DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
morir M 108 oc.
morir V 31020 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2020)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb morir Freqüència total:  31128 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

Sísif empenyia rost amunt la pesantor de la roca. Tàntal continuava morint-se de fam i de set. Ixió giravoltava per l'aire, lligat a la roda
la pròpia Làmia, una prova que la reina líbica va aconseguir que no se li morís, com t'he dit abans, tota la descendència. D'altres encuriosits per
lleis de la selecció natural de l'espècie humana. Perquè hem de morir a temps, no vegetar, sobrers, confosos en la multitud que creix, sense
El jove estès, d'una constitució física potser ambigua, és mort i va morir lluitant intrèpid, amb coratge, contra un heroi més experimentat i
igualment que Cassandra —o Casandra, en grec trobem les dues grafies— moriria aviat de mort violenta, predita per l'aorbat Polimèstor. El rancuniós
I, abandonant l'estança, se n'anava a endreçar. Aquella nit, va morir assassinada. "Pobra", va comentar l'oncle, l'endemà, en saber-ho. "
aquella vetusta i profunda sentència. "Tanmateix, la màgica pararia, en morir, a l'infern", va indicar, enèrgica, la senyora Magdalena Blasi. "Doncs
com acostuma d'agitar-se la cua d'un serpent mutilat, palpita i busca, en morir, "dominae vestigia". I tot el que segueix, tètric però atenuat
ximples, amb més o menys propietat, s'entenen." "Ja que m'és temps de morir, jo voldria fer...", afegí, desolat i implorant l'últim desig de reu, el
mai", avisava, mel·liflu, Pulcre Trompel·li. Però era evident que es moria de ganes d'exhibir la seva erudició. "Doncs deixi-ho córrer", intentava
en benefici de la corona i del poble, en suprema aliança. Per sort, en morir, la consciència no em remordeix de res. Si de cas, em reca tan sols
al costat de l'avorrible triomfador, de cap manera, però no em resigno a morir, acusada de còmplice, si em distrec, amb un parell d'insensats. Vella,
res de greu, és més, n'estic segur, però el cas em resulta clar: han de morir, els infeliços, l'una i l'altre", decidia aquell home tan important,
passà el riu. Feia alguns anys que faltava d'allí. L'antic barquer havia mort; el nou, no el coneixia, car aquests barquers procedien gairebé tots de
fou a temps la llevadora, anada a cercar a Argona, cuita-corrents; veié morir després el pare de la nena; veié envellir l'Arcisa, la mare, cada dia més
d'ells no havien anat una sola vegada al poble: naixien, es casaven i morien prop de llurs bous, de llurs prats i de llurs barraques, i els néts
i les malediccions del germanastre. —Mal llamp! Ja el tenim ací. No es morirà mai, el lladre! Però ell com si res. —Hola, germà; bon dia! O
Una d'elles: Màrius, l'amistat tal vegada més pura de la seva vida, havia mort; l'altra era Quim Bisa. Quim Bisa era l'únic record bo que li havia
en un carro. Quan va tornar no quedava ningú dels seus: son pare havia mort; dels seus amics, els uns havien mort també; els altres havien
ningú dels seus: son pare havia mort; dels seus amics, els uns havien mort també; els altres havien desaparegut, i amb els dos o tres que quedaven a
de pressa: fou com la neu de març, que el primer raig de sol la desfà. Morí la meva esposa, i em vaig quedar sol amb la meva filla. Vaig consagrar-me
nit més que mai, i la veia i parlava amb ella—, l'amiga seva llunyana, morta en una joiosa nit de festa pel seu amor: —Passa, passa, Catarina;
semblaven crepitar novament dintre l'ànima de Mila. Per fi parlà: —Em moria de no veure't. No afegí res més. Continuà amb els ulls posats en ell.
pega, jo a la plaça vull anar. Ho feia per ell: sacrificar-se, morir per ell i amb ell en una nit així... "Déu meu! morir per ell..."
: sacrificar-se, morir per ell i amb ell en una nit així... "Déu meu! morir per ell..." Caminava tan cega, que no s'adonà del seu padrí, que
mare la vergonya d'aquell infantament. Poc abans de néixer l'infant havia mort l'avi. No es celebrà la cerimònia del bateig: l'aigua beneïda solemnement
a predir que el noi no podia tenir una fi santa. L'avi del nen, abans de morir, havia maleït la seva filla i el fruit bastard que portava al ventre; no
entendridor a mesura que passava el temps. A ella li digueren que havia mort, però la nena sabia la veritat i somniava tothora amb tornar-la a veure.
d'ell follament, i la qual estimà ell amb no menys amor. La noia morí al cap de poc temps; anà consumint-se com una flama, i a Tino Costa, fins
—No: aquí m'ofego. Tornaré, mare; però ara me n'he d'anar. Em moriria. Ella acotà el cap perquè sabia ja que era inútil oposar-se-li. Si
dels teus llavis; ho desitjaria amb el mateix daler amb què un que es mor de set desitja encara que no sigui sinó una gota d'aigua que li refresqui
en baixeses semblants. Has de saber que la noia no tenia mare —havia mort algun temps després de néixer ella. Darrerament vivia sola amb son pare
en la foscor, amb aquell viu desfici que el menava, com si s'hagués de morir. "Mila, estimada meva, on ets aquesta nit?" I, amb tot, quan la
—Com desitjava veure't, Mila, estimada meva! Era com si m'hagués de morir. Una ombra de temor, un pensament, creuà la ment d'ell, i la seva
gairebé celestial, en un desig abassegador de fondre's en ell, de morir, de desfer-se en carn i en esperit sota la seva carícia. Mila, en els seus
noces, ploraven als enterraments, treballaven les terres, creixien i morien. El Sagristà, amb tot això, s'havia quedat sense saber què fer. Abans,
faràs pas pobre per això. Descansa, que per a tot hi ha temps, fins per a morir. —Si et penses que tots hem d'ésser com tu... Bona aniria la casa! —Vius
de divendres de mossèn Anselm. Què voleu que surti del cap d'ell? No es morirà mai, el maleït! Quan el veig em bullen les entranyes. Altres vegades el
li-ho. La Verge els diu: ""Per què em priveu de beure, quan em moro de set? L'aigua, com l'aire i el sol, és patrimoni de tothom: un do
i fill seu; agafats a les seves robes, plorant, condemnats també ells a morir de fam ensems amb l'ancià en el recinte de l'ombrívola terra: tot sota
voler ballar amb tu, i hagué de ficar-se al llit, i ja pensaven que se'ls moria. Si no m'aguanten, et juro que... Escolta'm, Mila estimada... No en
—Sí, defensa-la encara: només calia això. Entre uns i altres em fareu morir consumida. Encara, que, abans de veure certes coses, preferiria que Déu
por de les murmuracions, accedí que tornés a casa: així pogué, si més no, morir en pau, si en pau morí. El fet va ocórrer trobant-se Tino Costa fora. Ara
accedí que tornés a casa: així pogué, si més no, morir en pau, si en pau morí. El fet va ocórrer trobant-se Tino Costa fora. Ara Màrius havia passat al
món en el qual una resta de la seva fe d'infant, que es resistia en ell a morir, li feia creure que un dia havien de trobar-se tots i hi havien passat
transparents; tot semblava ja predestinar-lo per a la seva fi prematura. Morí un capvespre plàcid de tardor. Darrera el balcó les branques
amb tot, el motiu per què ho havia demanat.) Només tres dies abans de morir perdé la meravellosa lucidesa que l'havia assistit fins aleshores.
—En Màrius. Te'n recordes? —I com no me n'he de recordar? Quan va morir no feia sinó demanar-te a tu: sembla que el vegi... Pobre Màrius! Tino
enyorament tan viu, que m'oprimia l'ànima: em semblava com si m'hagués de morir; i ella m'havia fatigat.) La meva mare és vella —li vaig dir. És l'
un desig mortal, com si m'haguessin dit que la meva mare estava a punt de morir i que em cridava enmig de la seva agonia. En canvi, ella..." Callà, i

  Pàgina 1 (de 623) 50 següents »