×
Filtres |
|
|
|
|
Lema: Coincident amb murmurar |
Freqüència total: 1463 |
CTILC1 |
llengua, tallada en la seva última rel, damunt la terra negra tremola, | murmura | i, com acostuma d'agitar-se la cua d'un serpent mutilat, palpita i busca, | tot senyant-se. —És fill del diable —afegí una altra, allunyant-se, mentre | murmurava | com per a ella mateixa: "Quan era noi, a la serra diu que lluitava amb | de desaprovació, a punt sempre per a la rèplica. Esdevingué malhumorada i | murmurava | de tot i contra tot, amb contínues al·lusions ofensives a la duresa i la | un dia cap a Mallorca. I ningú no tingué por. Els mariners, ronsejant i | murmurant | , acabaren per sotmetre's a la voluntat del vell. Tino Costa, aparegut no | sentiria la seva presència allí, el seu turment? "Mila, estimada...", | murmurava | en veu baixa, i tornava a mirar i a passar. Ell l'hauria cercada per | vista), la Ruda, asseguda davant d'una taula, li va tirar les cartes; va | murmurar | unes quantes paraules misterioses damunt de l'as de copes, que, segons | a penes tingué forces per a preguntar-li pel seu pare i per saludar-la. | Murmurà | , amb prou feines, uns mots de comiat, i sense més, deixà l'estança. Les | als portals hi havia dones que esperaven. S'avançaven al pas d'ell; | murmuraven | en veu baixa l'oferiment; fingien tendresa, passió; prometien gaudis | el cridà amb veu angoixada: —Joan! Joan! L'embriac, amb els ulls tancats, | murmurava | paraules inintel·ligibles; un fil de sang li començava a córrer per la | la seva ànima? ¿Per què venia, com la visió del Paradís, quan una veu | murmurava | en secret a la seva ànima que no hi havia ja d'entrar mai? Però, per què | aquell camí on tots els seus sentits el cridaven. "Mila, estimada meva — | murmurava | —; Mila. On deus ser aquesta nit? Tal vegada penses en mi, i em | aigües s'esllavissen dolçament, despentinades a voltes en els roquissers, | murmurant | entre les pedres i formant remulles, en les quals s'emmiralla la fina | I ell roman un instant mirant-la, i a la fi acaba per anar-se'n, | murmurant | no es sap què en veu baixa, tal volta una blasfèmia, que Mila no arriba a | Una veu semblava sorgir d'aquell conjunt tenebrós, una veu que anava | murmurant | allà al fons del seu ésser dolces advertències, que anava sembrant a la | cadascuna pel seu camí; tia Càndia, gairebé plorant pensant en Mila, i | murmurant | entre dents: "Ah, si Mila m'hagués cregut!" I l'anciana s'eixugà una | quedés a casa. Maria Àgueda el mirà estupefacta. —Però... —La gent podria | murmurar | . —Però, com poden murmurar? Tots saben que Sileta és com de família. | el mirà estupefacta. —Però... —La gent podria murmurar. —Però, com poden | murmurar | ? Tots saben que Sileta és com de família. —Malgrat tot, és preferible que | l'orella al pany: dins no es sentia la més mínima remor. "Que estrany!", | murmurà | , cada vegada més alarmat. Trucà amb els nusos a la porta; ningú no | l'està esperant allí prop, en aquell sonar d'harmonies. "Espera —li | murmura | el cor dintre seu—; espera un xic més, estimat. Només una mica... Només | de les coses humanes; s'estirà dintre del seu vestit nou, destenyit, i | murmurà | per a ell mateix: "Res: igual que la pols de les eres; semblants a | dia, un jove secretari el va sorprendre removent les brases de la llar i | murmurant | entre ell, a mitja veu: "Somnis... Somnis..." Una de les corones que | Tocant-lo suaument, abans el desvetllava a la llar, | murmurant | -li dels camps que encara la llavor no tenen. El desvetllava | fins en les seves conseqüències, perquè és molt probable, així la gent ho | murmurava | , que un dels fills dels masovers de la masia de la Creu, el gran, és clar, | el llibre enlairat, el coll dúctil, a penes una mica tort, mentre | murmurava | amb melodia de monòtones cadències les inintel·ligibles pàgines del | ; eren, deia el seu pare, "artistes"; això no obstant, allí al poble es | murmurava | força de l'art de les noies, i quasi ni es murmurava. "Quin ball és —li | allí al poble es murmurava força de l'art de les noies, i quasi ni es | murmurava | . "Quin ball és —li deien—, tio Jaume, el que ballen les noies?" | de tant en tant els ulls, que li espurnejaven; en haver-se acabat, | murmurava | unes paraules —devien ésser de gràcies— i se'n tornava als seus dominis. | se sentia el cantar dels grills per les llunyanies. El riu, allí davant, | murmurava | dolçament contra el canyar; una atmosfera de pau voltava la masia, i tot | la cortesia amb una mirada de biaix, plena de tàcites insinuacions, o li | murmurava | quelcom en veu baixa, alguna plasenteria atrevida que la feia esclatar en | dels seus, dirigia fosques mirades a la parella. —Veureu "este guapo" — | murmurava | en veu baixa, capcot i sense mirar—; veureu "este guapo", el dia que | a la masia —Borra no havia acudit a l'horta—, una veu secreta semblava | murmurar | -li a l'ànima, semblava dir-li que allò no tenia remei. Aquella nit no | més enllà es girà. Ell, parat al cantó, somrigué; li féu adéu amb la mà i | murmurà | per a si: "Seràs meva". Encengué el cigarret, s'enfonsà la gorra una | de com la tenia sotmesa a la seva voluntat. "Ets meva, Pigada", | murmurava | entre si. "No t'escaparàs!" La deixà encara que plorés una estona, que | res. Ja ho saps. N'estic tip, de vosaltres. Després hi haurà encara qui | murmuri | , i fins diran que vinc pels calés. I a mi me'n fot tres p... de tot | evangèlica, la senyora la interrompé bruscament: —¿Tu que hi estaries? —i | murmurà | —: Idiota. Modosa i dolça sospirava Na Remei: —Vossa Mercè veurà, Dona | Les hi dugueren i les va fer a bocins. Capítol VI Segueixen | murmurant | a l'antecambra En el primer dels salons vermells, el vellut del qual, | Collera, galant amb les dames justament perquè no ignorava el que s'havia | murmurat | d'ell, recitava a les senyores Gradolí les estrofes cèlebres acabades de | l'alcova. Es movia i disposava com si fos a ca seva. —¡Quin cinisme! — | murmurà | el marquès, que no pogué recordar en aquell moment cap sentència llatina | papàs, tocats quasi tots d'una avarícia rural. A ca Dona Obdúlia podia | murmurar | -se amb la mateixa llibertat que en el casino sense els inconvenients | però encara podia passar per nou. —Es talent agermanat amb sa modèstia — | murmurà | el marquès, en veu tanmateix bastant clara perquè tots ho sentissin—. | També és el meu secret. —¿Per què dues? —Són bessones. —Acaparador... — | murmurà | el general. L'arxiduc el mirà amb recel. Sabia la dificultat del seu món | de Can Valent no era una professional, sinó una senyora estrangera: es | murmurava | que madame... I per discreció pronuncià el nom un poc més baix. Na | era castellanista i un dels seus actes culturals consistia a | murmurar | del clan de /Bé hem dinat\. Anys enrera, l'esperit conciliador i | Obdúlia enfonyava els dits entre els rissos del criat: —Just es senyor — | murmurava | somniosa— no en té cap. N'hi podries regalar una grapada... Un dia | "l'altre" qui tiràs la primera pedra. —En bon conflicte estam aficats — | murmurà | el director d'/El Adalid\ per guanyar temps i omplir una pausa | vestir sa tia! La senyora, que no s'havia dignat mirar la seva cosina, | murmurà | amb displicència: —Oh, Jesús... L'altra se sentí picada i reaccionà amb | que entrava en aquell moment, va sentir un calfred. —Dona Obdúlia — | murmurà | —, ¿Vossa Mercè se'n riu de la beateta? ¿Què li ha fet? ¿Que | Regalar, rai: no costa gaire; és el pagar-ho, Júlia! Júlia. Què | murmures | , què murmures? I quant et penses que val aqueixa tela? Si de tant en tant | no costa gaire; és el pagar-ho, Júlia! Júlia. Què murmures, què | murmures | ? I quant et penses que val aqueixa tela? Si de tant en tant no puc | palma a la mà. La gent d'armes que l'oïa comença de | murmurar | , no sé si resa o renega de tanta remor com fa, |
|