Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

llengua, tallada en la seva última rel, damunt la terra negra tremola,	murmura	i, com acostuma d'agitar-se la cua d'un serpent mutilat, palpita i busca,
tot senyant-se. —És fill del diable —afegí una altra, allunyant-se, mentre	murmurava	com per a ella mateixa: "Quan era noi, a la serra diu que lluitava amb
de desaprovació, a punt sempre per a la rèplica. Esdevingué malhumorada i	murmurava	de tot i contra tot, amb contínues al·lusions ofensives a la duresa i la
un dia cap a Mallorca. I ningú no tingué por. Els mariners, ronsejant i	murmurant	, acabaren per sotmetre's a la voluntat del vell. Tino Costa, aparegut no
sentiria la seva presència allí, el seu turment? "Mila, estimada...",	murmurava	en veu baixa, i tornava a mirar i a passar. Ell l'hauria cercada per
vista), la Ruda, asseguda davant d'una taula, li va tirar les cartes; va	murmurar	unes quantes paraules misterioses damunt de l'as de copes, que, segons
a penes tingué forces per a preguntar-li pel seu pare i per saludar-la.	Murmurà	, amb prou feines, uns mots de comiat, i sense més, deixà l'estança. Les
als portals hi havia dones que esperaven. S'avançaven al pas d'ell;	murmuraven	en veu baixa l'oferiment; fingien tendresa, passió; prometien gaudis
el cridà amb veu angoixada: —Joan! Joan! L'embriac, amb els ulls tancats,	murmurava	paraules inintel·ligibles; un fil de sang li començava a córrer per la
la seva ànima? ¿Per què venia, com la visió del Paradís, quan una veu	murmurava	en secret a la seva ànima que no hi havia ja d'entrar mai? Però, per què
aquell camí on tots els seus sentits el cridaven. "Mila, estimada meva —	murmurava	—; Mila. On deus ser aquesta nit? Tal vegada penses en mi, i em
aigües s'esllavissen dolçament, despentinades a voltes en els roquissers,	murmurant	entre les pedres i formant remulles, en les quals s'emmiralla la fina
I ell roman un instant mirant-la, i a la fi acaba per anar-se'n,	murmurant	no es sap què en veu baixa, tal volta una blasfèmia, que Mila no arriba a
Una veu semblava sorgir d'aquell conjunt tenebrós, una veu que anava	murmurant	allà al fons del seu ésser dolces advertències, que anava sembrant a la
cadascuna pel seu camí; tia Càndia, gairebé plorant pensant en Mila, i	murmurant	entre dents: "Ah, si Mila m'hagués cregut!" I l'anciana s'eixugà una
quedés a casa. Maria Àgueda el mirà estupefacta. —Però... —La gent podria	murmurar	. —Però, com poden murmurar? Tots saben que Sileta és com de família.
el mirà estupefacta. —Però... —La gent podria murmurar. —Però, com poden	murmurar	? Tots saben que Sileta és com de família. —Malgrat tot, és preferible que
l'orella al pany: dins no es sentia la més mínima remor. "Que estrany!",	murmurà	, cada vegada més alarmat. Trucà amb els nusos a la porta; ningú no
l'està esperant allí prop, en aquell sonar d'harmonies. "Espera —li	murmura	el cor dintre seu—; espera un xic més, estimat. Només una mica... Només
de les coses humanes; s'estirà dintre del seu vestit nou, destenyit, i	murmurà	per a ell mateix: "Res: igual que la pols de les eres; semblants a
dia, un jove secretari el va sorprendre removent les brases de la llar i	murmurant	entre ell, a mitja veu: "Somnis... Somnis..." Una de les corones que
Tocant-lo suaument, abans el desvetllava a la llar,	murmurant	-li dels camps que encara la llavor no tenen. El desvetllava
fins en les seves conseqüències, perquè és molt probable, així la gent ho	murmurava	, que un dels fills dels masovers de la masia de la Creu, el gran, és clar,
el llibre enlairat, el coll dúctil, a penes una mica tort, mentre	murmurava	amb melodia de monòtones cadències les inintel·ligibles pàgines del
; eren, deia el seu pare, "artistes"; això no obstant, allí al poble es	murmurava	força de l'art de les noies, i quasi ni es murmurava. "Quin ball és —li
allí al poble es murmurava força de l'art de les noies, i quasi ni es	murmurava	. "Quin ball és —li deien—, tio Jaume, el que ballen les noies?"
de tant en tant els ulls, que li espurnejaven; en haver-se acabat,	murmurava	unes paraules —devien ésser de gràcies— i se'n tornava als seus dominis.
se sentia el cantar dels grills per les llunyanies. El riu, allí davant,	murmurava	dolçament contra el canyar; una atmosfera de pau voltava la masia, i tot
la cortesia amb una mirada de biaix, plena de tàcites insinuacions, o li	murmurava	quelcom en veu baixa, alguna plasenteria atrevida que la feia esclatar en
dels seus, dirigia fosques mirades a la parella. —Veureu "este guapo" —	murmurava	en veu baixa, capcot i sense mirar—; veureu "este guapo", el dia que
a la masia —Borra no havia acudit a l'horta—, una veu secreta semblava	murmurar	-li a l'ànima, semblava dir-li que allò no tenia remei. Aquella nit no
més enllà es girà. Ell, parat al cantó, somrigué; li féu adéu amb la mà i	murmurà	per a si: "Seràs meva". Encengué el cigarret, s'enfonsà la gorra una
de com la tenia sotmesa a la seva voluntat. "Ets meva, Pigada",	murmurava	entre si. "No t'escaparàs!" La deixà encara que plorés una estona, que
res. Ja ho saps. N'estic tip, de vosaltres. Després hi haurà encara qui	murmuri	, i fins diran que vinc pels calés. I a mi me'n fot tres p... de tot
evangèlica, la senyora la interrompé bruscament: —¿Tu que hi estaries? —i	murmurà	—: Idiota. Modosa i dolça sospirava Na Remei: —Vossa Mercè veurà, Dona
Les hi dugueren i les va fer a bocins. Capítol VI Segueixen	murmurant	a l'antecambra En el primer dels salons vermells, el vellut del qual,
Collera, galant amb les dames justament perquè no ignorava el que s'havia	murmurat	d'ell, recitava a les senyores Gradolí les estrofes cèlebres acabades de
l'alcova. Es movia i disposava com si fos a ca seva. —¡Quin cinisme! —	murmurà	el marquès, que no pogué recordar en aquell moment cap sentència llatina
papàs, tocats quasi tots d'una avarícia rural. A ca Dona Obdúlia podia	murmurar	-se amb la mateixa llibertat que en el casino sense els inconvenients
però encara podia passar per nou. —Es talent agermanat amb sa modèstia —	murmurà	el marquès, en veu tanmateix bastant clara perquè tots ho sentissin—.
També és el meu secret. —¿Per què dues? —Són bessones. —Acaparador... —	murmurà	el general. L'arxiduc el mirà amb recel. Sabia la dificultat del seu món
de Can Valent no era una professional, sinó una senyora estrangera: es	murmurava	que madame... I per discreció pronuncià el nom un poc més baix. Na
era castellanista i un dels seus actes culturals consistia a	murmurar	del clan de /Bé hem dinat\. Anys enrera, l'esperit conciliador i
Obdúlia enfonyava els dits entre els rissos del criat: —Just es senyor —	murmurava	somniosa— no en té cap. N'hi podries regalar una grapada... Un dia
"l'altre" qui tiràs la primera pedra. —En bon conflicte estam aficats —	murmurà	el director d'/El Adalid\ per guanyar temps i omplir una pausa
vestir sa tia! La senyora, que no s'havia dignat mirar la seva cosina,	murmurà	amb displicència: —Oh, Jesús... L'altra se sentí picada i reaccionà amb
que entrava en aquell moment, va sentir un calfred. —Dona Obdúlia —	murmurà	—, ¿Vossa Mercè se'n riu de la beateta? ¿Què li ha fet? ¿Que
Regalar, rai: no costa gaire; és el pagar-ho, Júlia! Júlia. Què	murmures	, què murmures? I quant et penses que val aqueixa tela? Si de tant en tant
no costa gaire; és el pagar-ho, Júlia! Júlia. Què murmures, què	murmures	? I quant et penses que val aqueixa tela? Si de tant en tant no puc
palma a la mà. La gent d'armes que l'oïa comença de	murmurar	, no sé si resa o renega de tanta remor com fa,

Pàgina 1 (de 30)

50 següents