Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

que era la reproducció exacta de tots els trets i la figura de la	mestressa	de l'Olimp. Ixió, enganyat, va abraçar la fantàstica imatge amb tanta
filles, totes amb vestits rentats de poc, car sabien que baixava la jove	mestressa	, s'apressaven a portar cadires i a treure les coses del carro. Es movien
i es cobrien el cap amb un ample capell de palma. —Ja és ací la jove	mestressa	—s'havien dit els uns als altres en veure el carro que s'aturava allà
i llançant pedres amb mà destra. Ara s'allunyaven comentant: —Bonica, la	mestressa	, eh? —Sí, però temorega com un anyell: s'espanta de l'aire. L'heu
nerviós— aixecà el cap i els mirà com despertant. —Pensava en ella, en la	mestressa	... Quina dona! Sembla impossible que pugui haver-hi dones com aquesta.
vida. A més a més, nostrama estava ja sense forces; feia falta una jove	mestressa	que es posés al front de la casa i, sota la direcció de la vella —ara que
veu baixa; totes les converses, aquells dies, giraven sobre el mateix. La	mestressa	de la taverna se'n feia creus. —Ho hagués fet per un altre, Senyor! Però,
sobre el trespol. Acudí la criada, que sortí corrents darrera la jove	mestressa	. Maria Àgueda es deturà: enmig de la seva angoixa es preguntà si, després
un tros de llonganissa... Tot excuses, nostrama. Ara, quan sortia, la	mestressa	li veia ja l'embalum. —Ja t'ha cosit l'estrip, la Francisca? —Sí,
Anselma, perquè l'acompanyi; la noia acudeix sol·lícita. Entre la jove	mestressa	i ella s'havia establert ja una íntima simpatia. Ara sortien tot sovint a
com un ca fidel, en silenci. Llavors la noieta podia veure com la seva	mestressa	romania llargues estones abstreta, mirant al lluny, seguint amb els ulls
què Mila volgué anar amb ella a la masia. Presentar-s'hi amb la seva jove	mestressa	, davant dels seus companys; veure-la obsequiada i festejada pels amos, i
l'han portada aquí. I Anselma sentí una pena profunda per la seva jove	mestressa	i ho hauria donat tot per poder-la ajudar, però tampoc ella, pobra
res. Una cosa segura és que se m'ha clavat a casa, a les faldilles de la	mestressa	, i que ni Déu l'en treurà. Una desgràcia. Això és el que he tret d'aquest
prènsil, i de dues extremitats posteriors, destinades a la marxa,	mestressa	d'un cervell prou apte per a pensar i prendre decisions personals, és un
al llindar amb un somrís gairebé tan enciser com el de la criadeta. —La	mestressa	—presenta la xicota. La dona accentua el somrís, li allarga una mà
amb evident insinceritat. La xicota li toca el muscle. —Ja torno. La	mestressa	el precedeix a l'interior de la sala, una habitació espaiosa i
èmfasi volgut quan el veu entrar. —Aquestes són les meves noies —diu la	mestressa	amb un deix d'orgull. Les altres dues s'aixequen també, totes tres
un coixí que reposava a l'altra banda, l'ablaneix amb uns copets, i la	mestressa	es desplaça cap al bar, on comença a remenar ampolles mentre pregunta:
i vacil·lant que ell trenca en deixar caure el seu cos sobre el sofà. La	mestressa	, que s'havia quedat amb l'esguard fit, parpelleja dues o tres vegades i
dibuixa descaradament la línia de les bragues, només un instant, car la	mestressa	, des de darrera el bar, ha seguit també la seva maniobra i ara la repta:
ulls verds diu: —Potser que llegeixi jo... Em penso que em toca. Mira la	mestressa	, interrogativa, i la dona alça el cap de la safata on disposa vasos i
i la veu procedeix de la porta, cap a on es giren tots, incloent-hi la	mestressa	que distribuïa els vasos i que en veure la xicota acaba de redreçar-se i
centellejant que sembla completar l'efecte de la pedra de l'anell de la	mestressa	. —I la roba interior? Us heu posat bragues? —Sí... Les vermelles. —No
vos les faldilles. —Bé, com que... —Aixequeu-vos les faldilles! —torna la	mestressa	, enèrgica i totalment tibada mentre les altres noies es van replegant en
arregussant les faldilles amb desgana. —Primera falta —l'interromp la	mestressa	—. No us heu posat mitges. La noia es tomba amb un gest indisciplinat.
. —Tenia calor —diu, deixant caure les faldilles—. No m'he posat res. La	mestressa	perd els colors de la cara, els recobra violentament, barrejats. La seva
a la vegada". Fa una pausa per tal de glopejar una mica de conyac i la	mestressa	, que s'ha assegut a l'altra butaca, ho aprofita per comentar: —És un bon
una professió que a la màquina li és vedada. —En el fons —declara la	mestressa	— em penso que aquesta és la raó que fa que cada dia la prefereixin més i
la faldilla. —És una llàstima —diu—, però jo me n'hauré d'anar. La	mestressa	es consulta el rellotge, esbossa un gest sorprès. —Oh sí, no em pensava
molt plens —fa l'altra mentre es descorda el vestit—. No us sembla? La	mestressa	s'incorpora una mica, li palpa la carn blanca i tibada que s'arrodoneix
de nou els pits—. Sóc molt regular. —Gairebé totes, ho sou —aclareix la	mestressa	amb orgull—. Gràcies a això vam poder adoptar els petits sense por de
conscient de les mirades clavades al gruix de les natges, i la	mestressa	, entendrida, manifesta: —L'estimen molt. I ella a ells, no cal dir-ho
que entra. —Ara sí que m'he vestit sense que hi falti detall —declara. La	mestressa	aprova amb el cap, torna a adreçar-se-li: —Sempre ha estat una mica
que ha deixat lliure la seva companya. —És molt de temps —lamenta la	mestressa	—. A la llarga ens pot perjudicar. —Pitjor era abans. —Sí —assenteix la
la pigada—. Jo ovulo cada vint-i-un. —Jo, al vostre lloc —la mig repta la	mestressa	— no me'n gloriejaria tant. Al cap i a la fi també us costa una mica de
dels nostres amics —es defensa la noia. —Fins a un cert punt —precisa la	mestressa	—. Ja sé que quan vam procedir a la darrera anàlisi espermàtica en vam
les teves secrecions tenen un contingut massa àcid —insinua ell. La	mestressa	ho considera llargament abans d'assentir amb ponderació: —És possible. Es
—Ja van venir l'any passat. El fan cada any. Però no són els mateixos. La	mestressa	mig corre cap al passadís, desapareix en direcció al cancell. La noia
indicar que callin, es fica un dit davant els llavis i mormola: —Xit! La	mestressa	... La dels ulls verds, però, encara té temps d'insistir: —Oi que jo sóc
aquest cop espontàniament, demana: —La documentació. —La tinc jo —diu la	mestressa	, i s'encamina al bar, darrera el qual s'ajup per recollir una cartera
pertinents de la declaració. —No n'hi ha cap, en aquest pis —intervé la	mestressa	—. Només un recambró... No pot quedar-se aquí? —No és permès que les
el de l'ull tapat. —Un dels nostres amics ho és —fa aleshores la	mestressa	—. Potser vindrà. Els dos funcionaris es consulten amb l'esguard i a la fi
de la butaca i avança cap a la porta, però abans d'arribar-hi es gira a la	mestressa	: —On és? —Us acompanyaré —fa ella. L'home de l'orella partida protesta:
diferents. Ell deixa caure els braços, derrotat, llambrega cap a la	mestressa	que, amb la mateixa expressió desanimada, li explica: —La tercera porta a
per poder-se mostrar indisciplinada. Cada dia té una petita escena amb la	mestressa	, com avui amb això dels culots que no s'havia posat. —Però si li ha dit
em tornava a canviar —explica mentre se subjecta el portalligacames—. La	mestressa	ho exigeix i em penso que té raó. —Què exigeix? —Que quan donem de mamar a
altres —afegeix amb satisfacció—. Després, no puc fer-ho d'amagat de la	mestressa	. Hi ha regles molt estrictes. Podem pujar quan tot això s'hagi acabat —el
n'hauré d'anar al recambró, jo. Pel passadís de baix s'ensopega amb la	mestressa	que també s'hi encamina, l'hi cedeix educadament el pas, però després li
ens traslladéssim al lavabo, m'ha semblat més gran —proposa ell, però la	mestressa	s'hi nega: —Ara ja els hem dit que esperaríem al recambró. Si no ens hi

Pàgina 1 (de 57)

50 següents