DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
monjo M 2826 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb monjo Freqüència total:  2826 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

a predicar els seus errors. De jove, influït pels seus pares, s'havia fet monjo i es distingí per la seva pietat i bons costums fins a l'extrem que el
més bé? —s'interromp. —Molt bé —contesta la dona per ell. —Els seus monjos —prossegueix la noia— el van seguir en aquesta opinió que després trobà
dels sacerdots a les cúries episcopals i a les rectories i dels monjos al davant de llurs empreses agrícoles. Oliba pensa en un pla polític,
reductes pirinencs, aleshores molt poblats, l'especialització d'alguns monjos en l'horticultura o la ramaderia era compensada amb l'especialització
del regne de les Dues Espanyes, i a Montserrat foren introduïts monjos castellans perquè les comunitats catalanes, entre elles la del gran
més entre llurs mans. Així es va creant un clima de tensió entre els monjos i frares, d'un costat, i els camperols, de l'altre. A poc a poc puja
convertir en un sant d'anomenada. —I el sexe, monjo cretí? li he dit amb veu alterada. —Fa que en poguem
ací no és on escapcen els reis. El meu germanastre és monjo, emperador, asiàtic, valent, auriga, ominós, obsolet,
antics que no volien gent nova i que eren els amos del colomar, però els monjos, de mica en mica, fent veure que no hi eren, acontentant-se de passar una
com canten "De profundis", pujant, els monjos d'Eixalada. 38 Soanyes A mig vessant de la
les absoltes al jardí serà enterrat. Ja davallen tots els monjos del cor, els fronts acalats; ja brillen les
d'ira terrible, dia de calamitat\. En les veus de tots els monjos un estremiment hi ha; mes contemplen aquell rostre,
han baixat, i encar pel jardí ressonen dels vells monjos els cantars i les veus del vent que passa sobre els
preciosos, procedents del botí d'una victòria sobre els moros, que els monjos del monestir d'Ovarra cedeixen, compensats per unes viles, al comte Ramon
culgrossos. Zorbàs sacseja el coll quan acaba les seves històries de monjos i diu, esclafint el riure: "Déu te guard, patró, dels darreres de les
"Déu te guard, patró, dels darreres de les mules i dels davants dels monjos!" Cada vespre Zorbàs se m'emporta a Grècia, a Bulgària, a
Jordi —que Déu guardi— passà pel monestir, allà dalt a la muntanya, els monjos havien preparat una taula reial i amb vianda per a tothom. I per al
i xalanes carregades de troncs d'arbres grocs. Es veien també quatre monjos, un a cada angle del dibuix, i de llurs boques volaven unes cintes rosa
i prou hauria valgut més que m'hagués trencat una pota!— vaig conèixer un monjo, el pare Lavrentios, de Quios. Aquell cabrit creia que tenia en ell un
de la seva Gràcia i determino de deixar aquest món de mentida i fer-me monjo... Es posà a riure. —Per què rius, avi? —No n'hi ha per a
les muntanyes cobertes de neu del Tibet, els monestirs misteriosos, els monjos silenciosos amb llurs hàbits grocs, que, concentrant llur voluntat,
altes, immenses, cobertes de monestirs. I dins aquests monestirs viuen monjos d'hàbits grocs. Es passen asseguts, amb les cames encreuades, un mes, dos
no podem passar un vespre sense menjar, patró? Jo tenia un oncle que era monjo i els dies de la setmana no tastava sinó aigua i sal. El diumenge i les
preguntar, rient. —Vols fundar un monestir i fer-hi entrar, en lloc de monjos, alguns raspapapers com la teva senyoria; allí llegireu i escriureu nit i
s'engrandeix o bé jo m'he d'enxiquir. Si no, estic fotut! Aparegué un monjo entre els pins: de cabell roig, esgrogueït, amb les mànigues arromangades
—, a fer les nostres devocions. —Torneu-vos-en, cristians! —cridà el monjo, mentre els ulls, d'un blau clar, se li enrogien—. Torneu-vos-en
és el jardí de Satanàs. Pobresa, humilitat, castedat, la corona del monjo que diuen! Mentides! Mentides! Torneu-vos-en, us dic. Diners, orgull,
—es va girar Zorbàs i em xiuxejà, divertit, a l'orella. S'acotà vers el monjo. —Com te dius, frare? —preguntà—. ¿I quin vent et porta, com
el bàcul d'abat, l'anticrist, i, teniu, guaiteu! Es va treure el bonet de monjo i descobrí una taca de sang presa als cabells. —I llavors m'he espolsat
Vine, ens faràs companyia, ens ensenyaràs el camí. Déu t'ha enviat. El monjo reflexionà un instant; li brillà la mirada. —Què em donareu? —digué
acotà i se'l va mirar: —No tens pas algun diable dintre teu, Zacarias?. El monjo se sobresaltà: —Com ho saps? —preguntà amb estupor. —Vinc del Mont Athos
amb estupor. —Vinc del Mont Athos —va respondre Zorbàs—. Hi entenc. El monjo abaixà el cap; amb prou feines se li sentia la veu: —Sí —mormolà—, en
, el remaleït! —D'acord, doncs! També fuma? Zorbàs li tirà un cigarret; el monjo l'atrapà amb rapacitat. —Sí, fuma, fuma, el condemnat! —digué, i es
tens dintre? —preguntà Zorbàs, i em va fer l'ullet. —Josep! —respongué el monjo sense girar-se. La companyia d'aquest monjo mig trastocat no m'agradava.
—Josep! —respongué el monjo sense girar-se. La companyia d'aquest monjo mig trastocat no m'agradava. Un cervell malalt, com un cos malalt,
la gana. Ens vam instal·lar sota un pi enorme i obrírem el civader. El monjo s'ajupí amb avidesa per veure què hi portàvem. —Eh, eh! —cridà Zorbàs—,
perdoni. Però també tenim halvà i olives per a la teva santedat, mira! El monjo s'acaricià la greixosa barba. —Jo —digué amb contrició—, jo, Zacarias,
furiosament, i engrapava grans mossades—. Menja! Menja! —Bravo, monjo! —va fer Zorbàs, entusiasmat—. Ets un home, veig, de molts recursos. Es
et sembla, patró? —S'assembla a tu —vaig respondre rient. Zorbàs donà al monjo la carbassa de vi. —Josep, un glop! —Beu, condemnat! —féu el monjo
monjo la carbassa de vi. —Josep, un glop! —Beu, condemnat! —féu el monjo, que agafà la carbassa i s'hi amorrà. El sol escalfava de valent, ens vam
amorrà. El sol escalfava de valent, ens vam endinsar més a l'ombra. El monjo pudia a suor agra i a encens. Es fonia al bat del sol i Zorbàs
Zorbàs l'arrossegà a l'ombra perquè no empestés tant. —Per què et vas fer monjo? —li preguntà Zorbàs, que havia menjat bé i volia conversa. El monjo
fer monjo? —li preguntà Zorbàs, que havia menjat bé i volia conversa. El monjo esclafí el riure: —Et creus que per santedat? De cap manera. Per misèria,
Sospiro per les coses celestials. Conto acudits, faig cabrioles, els monjos em miren i riuen; tots diuen que tinc els set dimonis i m'injurien. Però
el cap ben posat! —digué Zorbàs i s'aixecà—. Anem, no fem vespre! El monjo de nou es posà al davant i ens obria el camí. Tot pujant la muntanya em
enlairades, de fàcils creences de plana a teories abruptes. De sobte, el monjo s'aturà: —La Mare de Déu de la Venjança! —digué assenyalant-nos una
una llarga i fornida llança. —Ai d'aquell qui toca el monestir! —digué el monjo amb compunció—. Se li tira al damunt i el traspassa amb la llança que
el monestir? —preguntà Zorbàs. —Designis de l'Altíssim! —respongué el monjo, i es persignà tres vegades. —Caram d'Altíssim! —murmurà Zorbàs muntant
ens van servir raki, confitura, cafè. Vingué el pare hostatger, els monjos ens envoltaren, començàrem a parlar. Ulls maliciosos, llavis insaciables,
aquí? —Un diari, germà, per veure com va el món! —cridaren dos o tres monjos indignats. Aferrats a les barres del balcó, grallaven talment corbs.

  Pàgina 1 (de 57) 50 següents »