Dispersions  
  Lemes:
  reset   aplica
oi I 4062 oc.
oí I 4 oc.
oi M 111 oc.
oi SFX 2 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2013)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb oi Freqüència total:  4179 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

que esmento al llarg d'aquests comentaris. Heus-les aquí. Boniques, oi? Com que assisteixen d'habitud a un quotidià, minuciosíssim agençament
dalmàtica o el que sigui", assenyalava la senyora Marigó. "Estranya, oi?" "Avui no hi ha res d'estrany. I he oblidat, a més, la designació
molt, i cada dia es mostra més estrany: em preocupa. —No surt gens, oi? —Molt poc; només alguna nit i ja molt tard: dóna una volta i torna. —
dones es quedaren en silenci. Maria Àgueda sospirà: —Està desmillorat, oi? —Sí —contestà Sileta maquinalment, gairebé com en un sospir; però els
mostrarà la seva mà; tots li mostrarem la nostra mà..." —Li mira la mà, oi? —preguntà en aquest punt la mongeta. Tino Costa es reféu estremit. —Sí
li preguntà encara assenyalant-li la mà: —Devia ser un accident, oi? —Sí, és un record d'infant —contestà ell amb aire distret. —Un record d'
era límpid, suau, ple d'una gràcia candorosa. —Mires aquest retrat, oi? És ma filla. És bufona, veritat? Va fer-me'l un minyó que conec,
—Callà; contemplà un moment el retrat, i somrigué: —Què bufona que és, oi? Tornà al centre de l'habitació. —Bé, què fem? T'estàs aquí parat com un
de riure. Una nit d'aquelles parlaren de Tino Costa. —Tu el vas conèixer, oi, papà? —Sí, vaig tractar-lo, i força íntimament; podria creure, fins i
, i que darrera d'ella, al fons de la vall, hi ha Argona. —Allí, oi, Anselma? —Sí: allí. —No pot perdre's un, oi, Anselma? —
. —Allí, oi, Anselma? —Sí: allí. —No pot perdre's un, oi, Anselma? —Només allí, cap aquell bosquet de pins, el veu? Abans
anirà en busca del seu amor? El camí és fàcil, sí... —Per aquella coma, oi, Anselma? I després, has dit... —Sí, per aquella coma, i mirant que la
? —Sí, sí, padrí! Què bo que ets per a mi! Anirem de seguida, oi, padrí? Demà mateix. —Abans has de prendre't un xic de repòs. Estàs
a la mirada... Callaren. Ell tornà a parlar: —El vas estimar també, oi, Sileta? Ella va abaixar els ulls. —No ho sé... potser sí... Era tan bo
mirar des de fora... —Perquè després es pugui dir que fem trampa, oi? Us agradaria... —Trampa? Que no se'n fa, ara? L'home li retorça el
escala, el baix, diu al seu company: —Ara no ho deu ser, el clítoris, oi? —Jo diria que no. —L'han trobat o no l'han trobat? —pregunta ell
! —No? —En absolut. Únicament de classificar. —Un altre que no sap res, oi? —sent que pregunta una veu aguda al seu darrera. Deu ser la secretària,
i se li barregés amb els de la vostra... Després no ens hi entendríem, oi? —No ho sé —diu ell, sempre mirant cap a la secretària. Ara ja s'ha
en ple estómac. La veu més mascla diu: —Torneu a estar ben prenyada, oi? —Ho estic sempre, jo. —És veritat —assenteix l'altre—. Totes les nostres
amb el dors de la mà i, amb la boca pastosa, prossegueix: —Ho heu fet, oi? Altres vegades, ho heu fet... —Parleu per boca d'ase! —reacciona un dels
Però ara hi ha algú més, una veu humida que cantusseja: —Un obstinat, oi? Veu els pantalons, el raig que descriu un arc abans d'alterar la
que sobreneda entre el pixum—. No cal consultar-lo, però: el recordem bé, oi? —Al peu de la lletra —assenteixen els altres. —I jo també —fa el guàrdia
s'il·lumina cap al final, torna a fitar la cara subtil. —M'he equivocat, oi? —No ho sé —fa ella, arronsant les espatlles. —Han matat la mare i m'
quedarien —afegeix. —Després mirarem de saber-ho —diu la dona més jove—. Oi que pot entrar? —pregunta a l'altra. —Naturalment. I que es renti. —Torna
dos tornen al menjador. Pel camí, pregunta: —Tarda molt la teva companya, oi? —No. Pot ser difícil saber alguna cosa. Mentrestant, pots dinar. El
l'home—. No se'n mourà pas, ara. Us deuen haver dit que era mort, oi? Ell s'empassa la saliva, sobtat. —Mort? No... —I tant! Ja fa
uns impermeables. És a dir, el senyor no és del servei del cementiri, oi? —No, del cos científic —diu ell. —I heu escollit un dia com avui?
Tot això són camàndules. Aquí no n'hi ha, d'ossos vells. —N'han trobat, oi? —diu el de la barbeta, una mica agressiu—. Si n'han trobat, senyal que
sense deixar-lo acabar. —Està bé, camàndules, però el fluor no menteix, oi? —li pregunta. —Ben cert —diu ell. —Vós de quina secció sou? —
veu i que ell estira fins que la cara queda al descobert. —Ho semblava, oi? Ell no replica, alça el rostre fins a la pluja per tal de netejar-se els
i avança en direcció d'ell. Sense somriure-li, fa: —És la primera vegada, oi? Ell li fita l'escot que es prolonga gairebé fins a la cintura i a banda
—Se'm veu? —ironitza ell, hostil. —Una mica. Esteu desconcertat, oi? —Ni això, ara. —Amb molt de gust us explicaré el que calgui perquè us
mentre mai no s'ha vist cap nic..." —Encara podria ser més rigorós, oi? —Ho serà. Cap al final, l'heu de sentir. Anem, ara. Li fa
porta. Per començar, ja no teníeu dret a tancar-la. —M'he de protegir, oi? —es defensa l'ordenança. —De què? —Dels parlaments. Les clàusules del
algunes infraccions secundàries. —Una mena de compensació pel climateri, oi? —comenta ell. —Exacte. Els altaveus han callat del tot, ara no deixen ni
l'ordenança entre les potes de la cadira, pregunta: —No els agrada, oi? —Són ordres —aclareix l'home. L'orador s'ajup una mica, com si volgués
s'allunya entre ells, capcot. —No havíeu vingut pels aparells, oi? —pregunta ell. I després d'una pausa silenciosa—: Què li fareu? L'home
suspesa entre la fiambrera i la boca. —No és una mica prematur? —Oi tant! —En fi —es consola l'altre—, ara ja hi sou vós. Ha vingut
fi —es consola l'altre—, ara ja hi sou vós. Ha vingut d'un pèl, oi? —fa, adreçant-se als seus companys. Tots dos assenteixen amb el cap i
subaltern. —Un subaltern? —reté ell—. La veritat ha de ser per a tothom, oi? —Aquí és on us equivoqueu. És a dir —distingeix l'home—, sota el concepte
blancs, blaus, verds, negres, grocs, lila, carbassa... —Impecable, oi? —prossegueix l'home amb la satisfacció que dóna l'obra ben feta—. Ni un
d'ella mateixa, diu: —Si la prenen, me n'adonaré. —Una mica tard, oi? —I els la faré tornar —afegeix. Ell i la noia es miren, incrèduls. Han
mira de l'un a l'altre, interrogativa, però ell ja riu. —Sou un expert, oi? —Per força —replica l'uniformat, que no ha somrigut ni una sola vegada—.
i amb la inevitable cinta mètrica a les espatlles. Li somriu: —Voluntari, oi? —Ho diuen —replica ell—. Número 72633. —Jo sóc el 312.
estona, fins que la veu afemellada del jutge mig pregunta: —Sou vós, oi? —Sí —diu, reconeixent-lo tot d'una—. Us heu disfressat... —i
ella— i es pensa que se'n sortirà bastint tot de teories ximples. Oi, pare? Què hi dius? L'home passeja els ulls de l'un a l'altre, mou
que es va transformant en una síntesi. —Hi has reflexionat força, oi? —pregunta ell. —M'hi han fet reflexionar. A casa sempre s'ha discutit
s'ha separat uns passos, esguardant renglera amunt, comenta: —Simpàtic, oi? —Força —concedeix ell, encara indignat. —Deu ser la primera vegada que
—concedeix ell, encara indignat. —Deu ser la primera vegada que véns, oi? —La primera i la darrera. La noia sospira. —Tens sort. Jo he de venir
Dos entrepans i, l'ampolla, de les grosses. També deus tenir gana, oi? —li pregunta. —Ja saps que no disposo de diners —li recorda ell. —Per

  Pàgina 1 (de 84) 50 següents »