Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

bacavà o bacavès. El titellaire proposa rosalbacavà, que sona a	nom	i cognom d'una ex-vedette de variétés." "El titellaire és tan negat, i
la seva veritat, tan diversa com li és possible, evitarem la llista dels	noms	dels fills de Gea, excepte Pontos, l'abisme del mar, i Uranos, il·luminat
alhora marit de Metis, plena de saviesa i de ciència. La similitud dels	noms	es presta a confondre-les. Potser per evitar-ho, Themis es va apressar a
posseïa una memòria prodigiosa, tant, que no va oblidar mai cap dels	noms	, més aviat abruptes, dels Cíclops i dels Titans. Mnemosine va ser mare de
a la porta, amb el ros Radamant, amb el petit bastó que li confereix el	nom	i l'autoritat. I l'excel·lent i sofert Minos, fill de Zeus, que va haver
la lliçó eterna de la mort." Les Gorgones "La transcripció dels nostres	noms	és un problema", va dir Stheno. "També fóra correcte que em
dues, Ael·lo i Ocipeté. Després s'hi afegeixen unes altres, els estranys	noms	de tres de les quals no paga l'esforç de recordar. Malmeten i embruten
de gernacions de no-res? Hi deu haver alguna substància darrera els	noms	? De què deuen aquests estar compostos? Quedarà dintre el no-res algun bri
temps enrera, una memorable disputa sobre la correcta accentuació del seu	nom	, en rosalbacavà. Érem aleshores joves i ens hi vàrem, innocents i
de comprar-ne aquest any un munt de plantes —que provenen, si més no pel	nom	, d'aquest desgraciat sense un bri de pudor ni de caràcter—, perquè
d'un mateix ventre: el d'Hècuba. A l'obra d'Eurípides que porta el	nom	de la fecunda dona —una admirable creació que els antics consideraven com
contra el nostre descuit i la nostra involuntària descortesia, el	nom	de pila, inseparable del de família, la senyora Magdalena Blasi. "De
nostra hora més que avançada, un gran artista, per a nosaltres sense	nom	, va dibuixar i pintar, damunt l'ample ventre d'una mena de càntir amb
a víctima de la fortuna adversa. Sí, ella, la cònjuge —m'entrebanco en el	nom	—, fidel companya, modèlica virtut i, per escreix, i no com la meva, mare
coneix nou, però els atenencs, estalviadors, les varen reduir a tres, els	noms	de les quals callo, com és el meu costum, quan ho puc evitar en
reina: la vostra cultura sap per què. És, doncs, una simple amazona sense	nom	, de les de la tropa de xoc. Sortida del bosc, on deu haver deixat la
a la seva natura. Toparàs en la teva vida amb l'immortal de distints	noms	, Dionís, però en la teva circumstància, fora de Nysa. No t'apliquis a
memòria de l'infortunadíssim Verlaine, mentre la Ignasieta es feia amb el	nom	del complex flabiol un embull tan xaró i tan fàcil, que per una elemental
el fervorós desig, Pulcre Trompel·li, "que cada serpent tenia	nom	, però en aquest precís instant no els recordo." "Porce i Caribea", es
jo no veig res", s'estranyava l'entenimentada Arete —i escrivim el seu	nom	, per la comoditat de recordar-lo. "L'illa no és gran, però hi ha alguns
meu executor la dona, o el cosí, o la captiva? Aquesta, pobra noia, d'un	nom	d'imprecisa ortografia. Pobra, pobra, pobres tots ells. Guia, a qui
, Tàntal, i un fill, tan nou nat, que no vàrem tenir temps de donar-li	nom	, o m'ha fugit de la memòria, i després va sacrificar la pobra Ifigènia,
és curt. I una consciència, una vergonya, perquè la peça porta el	nom	del meu personatge." "Veurem, veurem, bona nit a tots", s'esmunyia
matí me'n vaig a veure'l, a ell, el menut Tisàmenos, i no m'agrada el	nom	, què ha de venjar? Per tant, vagin-se'n també, ara, si els plau
no s'hi han posat mai d'acord, ni tan sols sobre l'etimologia del seu	nom	, que prové, segons sembla, d'edats esborrades. Com que no ens mortifica
els anys passen i tot ho esborren, queda com l'ombra de l'esclat d'un	nom	en la falsa il·lusió trista dels que l'han haguda, dins el veritable
les meves orelles. Li dèiem el Quel·la, però li convenia tal vegada un	nom	molt més antic. Algun cop imagino com aprofitaria el soguer de l'Hades
cor per l'arribada del fill. "Tinet, fill meu —es repetí, dient-li el	nom	que li donava d'infant—. Fill meu, Tinet." Tino Costa la mirà, i veié que
ja cap a la matinada, la ronda es deturà sota el seu balcó, i en	nom	del seu promès li dedicaren belles cançons. A Mila, en les cançons que li
i les velles gairebé es senyaven, o poc menys, quan es pronunciava el seu	nom	. Mila aquella nit, la que seguí a l'arribada d'ell, sense conèixer-lo, hi
Maria i li pregàrem que ens deixés anar en busca de Mila i demanar-li en	nom	del col·legi que tornés. Donya Maria tenia el seu orgull; no ens
sempre. ""Mila —li diguérem—: les teves companyes venim a pregar-te en	nom	de tots que tornis al col·legi: totes et trobem a faltar."" Mila
el mateix xarlatà, i ho confirmà el pare de la noia si mereix aquest	nom	, un miserable la barraca del qual no és lluny d'ací. Però és millor que
d'ell en sentir la veu de sa germana, que no podia ni pronunciar el seu	nom	; dels seus llavis s'exhalava una mena de gemec repetit. De sobte, la
protesta col·lectiva amb semblances de legitimitat, o d'una persecució en	nom	d'un ideal, fos el que fos, aleshores desplegaven tota llur ferocitat
que la violència i l'assassinat es justifiquin i àdhuc es santifiquin en	nom	d'una causa, no importa quina —i ai també aleshores del qui es trobi amb
o innocent! El pretext serà la pàtria, serà la idea, la llibertat —	noms	magnífics—; la realitat serà l'instint d'una ànima enverinada, d'un Randa
altre episodi semblant. I a qualsevol que hagués pretès justificar-los en	nom	d'un fi superior, ell se li hauria oposat amb tota la força de la seva
Començà a delirar, i en el seu deliri pronunciava contínuament el	nom	del seu amic i el demanava. Tino Costa era lluny; no podia, per tant,
tal vegada en el fons no hi havia en el seu gest sinó un egoisme sense	nom	, l'impuls més baix i miserable: el gest d'aquell que, sentint-se enfonsar
Inclinà el cap com un infant sobre el seu muscle i pronuncià el seu	nom	en veu baixa: —Mila... A la cuina la mare i tia Càndia del Noro
passat moltes nits delirant); en els deliris sempre pronunciava aquest	nom	. Però, és cert que va matar un home? Tino Costa s'havia enfonsat novament
en un lleuger sopor. Ell s'inclinà sobre el llit i la cridà baix pel seu	nom	: —Sia... Ella va agitar-se dolçament, enfonsada encara entre les ombres
en sobtats estremiments, i la seva boca repetia una i altra vegada el	nom	de Mila: l'anà repetint així fins a l'última alenada. Era ja molt tard.
des de lluny el cridà, i aquesta vegada —cosa estranya— el cridà amb el	nom	amb què el cridava de petit. —Tinet... Destrià el cos d'ell gairebé
—Però ja no ho féu sobre d'ell, no s'havia inclinat; havia ja llençat el	nom	maquinalment, a la nit, sense esperança ja i a l'atzar, sense saber per
amb una pedra tan sols per senyal, en la qual hi havia gravat el seu	nom	, obra de l'ancià professor. Mila romangué davant seu en silenci una
mentalment. Tal vegada el Senyor del Cel la cridarà fins i tot pel seu	nom	: —Mila... Mileta... Què has gosat fer? Com has pogut cometre un pecat tan
foren, segons sembla, venudes després a la ciutat per un alt preu sota el	nom	d'un escultor famós. Només Santa Maria, amb el seu riu, amb la seva
parelles humanes: sempre, o gairebé sempre —d'ençà que l'home mereix el	nom	d'home. Sense sortir-nos de la tradició occidental, el

Pàgina 1 (de 1035)

50 següents