Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

XVI, del XVII i del XVIII —lluites entre les	Monarquies	nacionals que encarnen la força expansiva dels pobles excel·lits— ho fan
of Japan\, de J. Ingram Bryan. Quan en aquell país ha fracassat la	monarquia	, s'ha enlairat el dictador, el shogun, aplicant així el principi
de Guadalupe del 1486 —una sentència arbitral donada per la	monarquia	, però preparada per successives aproximacions dels interessos dels
a fer passar l'or americà cap a llurs terres sense que el govern de la	monarquia	espanyola pogués fer res per a privar-los-ho. Si els catalans dels segles
de Indias\, enllaminir els marxants sevillans o "convèncer" la	monarquia	. ¿Què més haurien volgut els reis de la Casa d'Àustria i llurs ministres,
els extremismes dels radicals i la política no sempre clara de la	monarquia	i de les institucions catalanes. Corporativisme i sindicalisme
Aquest fenomen prefigurà l'esdevenidor de la noblesa catalana sota la	Monarquia	hispànica del segle XVI. Els qui suraren foren desnacionalitzats
influència de l'oligarquia feudal, en un sentiment anàleg respecte a la	monarquia	. Aquest és un punt important, sobre el qual m'estendré llargament tot un
sota reis catalans propis els ciutadans honrats haurien considerat la	monarquia	cesarista com una art diabòlica que calia combatre. I això perquè tota
i dels remences al camp, i que llur beneficiari fos exclusivament la	monarquia	, l'Estat. També explica l'enrunament progressiu de la prohomia burgesa
ni la senzilla idea de l'estructura jeràrquica del país. Tampoc la	monarquia	no fou gairebé mai, entre nosaltres, l'aglutinant intel·lectual que
pagà per no esdevenir un retall més en el mapa de les possessions de la	Monarquia	hispànica. La transformació de l'àgil minoria dels prohoms catalans dels
Ja hem dit abans que àdhuc admetent el règim d'exclusió decretat per la	Monarquia	a benefici de Sevilla, hi havia en el monopoli colonial moltes escletxes
dos perills de submissió del clericat al poder del feudalisme o de la	monarquia	. La ruptura amb l'Església visigoda (esdevinguda amb motiu de l'heretgia
de l'Església catalana fou un fet irreversible, ja que la mateixa	monarquia	hagué de demanar-li clemència durant la lluita que sostingué —de Pere el
intervingut en aquelles lluites com a part bel·ligerant: en contra de la	monarquia	autoritària i, sobretot, en contra de la monarquia que volia
en contra de la monarquia autoritària i, sobretot, en contra de la	monarquia	que volia l'alliberament dels pagesos de remença. Bisbes, abats i
Potser si no haguessin estat expulsats en 1767 per ordre de la	monarquia	de Carles III, s'hauria enregistrat a Catalunya la mateixa florida que
d'aquest defecte d'òptica, general en llur època. Quan parlaven de la	monarquia	, de les Corts, de la Diputació del General i dels municipis de Catalunya,
persona a persona en els temps comtals i del procés històric que plaçà la	monarquia	catalana davant els barons, les esglésies i els municipis de Catalunya en
emmarcats per l'estructura feudal. Arreu les necessitats financeres de la	monarquia	la conduïren a recaptar serveis econòmics dels seus pobles bescanviant la
per primera vegada. En el seu temps, els perills que envoltaven la	monarquia	de Pere el Cerimoniós procuraven cada dia nous guanys al pactisme vagarós
de la "presidència" —en la mentalitat d'Eiximenis, no cal dir, una	monarquia	— perquè aquella es compromet, en primer lloc, a salvar la seva alta i
que era impossible per al comú de fer-se a la idea de la realitat de la	monarquia	paccionada posada a llum pels tractadistes eclesiàstics del tipus
Paradoxalment, perquè si bé d'una banda aixecava la il·lusió d'una	monarquia	elegida —i, per tant, obligada a servar els pactes i condicions amb què
principi de la responsabilitat econòmica i política dels ministres de la	monarquia	envers els organismes representatius del país: la Diputació del General,
tan considerable, que, malgrat la derrota del partit revolucionari, la	monarquia	l'hagué de reconèixer —encara que en les seves formes més moderades— per
a la realitat dels diversos territoris que l'integraven. Al bell cim, la	monarquia	i la seva cort: la pau, la guerra, la diplomàcia, la justícia, la llei i
de la seva existència nacional i de la ininterrompuda tradició d'una	monarquia	secular, acceptessin gairebé sense neguit un règim de govern aliè. I és
a tota tasca col·lectiva empresa per un poder forà. D'altra banda, la	monarquia	tingué en les lloctinències els instruments —no sempre dòcils, ben cert—
de l'Estat espanyol sortit de l'impuls renaixentista cap a les	monarquies	pluriterritorials absolutes. La presència de Catalunya en els afers
Cinc Regnes. No obstant això, ressuscitaria sota els Reis Catòlics, la	monarquia	dels quals acompliria el designi neogòtic. Aquesta il·lació dels fets,
tothom estava d'acord a donar una importància decisiva al llegat de la	monarquia	visigòtica, heus ací que Américo Castro sosté el criteri de la ruptura
del segle XVII. Els catalans no entraren en el conjunt de la	Monarquia	hispànica amb cap mena de teoria. La restauració de les Hispànies pel
100. El país s'empobreix i badalla, i és en aquest moment que la	monarquia	li demanarà que faci un esforç col·lectiu. I no per malvolença, sinó
En lloc del comte de Barcelona i rei d'Espanya toparen amb una	monarquia	castellanitzada —"el rey es castellano", comunicaven els
prestigi a Europa, el nou ministre estava disposat a imposar en tota la	monarquia	una mateixa llei i una mateixa moneda. D'ací la topada de 1621
país. Quan això s'esdevingué per la fatalitat de la ruïna financera de la	monarquia	i la presència dels imponderables —en 1639, no arribà a Cadis la
davant Felip V convertí els catalans no solament en vassalls de la	monarquia	espanyola amb igualtat de drets respecte als castellans —almenys en
d'autoengany parlamentari, el règim social al camp i a la ciutat, la	monarquia	. La pregunta: què era Espanya? anguniejava la gent des de la catàstrofe
i en 1873, quan Catalunya proposà l'opció entre una	monarquia	democràtica laica i un federalisme social avançat. Estamordidora i
precisament quan el Minotaure empenyia cap amunt, revestint la forma de	monarquies	autoritàries nacionals o plurinacionals. Els catalans teníem —ho hem dit—
Ambdues classes socials justificaven llurs privilegis en la reialesa.	Monarquia	, noblesa i burgesia havien crescut plegades i la glòria d'aquella era la
Per evitar les seves urpades, s'havia inventat el pactisme. Però la	monarquia	estava per damunt de tota contingència, per bé que, de vegades, algun
1472 —Capitulació de Pedralbes— fou la de declarar intocables la	monarquia	i el pactisme. L'encarcarament polític del país començà en aquest bell
es consolidà com a reducte de la cancelleria espanyola i capital de la	monarquia	. Tanmateix, això no els donava maldecaps. Ells també tenien la seva
quan Castella assolí la veu de mando i es féu la simbiosi entre	Monarquia	hispànica i Estat castellà, a què ja hem al·ludit planes abans. Ningú a
de trencar tot vincle que lligués la Corona als vells estatuts de la	monarquia	i de dur una política exterior contrària als interessos del país (cosa
honrats. Durant dos segles han estat el nervi vital del país i de la	monarquia	. Són l'ànima de la teoria i de la pràctica del govern pactista, de la
consideren —com després ho féu la historiografia romàntica— que la	monarquia	s'havia passat al bàndol de llurs oponents no per un desig de justícia

Pàgina 1 (de 45)

50 següents