▲
  DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
orador A 6 oc.
orador M 1872 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1832-2022)
Imprimir Exportar a .csv  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
Reportar un error  
 
Lema:  Coincident amb orador Freqüència total:  1878 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

ve, el luxe d'un cert desdeny per les ideologies closes", va traduir l'orador sagrat el seu íntim concepte del que és un idiota, per a la més fàcil
en uns casos, o tribuns de la tirania, en d'altres. Però sempre tribuns: oradors, xerraires, xarlatans. De Demòstenes o Ciceró a Blasco Ibáñez o
un cosac de rostre optimista, situat darrera una balustrada amb gest d'orador, contra un fons vermellenc de cúpules moscovites (anuncia un "Curs de
de Chapí, alguna sardana, entre les noves de la lluita. Tots els oradors —segons un resum que n'ha fet una emissora— acabaven llurs discursos
d'unes breus plataformes de fusta corcada. Només en una d'elles hi ha l'orador, confortablement assegut davant una renglera de micròfons, encarat als
la seva nissaga..." Uns aplaudiments eixordadors interrompen un moment l'orador i ell, que ha escoltat distret, cercant l'ordenança amb els ulls, ho
s'escampa per la sala, eixorda les orelles i anihila la veu dels oradors: "Grigrigric grai grigri grigri graigri grograi..." —L'ordenança,
anar eliminant suspectes, compreneu? —Ben cert. Potser un dels mateixos oradors... —insinua ell, secretament irònic. —Ja hi hem pensat. Per desgràcia cap
de persones que semblen haver perdut la facultat de respirar. La veu de l'orador va prosseguint: "Nals i grops, a diferència dels peritots, tenen les
s'ha fet fonedissa i ja només queden unes quantes persones i els tres oradors que, darrera les respectives tribunes, aprofiten la forçada pausa per a
d'espatlles, esguarda de nou les dues dones i, tot seguit, cap als oradors. Una mà, des de darrera la taula de l'extrem esquerre, sembla fer-li
sempre se'n van. —I heu espatllat els altaveus... La veu petulant de l'orador, una mica aigualida per tot el líquid que ha begut, pregunta lleugerament
sense aixecar la veu—. He fet una feina a fons. —Confiem-hi —diu l'orador—. La darrera vegada vau quedar molt malament. —Hi havia un tècnic a la
Ell només fa que mirar de l'un a l'altre, incomprensiu i atabalat. L'orador de la taula propera torça la boca i, sense girar el cap, diu: —Ja en
cadira, pregunta: —No els agrada, oi? —Són ordres —aclareix l'home. L'orador s'ajup una mica, com si volgués gratar-se la cama o estirar-se el mitjó i
comenta—. Ningú no hi deu plegar res. —Sí, més que no us penseu. L'orador es va redreçant i, de costat, diu: —Per més esforços que fem, no podem
Palpa la fusta, cercant el pom, i un moment després és davant els tres oradors asseguts a l'escó d'una llar apagada, ennegrida i plena de cendres que
—fa, adreçant-se als seus companys. Tots dos assenteixen amb el cap i l'orador que opera per conceptes lògics, ara ben prosaicament, diu: —Aquí teniu el
amb recança; s'asseu. —De tota manera, ja començava a ser vell —comenta l'orador descriptiu que, potser per un sec de l'ofici, sembla més locuaç. Sense
, però la torna a deixar i pregunta: —Per beure, no hi ha res? El tercer orador allarga la mà cap a l'interior de la llar i, d'entre la cendra, en treu
breus i a la fi diu: —No sé si portarà conseqüències... El tercer orador es grata l'orella amb un dit greixós, pregunta: —Què? A què us referiu? —
alterat un dels períodes del parlament. —Ja me n'he adonat —corrobora l'orador descriptiu. L'altre enfonsa una mica el cap entre les espatlles com si es
l'altre—, si no ja haurien vingut a demanar-nos explicacions. L'orador descriptiu s'acaba el darrer tros de truita i, amb la boca plena,
té l'obligació d'evitar en raó de les seves funcions docents." L'orador descriptiu, una mica avergonyit, intenta de riure: —Home, entre
que s'ha identificat amb el seu objectiu... —Perdoneu —el talla l'orador dels conceptes lògics—. Això forma part del curs altern, ens ho sabem de
tres se'l miren, sobtats, com si haguessin oblidat la seva presència, i l'orador descriptiu fins i tot fa un petit salt sobre el banc. —Si tot això que
caldria dir-ho... Els altres l'animen amb un copet de cap comprensiu, l'orador descriptiu fins i tot esbossa un somrís. —Doncs bé, si no hi ha d'haver
és l'ampolla i només d'ella es parla quan s'al·ludeix la veritat. L'orador dels conceptes lògics abandona el seu banc, es redreça contra la
vell, i vós sou jove... —Podria ser el seu fill —l'interromp el tercer orador. —Sí, ho podria ser. —I torna a fitar-lo—. I podria haver
es comprèn... —De vegades hi ha casos d'intel·ligències naturals —diu l'orador descriptiu. —Les més propenses a l'error —afegeix l'altre. —És
la forma, podríem considerar... —No, no! —s'apressa a tallar-lo el tercer orador mentre els altres dos fan una cara agra, amoïnada—. Ara no. Ja és l'hora.
buits—. Ara cal satisfer-ne unes altres. —Desgraciadament —reflexiona l'orador especulatiu—, no tots podrem satisfer-les, avui. Només se n'han desmaiat
que no destorba els altres, embolicats en un principi de discussió, car l'orador dels conceptes lògics proposa, de cara al tercer: —Em sembla que aquesta
no perdia una paraula. Dona Obdúlia s'anava exaltant tota sola, com els oradors. Na Maria Antònia, somrient amb discreció, la interrompé una vegada:
ja dintre "El Matí". És curiosíssim que el Dr. Cardó fos un orador absolutament mediocre. Escrivia com un orador, però no hi sabia parlar.
que el Dr. Cardó fos un orador absolutament mediocre. Escrivia com un orador, però no hi sabia parlar. Els seus textos tenen la brillantor retòrica
de memòria! Li hauria mancat el to de veu, el propi enlluernament de l'orador davant del prestigi de les paraules que fa sonar; tot allò que fa la
i de la diferència amb els discursos; de la distinció entre "orador" i "conferenciant". Jo diria que l'"orador" és el qui s'adreça a un
de la distinció entre "orador" i "conferenciant". Jo diria que l'"orador" és el qui s'adreça a un conjunt indistint d'individus, i el
imaginable; els qui escolten hi són només per escoltar. Així, l'"orador" s'ha d'adreçar a allò que els qui l'escolten tenen en comú, allò que és,
de la comunitat que formen, i no pas de cada individu. La "ficció" de l'orador és que s'adreça a una mena de persona única, que formen tots els presents
i és per la reacció dels individus que sé si vaig bé. L'orador és un poeta —quan ho és, és clar— i el conferenciant és un narrador. El
tradicional que conta rondalles als néts—, els aclariments que calen. L'orador, dèiem, canta, i el conferenciant, d'alguna manera, conta.
Hom atribuïa una veu xisclaire al clan de la grua i d'ell provenien els oradors de la tribu. (Kinietz, pàgs. 76*77.) Deturem-nos un instant per
contagiosa. En això es complia la llei més elemental de l'oratòria: que l'orador es commogui per tal de commoure. Aviat hauríeu vist tots aquells homes,
on l'oratòria va florir (ja muda), en temps antics un orador de fama, encarregat d'alguna causa il·lustre,
a unificar l'expressió escrita del llenguatge, l'ènfasi d'expressió dels oradors i dels professors escolars. Qualsevol buf d'entrada en contacte, és prou
dolents del nostre tarannà, bo serà que en facem una breu referència. Un orador del segle passat tot referint-se al Bisbe Nadal, deia: Mallorca,
útil per als valencians. Doncs bé: a les primeres frases de l'orador, un dels assistents a l'acte el va interrompre amb un crit sorprenent:
com sigui, hi havia un punt que valia la pena de destacar, i que els oradors i els escriptors del XIX potser no van fer com calia. Penso en

  Pàgina 1 (de 38) 50 següents »