Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

d'alegria de tarda de Pasqua, de cançons dolces de la pàtria per a la	oïda	del qui hi viu present i desterrat. Més endavant l'ancià l'aconsellà, amb
tan extraordinari, que amb prou feines podia donar crèdit a la seva	oïda	. Va dir-se que devia estar begut. Tornà a pensar en allò que havia pensat
de casa d'ell. El minso soroll d'una porta entreobrint-se arribà a	oïda	seva. A baix, en l'obscur marc d'aquella porta entreveié confusament la
que el fet havia promogut, no tindria res d'estrany que el fet arribés a	oïda	d'ell. En aquest cas, qui sap què li dirien i com li ho dirien, donat l'
una infusió i l'ampolla de l'aiguardent. Després s'estigué asseguda amb l'	oïda	en tot moment al camí i alçant-se de tant en tant per mirar a la
mateix de la nostra naixença. Una "habitualitat" pareguda condiciona l'	oïda	dels habitants de les proximitats del famós accident geològic del
mans. I Abel, l'aviciat de la casa, no ha collit mai una palla de terra.	Oidà	! Jo també en faria de pastor! Jo només puc anar a caçar i a pescar de
Rosa. I que plaga, que plaga és aquest Pepe!	Oidà	, i per què hem d'estar-nos drets? El mateix pagarem. [(Ofrena una
que no tinguis pressa d'anar-te'n d'aqueixa casa sense timó ni brúixola.	Oidà	, podries embastar el vestit de les Vilagran. La filla se'ls casa el
un ensat. Figuri's! [(Adonant-se que en Pepe beu aigua.)]	Oidà	, Pepe, aigua sola? Bé en cau prou al carrer, borrango! Li glaçarà
Ernestina! Procura guarir-te... Qui sap!... [(Recordant.)]	Oidà	: has pres el que vaig dur-te ahir? Ernestina. Merceneta,
de la cuina amb els braços arremangats, eixugant uns coberts.)]	Oidà	, tots a jóc, i el llum crema que cremaràs! I sempre predicant l'estalvi!
que elles no em poden veure, compto els diners. ¡Són deu francs!	Oidà	! No ha estat del tot perduda la visita a monsieur Ponchon. ¡Ara a
n'heu rebut sensacions a través de cinc canals que són: vista,	oïda	, olfacte, gust i tacte. Però hem quedat que aquests sentits només
de pròtons, elèctrons, posítrons i nèutrons. Ciutadà. —	Oidà	! I què són totes aquestes coses? Einstein. —Quan jo us he
l'existència d'uns elements, que potser no veurem mai. Ciutadà. —	Oidà	! Einstein. —El senyor pròton, per exemple, no el coneixem pas
Món exterior o coses efecte fisiològic en l'òrgan sensorial (vista-	oïda	-gust-flat-tacte) viatge de l'efecte fisiològic a través dels
amb el gust i amb la flaire, però no s'escaurà amb la vista ni amb l'	oïda	. Einstein. —Per què no? Ciutadà. —Home! Això sembla
Així, amb els ulls: color, forma, grandària, estructura, etc.; amb l'	oïda	: sorolls, remors, melodies, cants, etc.; amb el tacte, amb l'olfacte,
ompliria la biosfera en més de 1.000 anys. Darwin. —	Oidà	! per tant, considereu indiscutible el fet que dintre de la mateixa
mitjana deuria ésser la dels Estats Units d'Europa. Hausser. —	Oidà	! Millor que tot això fóra encara el lliure canvi per tot el món. No es
terrible melodia, el meu pit començà, a poc a poc, a omplir-se. La meva	oïda	es deixondí, el silenci es tornà crit, l'ànima, feta ella també de la
semblant. Hi ha en la vida uns moments ideals que aviven els ulls i l'	oïda	i ens fan sentir una benestança comparable a la que sentiran les
canvia a mesura que les cases fan recular les terres de conreu. La nostra	oïda	s'és acostumada als corns precipitats dels autos, que fan tremolar la
i torna, dies després oireu la mateixa complanta enaiguadora al clot de l'	oïda	. És la musica antiga de Cerdanya. ¿Per què la terra baixa no faria una
Tots sabem quant limitada és l'àrea espacial que pot cobrir l'	oïda	amb efectivitat. Fins a sis o set metres aquest sentit és molt eficaç.
és molt més evocativa i estimuladora de la memòria que la vista i l'	oïda	. Aquesta és una veritat cabdal: l'olor es memoritza. Ens permet de
auditiu. I encara diria que aquest to especial el percebem a través de l'	oïda	i de tota la pell del nostre cos. Fixeu-vos-hi bé: en parlar molt a
dur d'orella o abriga el més petit dubte, en tindrà prou amb aplicar l'	oïda	a terra, com els pell-roges, per a sentir-ne els batecs. Si més no, això
de Filolau? Sí, però res de cert, Sòcrates. Oh! jo també en parlo d'	oïda	. Però el que m'escau d'haver sentit, no em fa res de dir-vos-ho
menys dir això: ¿tal vegada ofereix alguna certesa als homes la vista i l'	oïda	? ¿O bé passa allò que els poetes no es cansen prou de repetir, que ni
¿I no és cert que raona millor que mai quan res d'això no la torba, ni l'	oïda	, ni la vista, ni el dolor, ni cap plaer, sinó que es recull en ella
ens ha semblat possible: que després de percebre una cosa per la vista, l'	oïda	o qualsevol altre sentit, d'ella passem a pensar-ne una altra que havíem
que l'ànima quan es val del cos per examinar una cosa, amb la vista, l'	oïda	o qualsevol altre sentit, ja que examinar amb el cos una cosa és
que ara tinc amb vosaltres, n'al·legaria causes com ara la veu, l'aire, l'	oïda	i moltes altres de semblants, sense tenir cap cura de la causa real: que
estar malalts i molts més anys que els d'aquí baix. Per la vista, per l'	oïda	, pel coneixement i per totes les altres facultats disten de nosaltres
així com, en la meva infantesa, per primera vegada va arribar-me a les	oïdes	—comentant el meu pare les notícies del Brusi— el nom del
Turgueneff ens deien una paraula nova, i nosaltres l'escoltàvem amb	oïda	tan atenta, que hi percebia ressonàncies transcendentals. Frases que, amb
—nom que després Marinetti va fer impronunciable— feria les nostres	oïdes	com un toc de clarí, abrandava els nostres cors com una arenga. Llegíem i
Ferrà pregà a Joan Alcover alguna de les seves poesies. Era un goig de l'	oïda	la seva vocalització sonora i pausada, que ennoblia i puntuava el ritme
mesclat amb ells un lleu murmuri dels seus llavis. Vaig decantar-hi l'	oïda	, i reconeguí novament els mots finals del pàs de Glanvill: "L'home no
d'un amplificador conceptual, el del rugós, que val pel tacte, l'	oïda	, la vista. Dit d'una altra manera, la motivació fonètica exigeix una
sense dubte el mot turc eski (deliciosament ambigu a l'	oïda	francesa), citat amb predilecció pel lloctinent Loti: "Examinava els
llengua que, de tant voler escoltar havien perdut el bon govern de les	oïdes	i de tant voler exercitar una generositat enciclopèdica, havien perdut el
sentits, com si de vegades la comprensió només fos de l'esguard o de les	oïdes	, o del tacte, o de la gola, o de l'odorat. Lectures amb les quals juguem
l'espatlla del company, el coll estiradet, com per a desgranar-li a l'	oïda	ses paraules... suau, caute, insinuant d'actitud com un petit Mefist. I
Quan les tamborinades de la guerra ressonaven en les vostres	oïdes	, plantàveu la cara envers les bateries, i avençàveu amb passa ferma;
Les notes dolces i desmaiades d'un cant conegut li arribaren a l'	oïda	. Allí romangué, amb el cap inconscient inclinat endavant, abeurant-se en
tot sovint solia dir: —Ah! Només que pogués arribar a les meves	oïdes	la "Dolça Imminència!"— Però, cap a la fi, solia espargir
a tot arreu per un xicot deseixit i picardiós i no li mancava nas ni	oïdes	ni vista per a descobrir, a un tret de bala, que alguna peripècia

Pàgina 1 (de 28)

50 següents