Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

a predicar els seus errors. De jove, influït pels seus pares, s'havia fet	monjo	i es distingí per la seva pietat i bons costums fins a l'extrem que el
més bé? —s'interromp. —Molt bé —contesta la dona per ell. —Els seus	monjos	—prossegueix la noia— el van seguir en aquesta opinió que després trobà
dels sacerdots a les cúries episcopals i a les rectories i dels	monjos	al davant de llurs empreses agrícoles. Oliba pensa en un pla polític,
reductes pirinencs, aleshores molt poblats, l'especialització d'alguns	monjos	en l'horticultura o la ramaderia era compensada amb l'especialització
del regne de les Dues Espanyes, i a Montserrat foren introduïts	monjos	castellans perquè les comunitats catalanes, entre elles la del gran
més entre llurs mans. Així es va creant un clima de tensió entre els	monjos	i frares, d'un costat, i els camperols, de l'altre. A poc a poc puja
convertir en un sant d'anomenada. —I el sexe,	monjo	cretí? li he dit amb veu alterada. —Fa que en poguem
ací no és on escapcen els reis. El meu germanastre és	monjo	, emperador, asiàtic, valent, auriga, ominós, obsolet,
antics que no volien gent nova i que eren els amos del colomar, però els	monjos	, de mica en mica, fent veure que no hi eren, acontentant-se de passar una
com canten "De profundis", pujant, els	monjos	d'Eixalada. 38 Soanyes A mig vessant de la
les absoltes al jardí serà enterrat. Ja davallen tots els	monjos	del cor, els fronts acalats; ja brillen les
d'ira terrible, dia de calamitat\. En les veus de tots els	monjos	un estremiment hi ha; mes contemplen aquell rostre,
han baixat, i encar pel jardí ressonen dels vells	monjos	els cantars i les veus del vent que passa sobre els
preciosos, procedents del botí d'una victòria sobre els moros, que els	monjos	del monestir d'Ovarra cedeixen, compensats per unes viles, al comte Ramon
culgrossos. Zorbàs sacseja el coll quan acaba les seves històries de	monjos	i diu, esclafint el riure: "Déu te guard, patró, dels darreres de les
"Déu te guard, patró, dels darreres de les mules i dels davants dels	monjos	!" Cada vespre Zorbàs se m'emporta a Grècia, a Bulgària, a
Jordi —que Déu guardi— passà pel monestir, allà dalt a la muntanya, els	monjos	havien preparat una taula reial i amb vianda per a tothom. I per al
i xalanes carregades de troncs d'arbres grocs. Es veien també quatre	monjos	, un a cada angle del dibuix, i de llurs boques volaven unes cintes rosa
i prou hauria valgut més que m'hagués trencat una pota!— vaig conèixer un	monjo	, el pare Lavrentios, de Quios. Aquell cabrit creia que tenia en ell un
de la seva Gràcia i determino de deixar aquest món de mentida i fer-me	monjo	... Es posà a riure. —Per què rius, avi? —No n'hi ha per a
les muntanyes cobertes de neu del Tibet, els monestirs misteriosos, els	monjos	silenciosos amb llurs hàbits grocs, que, concentrant llur voluntat,
altes, immenses, cobertes de monestirs. I dins aquests monestirs viuen	monjos	d'hàbits grocs. Es passen asseguts, amb les cames encreuades, un mes, dos
no podem passar un vespre sense menjar, patró? Jo tenia un oncle que era	monjo	i els dies de la setmana no tastava sinó aigua i sal. El diumenge i les
preguntar, rient. —Vols fundar un monestir i fer-hi entrar, en lloc de	monjos	, alguns raspapapers com la teva senyoria; allí llegireu i escriureu nit i
s'engrandeix o bé jo m'he d'enxiquir. Si no, estic fotut! Aparegué un	monjo	entre els pins: de cabell roig, esgrogueït, amb les mànigues arromangades
—, a fer les nostres devocions. —Torneu-vos-en, cristians! —cridà el	monjo	, mentre els ulls, d'un blau clar, se li enrogien—. Torneu-vos-en
és el jardí de Satanàs. Pobresa, humilitat, castedat, la corona del	monjo	que diuen! Mentides! Mentides! Torneu-vos-en, us dic. Diners, orgull,
—es va girar Zorbàs i em xiuxejà, divertit, a l'orella. S'acotà vers el	monjo	. —Com te dius, frare? —preguntà—. ¿I quin vent et porta, com
el bàcul d'abat, l'anticrist, i, teniu, guaiteu! Es va treure el bonet de	monjo	i descobrí una taca de sang presa als cabells. —I llavors m'he espolsat
Vine, ens faràs companyia, ens ensenyaràs el camí. Déu t'ha enviat. El	monjo	reflexionà un instant; li brillà la mirada. —Què em donareu? —digué
acotà i se'l va mirar: —No tens pas algun diable dintre teu, Zacarias?. El	monjo	se sobresaltà: —Com ho saps? —preguntà amb estupor. —Vinc del Mont Athos
amb estupor. —Vinc del Mont Athos —va respondre Zorbàs—. Hi entenc. El	monjo	abaixà el cap; amb prou feines se li sentia la veu: —Sí —mormolà—, en
, el remaleït! —D'acord, doncs! També fuma? Zorbàs li tirà un cigarret; el	monjo	l'atrapà amb rapacitat. —Sí, fuma, fuma, el condemnat! —digué, i es
tens dintre? —preguntà Zorbàs, i em va fer l'ullet. —Josep! —respongué el	monjo	sense girar-se. La companyia d'aquest monjo mig trastocat no m'agradava.
—Josep! —respongué el monjo sense girar-se. La companyia d'aquest	monjo	mig trastocat no m'agradava. Un cervell malalt, com un cos malalt,
la gana. Ens vam instal·lar sota un pi enorme i obrírem el civader. El	monjo	s'ajupí amb avidesa per veure què hi portàvem. —Eh, eh! —cridà Zorbàs—,
perdoni. Però també tenim halvà i olives per a la teva santedat, mira! El	monjo	s'acaricià la greixosa barba. —Jo —digué amb contrició—, jo, Zacarias,
furiosament, i engrapava grans mossades—. Menja! Menja! —Bravo,	monjo	! —va fer Zorbàs, entusiasmat—. Ets un home, veig, de molts recursos. Es
et sembla, patró? —S'assembla a tu —vaig respondre rient. Zorbàs donà al	monjo	la carbassa de vi. —Josep, un glop! —Beu, condemnat! —féu el monjo
monjo la carbassa de vi. —Josep, un glop! —Beu, condemnat! —féu el	monjo	, que agafà la carbassa i s'hi amorrà. El sol escalfava de valent, ens vam
amorrà. El sol escalfava de valent, ens vam endinsar més a l'ombra. El	monjo	pudia a suor agra i a encens. Es fonia al bat del sol i Zorbàs
Zorbàs l'arrossegà a l'ombra perquè no empestés tant. —Per què et vas fer	monjo	? —li preguntà Zorbàs, que havia menjat bé i volia conversa. El monjo
fer monjo? —li preguntà Zorbàs, que havia menjat bé i volia conversa. El	monjo	esclafí el riure: —Et creus que per santedat? De cap manera. Per misèria,
Sospiro per les coses celestials. Conto acudits, faig cabrioles, els	monjos	em miren i riuen; tots diuen que tinc els set dimonis i m'injurien. Però
el cap ben posat! —digué Zorbàs i s'aixecà—. Anem, no fem vespre! El	monjo	de nou es posà al davant i ens obria el camí. Tot pujant la muntanya em
enlairades, de fàcils creences de plana a teories abruptes. De sobte, el	monjo	s'aturà: —La Mare de Déu de la Venjança! —digué assenyalant-nos una
una llarga i fornida llança. —Ai d'aquell qui toca el monestir! —digué el	monjo	amb compunció—. Se li tira al damunt i el traspassa amb la llança que
el monestir? —preguntà Zorbàs. —Designis de l'Altíssim! —respongué el	monjo	, i es persignà tres vegades. —Caram d'Altíssim! —murmurà Zorbàs muntant
ens van servir raki, confitura, cafè. Vingué el pare hostatger, els	monjos	ens envoltaren, començàrem a parlar. Ulls maliciosos, llavis insaciables,
aquí? —Un diari, germà, per veure com va el món! —cridaren dos o tres	monjos	indignats. Aferrats a les barres del balcó, grallaven talment corbs.

Pàgina 1 (de 63)

50 següents