Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

deessa va manar als ex-dansaires, tothora nus i una mica envellits, que	matessin	Èpafos. Els Curetes, obedients per essència, el varen eliminar, amb
Clotho, sense deixar, però, el fus i de feinejar. Parlava tan sols per	matar	una mica l'estona, perquè entre totes tres ja havien comentat tota mena
tot i va embogir. Gelosa de totes les altres mares, va ordenar que	matessin	tots els fills de cada una d'elles. Comprendràs que, per bonica i reina
Ens varen dir que eres invencible, però vet aquí que dos et varen	matar	, un germà i una germana, l'una o l'altre, o potser plegats. Vas conèixer
navegant que protegeix la fundació de colònies, el qui sap guarir i també	matar	, amb una mort ràpida, clement. El qui presideix secrets de la màntica i
va acalorar Apol·lo, que, sol o amb l'ajut de la seva germana Àrtemis, va	matar	Coronis i el seu amant. Mentre cremaven el cadàver de la nimfa infidel,
campió hostil, Marduk va lluitar amb la pobra grossa bèstia i la va	matar	. La gesta acomplerta, va dividir en dues meitats l'enorme esquelet de la
Tecleta Marigó. "Les testes són les dels seus propis fills, que ella, en	matar	-los, tallava", aclaria Pulcre Trompel·li. "I fugi! No m'esgarrifi, que
de tempesta, en direcció a una riba, al capdavall enemiga, on el varen	matar	. El viatge era de debò important. Tanmateix, la sentència d'un consell de
dona, però estem segurs que preferies el teu art. Quan un serpent la va	matar	, els teus cants harmoniosos l'evocaven tant i tan bé, que tothom et
sóc ja silenci clos d'aquest reialme etern." Clitemnestra "Que em	mati	un fill, el meu propi fill, no m'ho acabo", s'anava desfent l'ordit de
sense límits." Electra "El casal és buit d'amics i ple de la gent que	mata	", comprovava l'arrogant matrona, amb un eficaç allunyament escènic. La
i el noi, tots dos, li queien al damunt amb les eines amanides. "No em	mateu	, sóc la vostra mare", advertia, sensata i òbvia, la matrona. El noi
sensata i òbvia, la matrona. El noi vacil·lava. "Què faig? M'és lícit de	matar	-la?", preguntava a l'inseparable company. El taciturn conseller es
criticava amb pífia, sense adonar-se'n, Pulcre Trompel·li. "Els morts	maten	el viu", sentenciava, una mica a la babalà, el pagès que figurava marit
amb calma caràcters i conductes, per detestar-nos amb educació i	matar	-nos amb art els uns als altres, amb l'acompanyament de declamacions
repartida en bocins. L'havien guisada en diverses i amples calderes. Es	mataren	mitja dotzena d'anyells, una vintena de pollastres, i es fregí una gran
No —afegí ell, aleshores, en veu baixa i esforçant-se per somriure—; no he	matat	ningú encara." L'ancià fixà novament en ell els seus ulls
professora. La mare ja sabia aleshores que, abans que fer-ho, es deixaria	matar	, i que ni el seu mateix pare, si hagués estat allí, no hauria aconseguit
pel seu amor: —Passa, passa, Catarina; passa, que t'haig de	matar	. Al primer cop que li venta, mig morta la va deixar;
a ell fins a fer-li mal, mentre amb veu torbada gemegava: —Sileta... Em	mataran	! Em mataran! Vull sortir, Sileta! Vull sortir! Ella li cercà la cara en
a fer-li mal, mentre amb veu torbada gemegava: —Sileta... Em mataran! Em	mataran	! Vull sortir, Sileta! Vull sortir! Ella li cercà la cara en l'ombra;
s'arranjarà tot, i tornaràs a casa. —Vull sortir, Sileta! Vull sortir! Em	mataran	! Li estrenyia la mà, com si en ella s'arrapés a la vida des de la
en intimitat i calor de llar. Ella s'havia fet els seus comptes: enguany	mataria	un dels pollastres que per a ella criaven a la masia i que ja tenia
Tiago... —Sí. Déu faci que no succeeixi alguna desgràcia. Com no el va	matar	Déu, quan pensà en tornar? Quantes llàgrimes hauria estalviat! —Diuen que
davant mossèn Anselm—, em penso que en un moment així l'arribaria a	matar	." I mossèn Anselm pensà pels seus dintres: "I ella es deixaria matar
a matar." I mossèn Anselm pensà pels seus dintres: "I ella es deixaria	matar	sense mudar d'actitud, sense exhalar una queixa. Tan segur com hi ha
respongué—, aquí on el veus, que sembla un infeliç, has de saber que va	matar	un home." És veritat que va matar un home? Jo no ho puc creure. Tino
sembla un infeliç, has de saber que va matar un home." És veritat que va	matar	un home? Jo no ho puc creure. Tino Costa callava. Havia posat novament la
en els deliris sempre pronunciava aquest nom. Però, és cert que va	matar	un home? Tino Costa s'havia enfonsat novament en el seu capficament, amb
quan, de sobte, el sentí que li deia: —No, desgraciadament no el va	matar	. La monja el mirà esverada, sense comprendre'l bé; però no volgué
Fins i tot m'ha pegat perquè li digui on la tinc. Però primer em deixaria	matar	. Me la té una dona que és vídua i viu sola amb dues filles. També passen
tot el poble com la veu d'alarma en les nits d'incendi o de perill. —Ha	matat	la Sileta! Ha matat la Sileta! Tino Costa ha matat la Sileta! Els grups
la veu d'alarma en les nits d'incendi o de perill. —Ha matat la Sileta! Ha	matat	la Sileta! Tino Costa ha matat la Sileta! Els grups s'engrossien sense
o de perill. —Ha matat la Sileta! Ha matat la Sileta! Tino Costa ha	matat	la Sileta! Els grups s'engrossien sense parar; els homes acudien ja
hi havia Joan de Maro. La primera veu s'aixecà clara dins el tumult: —	Mateu	-lo! Mateu-lo! Au! A buscar-lo! Mateu-lo! —Per
Joan de Maro. La primera veu s'aixecà clara dins el tumult: —Mateu-lo!	Mateu	-lo! Au! A buscar-lo! Mateu-lo! —Per on ha fugit?
dins el tumult: —Mateu-lo! Mateu-lo! Au! A buscar-lo!	Mateu	-lo! —Per on ha fugit? On és? —Pel molí! Ha passat el barranc
comes! —Anem a buscar-lo! A buscar-lo! A buscar-lo! —	Mateu	-lo! Mateu-lo! Tot Santa Maria, en la nit clara de gener, era sotragada per
a buscar-lo! A buscar-lo! A buscar-lo! —Mateu-lo!	Mateu	-lo! Tot Santa Maria, en la nit clara de gener, era sotragada per un
i amenaçadora, s'aixecaven per damunt del poble en la nit tranquil·la: —	Mateu	-lo! X Morir és dormir. No més? Shakespeare (Hamlet).
irada s'aixecà en el silenci momentani: —Què feu? Per què us pareu? Au!	Matem	-lo! —i acabà amb una blasfèmia horrible. Era Randa: el conegué amb la veu.
de sobte amb terror—. Era necessari que la seva mà...?" "Déu! Has	mort	Sileta! Has mort Sileta!" Es regirà com un foll contra els seus
terror—. Era necessari que la seva mà...?" "Déu! Has mort Sileta! Has	mort	Sileta!" Es regirà com un foll contra els seus pensaments. No! No! "Has
Sileta!" Es regirà com un foll contra els seus pensaments. No! No! "Has	mort	Sileta!" Es regirà mirant al seu entorn; a l'entorn d'ell només hi havia
aixecant llurs bastons, corregueren els primers homes i l'acabaren de	matar	. Sota les pedres que el sepultaven s'agitava encara palpitant en sobtats
davant d'ells per demanar-los perdó pel seu fill o per pregar-los que la	matessin	amb ell. Però havia fet tard. Tampoc, en el clam abrandat de les veus, en
la mort que ha tingut! Déu meu! —És veritat —afegí una altra—; el van	matar	com un gos... Pobre fill meu! —I s'eixugava els ulls. —Miquel de Manteu
—La seguí com una nena, dòcil i somrient—. Són dolents, Càndia. Volien	matar	-me. No em volien deixar veure el meu fill. Càndia del Noro amagava la
guerra" no infringeixen cap "llei" perquè actuen fora de la societat.	Maten	o roben, però col·locats al marge dels valors i dels interessos

Pàgina 1 (de 276)

50 següents