos,
vedella? Pensava que m'hauria agradat que l'Estrella —era la vaca mare— l'hagués envestida en aquell instant. Jo m'hi hauria llançat al damunt
s'havia clos, com s'ha dit, gràcies a la influència del padrí i de la mare de Mila; però un que havia posat també el pes de la seva influència havia
d'una dolça nostàlgia. Per sant Cristòfol anaren al ball a la plaça: sa mare s'havia entestat a portar-la-hi. Mila no tingué valor de refusar. Tiago
acte fou com el segell definitiu posat al prometatge. Munda del Roso, la mare, era feliç. Feliços eren a casa de Candaina, i l'endemà el padrí féu a
el present més costós de tots els que li havia fet fins aleshores. La mare, en sortir la filla de l'habitació, la besà emocionada. —Bon dia, filla! —
, i ella havia de decidir-se. Allí hi havia el seu padrí; hi havia la seva mare. Després de la tremenda decepció del seu matrimoni —car també per ella ho
causa estava en els infants, que el turmentaven tant com podien, i en les mares, que moltes vegades havien prohibit a llurs fills que juguessin amb ell.
poques ocasions que l'havia vista quan era petita anant a missa amb sa mare, o a les festes populars del poble prenent part en algun dels actes que

  Pàgina 1 (de 636) 50 següents »