Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

el paper protocol·lari de marit. Va formar una nuu —que se'm disculpi el	mot	, tan poètic com arcaic, perquè la núvola, com de seguida es comprovarà,
falsament sòlides, incompletes i nècies tàvegues de l'expressió. Amb el	mot	que entenguis, sàpigues que l'obscur teixit ens fa invisibles, tant com
es celebraven en finalitzar l'hivern. Fa una dècada i escaig —perdó pel	mot	, el detesto—, el senyor Marinatos era, amb algú altre, el qui sabia més
la seva erudició. "Doncs deixi-ho córrer", intentava d'agafar-lo pel	mot	la senyora Magdalena Blasi. "Els centaures, fills potser de la nuvolada
m'hauré de casar?", s'esfereïa el pensament del taciturn companyó —i el	mot	tampoc no ens agrada. "No calia pas. El germà, força més tou, em basta.
preguntar-li pel seu pare i per saludar-la. Murmurà, amb prou feines, uns	mots	de comiat, i sense més, deixà l'estança. Les dues dones es quedaren en
l'emoció que li muntava a la gola. El vell Santo no pronunciava un	mot	i l'anava ajudant en silenci. Munda del Roso s'estava asseguda en la
rancor, que tu també m'has comprès, pare? Ell, incapaç ja d'articular cap	mot	, féu un gest afirmatiu amb el cap. —Vaig ofendre't —digué encara ella—,
pare. Ell se n'anà sense voler mirar-la, incapaç de pronunciar ni un	mot	. Mila li demanà encara que es recordés d'Anselma. Ell féu un gest
El Nou-cents presencia l'emancipació de la dona. Emancipació és el	mot	que sol emprar-se en aquest context: no és massa segur, de tota manera,
hauríem de concloure que l'avarícia, a hores d'ara, s'ha fet —passeu-me el	mot	— algebraica. El plaer —que de plaer es tracta— derivable de la possessió
beneitures —en les accepcions més banals i més correctes d'aquests	mots	. Ell en posava exemples, que no fóra del cas reproduir ací. No ens
de coses no era conseqüència d'un càlcul rigorós i, si se'm permet el	mot	, científic. Més aviat sembla que els avantatges, procedien, com una
preparada per al brave new world imminent. I aprofito els	mots	del títol que Huxley posà al seu llibre sarcàstic sense compartir-ne el
d'aquests altres vocables. "La gent" és tota una altra cosa. El	mot	, així retallat, intercala una distància distintiva entre el qui el
Déu de la indignació", "la indignació de Déu". I no solament perquè el	mot	"ira" ve tarat per un multisecular sentit negatiu. Hi ha una altra raó:
dues coses s'impliquen mútuament, barbàrie i violència. I sens dubte el	mot	exacte a reportar ací és: llibertat. L'home de lletres actual mai no ha
tal com ells entenen que s'ha de produir: condicions, en un	mot	, de llibertat. Per molt grans que siguin les seves convergències amb el
aclaridora. Ni que només sigui del XVIII, el text —el	mot	: "nacionista"— resulta d'una precocitat important. Nacionista
són en tant que catalans, que els frares de Sant Domènec reben el	mot	com un dicteri. I heus ací que en llengua catalana aquest derivat de
d'encarar-se amb uns "patriotes" rivals. Però potser l'ús que fem del	mot	"nacionalisme" ens permet de pensar que és una forma de "patriotisme"
ocupats a viure-la; habitualment no ens cal formular en pensament, en	mots	, ni en cap forma de lucidesa, tot allò que bull com a sentiment o com a
i escric "proïsme" a consciència de la ressonància cristiana del	mot	. Tendim a establir un buit entre cadascú de nosaltres i els altres: una
perdria molts, o gairebé tots, els seus al·licients si emprava	mots	com "vulva" o "copular". El mal és que, enfront d'aquest lèxic quasi
pudibunda que mai, s'hi ha resistit. El segle XIX s'acollia al	mot	d'ordre del liberalisme, i sobretot a la més típica de les seves
medio... Sí, la moderació. La temprança, en el bon sentit del	mot	. Només això. Els versos d'Horaci estan plens de receptes amb aquesta
dèbil s'hi rabeja. No caldrà precisar que venjança és un d'aquells	mots	que vénen carregats de ressonàncies ètiques negatives. La història i la
època és més "cínica" —en el sentit denigrant que sol donar-se a aquest	mot	— que les altres, o si senzillament és més sincera. Sigui com sigui, el
fageda esquelètica, l'avetosa fosca i esparsa, les ditades de neu. Hi ha	mots	deliciosos en el lèxic d'aquest país: estritllar-se, per exemple,
un magazine anglès, Controversy (gener), llegeixo aquests	mots	de Colette Audry: "...la història europea, d'ençà del gener de
!". "Ni creien el coronel V., que era un home d'energia (ací un altre	mot	)". El milicià tenia a les seves ordres un grup de 70 homes, i
desconcert i traïdoria. El seu pessimisme culmina en aquests	mots	: Considero llegado el momento de meditar si es que no podremos
hom donava moltes facilitats. Jo he preguntat (recordo, en anglès, els	mots	exactes): Is this a conservative measure? —No—
aplaudeix ni aclama; només un timbaleig greu, apagat, corona els darrers	mots	del rei. Després el God save the King altra vegada,
No ho és. Té la veu greu, ben entonada. Només s'ha entrebancat en un	mot	: fraternalmente. Ha parlat molt de política social:
tenia un aire anglès, celebrava amb unció, pronunciant lentament els	mots	litúrgics. Les ulleres d'or li brillaven vora el cabell blanc. A la nit
endevineu l'home de penya, que s'adreça, diríeu, a la coterie amb	mots	i signes d'intel·ligència a penes entenedors per als qui no hi pertanyen.
paleografia. Llegim un inventari notarial del segle XV. Hi ha un	mot	bonic: "llumener". Aquella cal·ligrafia és ben difícil per a qui no hi
gairebé davant mateix de la meva porta. M'ha arribat distintament el	mot	"Viladrau". Tots han marxat de seguida i l'únic que s'ha acomiadat ha
la paraula amb tots els llavis, desafiador—. Ximple. La noia diu uns	mots	a l'individu i, sense esperar resposta, el deixa i avança en direcció
nit abans li ha lliurat la dona. La llegeix, hi escriu apressadament uns	mots	i la hi allarga—. Teniu. Aneu a veure aquesta persona. —Qui és? —desconfia
de la casa on havia viscut amb la mare, l'allarga a l'home, sense un	mot	. Però l'agafa el cap, que ara també ha arribat a tocar del carret. Hi
papers fins que, sota de tot, troba una quartilla on figuren uns quants	mots	. Aleshores alça el cap. —Manyà? —No. —Paleta? —diu, esperançat.
parèntesi—. Estat civil? —Solter. —Solter —diu el ressò. I aleshores els	mots	inevitables: —Documentació? —La tinc a casa —explica—. Per això considero
blanca molt robusta i d'aspecte vagament viscós. L'altre li crida uns	mots	a l'orella però ell només pot distingir: —...extraordinaris. L'home
muntant per tal de deixar-los passar. Sent que diu encara, contestant uns	mots	indestriables de l'home de l'orella partida: —Depèn del que surti i del
Ara no. L'infant arrabassa el paper de les mans de la dona, hi escriu uns	mots	més, els hi fa llegir: "Pot dormir amb tu. Tens son." —Precisament —
altre silenci i novament la veu, més forta i impacient, insistint en uns	mots	incomprensibles des del menjador. Aleshores les peuades avancen, un doble
arrabassa el missatge amb una urpada, el fita suspicaç. —Què és, això? Un	mot	d'ordre? Ell sospira, integrant-se de nou en un món que reclama
formulari del seu davant i diu: —Deuen ser a punt de començar. Escriu uns	mots	i gira el formulari cap a l'individu, que el firma. —Ja podeu passar, ara.

Pàgina 1 (de 300)

50 següents