Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

i que, amb afalacs, utilitzés l'adjectiu, graciós un dia per a algunes	orelles	lavinianes —ignores per complet la sobtada i estranya implicació—, de
Res de comparable a la melodia i a la dolcesa de les seves cançons, a les	orelles	humanes. Res, però, de més perillós. Qui les escolta oblida deures,
les traspassa és festejat pel gos amb l'escurçó de la cua i fins amb les	orelles	. El qui en vol sortir és devorat per l'estrany i tothora despert porter.
àvia. "El meu fill", contraatacava la Ignasieta. "Es refereix a les	orelles	punxegudes i a les banyes? De les darreres, molts senyors correctes de la
un drap condigne. I també hi ha calces adequades al pèl de les cames. Les	orelles	es dissimularan amb els cabells ben llargs, com ara s'estilen. I l'Erasme
boca i els narius. I, pujant, els ulls, el que ens queda del cap i les	orelles	. En acabar, el coll i el bescoll, la crinera, la creu, els lloms, la
poemes, els pesadíssims versos que ell mateix cantava? No vaig parar	orelles	als capciosos suggeriments de Naupli, i Egist no compta, és un
n'aprofiti. M'escolten bé, amb comoditat, sense esforçar-se gaire? Parin	orelles	, els el revelaré, tot i que em dol, perquè el sento profund i venerable:
conversa, i els seus soliloquis ferien amb una impiadosa burla les meves	orelles	. Li dèiem el Quel·la, però li convenia tal vegada un nom molt més antic.
la mà dreta, i el llançà contra Randa amb tanta força, que, colpint-lo a l'	orella	, el féu tentinejar. Callaren de cop les rialles. Els homes es miraren
La veu de mossèn Anselm ressonava una i altra vegada a les seves	orelles	. Sentia també la veu de la vella Càndia del Noro, que la coneixia de
i el seu antic amat en un viatge d'aquest a Santa Maria. El fet arribà a	orelles	del marit. La nit d'aquell dia —era pels volts de Nadal, i feia una nit
una vegada més per la ment. Ara li sembla sentir encara a les seves	orelles	el crit esfereïdor d'una de les mares en reconèixer en el cosset socarrat
percebre a cada moment els passos del seu fill, i a la vegada tenia l'	orella	posada en el tropell dels homes que s'acostaven. La seva ànima es debatia
un fil de sang li començava a córrer per la galta esquerra sota l'	orella	. Tino Costa estigué un moment irresolut, en un dolorós atordiment.
com una fantasma, nua, flaca i cadavèrica, el fereix dolorosament a les	orelles	, el fereix a l'ànima, i allà en el seu fons, es confon amb un altre lament
de contrarietat, quasi d'irritació, li estrafà el rostre. Després posa l'	orella	al pany i percep la respiració d'ella, una respiració suau, regular, que
bategar el cor com un repicar de martells, dolorosament. Torna a posar l'	orella	al pany; però no sent res, ni tan sols la respiració d'ella; ara, el
ells; els seus peus vacil·len. Torna a trucar i torna a esperar amb l'	orella	a l'interior. Res. Tino Costa torna només a percebre el sord tumult de la
una mica més fort. Tal vegada en aquest instant arriba fins a les seves	orelles	una tènue remor —quelcom com un alè de vent en una branca—; tal vegada
de dins. Mila s'havia, doncs, tancat per primera vegada. El padrí posa l'	orella	al pany: dins no es sentia la més mínima remor. "Que estrany!", murmurà,
contra l'enrenou que els envolta, poden acabar sords de veres: les seves	orelles	hi cedeixen, per fi. La nostra "sordesa" a la llibertat o a la manca de
d'admonició sorneguera, constel·lació primerenca del firmament de l'	orella	, com deia Rilke. Ara, a mitja tarda, el sol il·lumina, davant la
perquè el veuen abocar-se entre les dues espatlles, inclinar-se a l'	orella	de l'un, de l'altre. Ells repliquen alguna cosa, hi ha un breu període
i exsangüe, i ell només pot veure el nas, les galtes xuclades, una	orella	que coneix... Amb un gest violent i decidit, arrabassa el drap i el
cara en la salabror que li puja pel nas, li omple la boca, li inunda les	orelles	. Una veu diu una cosa que no entén, i ell torna a emergir, ara lliure,
cops a la porta de fora, remor de veus que parlen excitades. Ell para l'	orella	, però tot seguit es tranquil·litza, semblen veus femenines. La dona ja
esclafeixen la rialla, una rialla nerviosa i seca que li retruca a l'	orella	com un espetec de sarments devorades pel foc. La dona de la casa explica:
haver comprès el joc perquè ara comença a forcejar; s'inclina a la seva	orella	i li xiuxiueja—: és la filla d'un dels caps ocults de la resistència
tot d'una una sonoritat metàl·lica s'escampa per la sala, eixorda les	orelles	i anihila la veu dels oradors: "Grigrigric grai grigri grigri graigri
la fi diu: —No sé si portarà conseqüències... El tercer orador es grata l'	orella	amb un dit greixós, pregunta: —Què? A què us referiu? —Heu alterat un dels
cosa espetega al llindar del camp. És un tret. Espera, atent, parant l'	orella	, però la calma ho embolcalla tot de nou, com si l'altra dona, sigui quina
ell l'oferta—. Quan s'hagin instal·lat. L'altre sembla sorprès, es toca l'	orella	amb dos dits. —No és costum... —comença, però tot seguit somriu—. Noves
carregats d'infants i d'atuells. —Algun dia en matareu un! —brama ell a l'	orella	de l'home, referint-se al tret. —No. Sempre ensopego un matalàs! —udola
seu, d'on la torna a avançar amb un auricular blanc que s'atansa a l'	orella	. Ell diu desesperadament: —Del comunicat ni una paraula; la seva
... Espero, sí. —Torna a mirar-lo i, sense treure's l'aparell de l'	orella	, pregunta—: On l'havíeu de lliurar, aquest comunicat? —A la residència.
de les comissures feixugues dels llavis als lòbuls llargs i lents de les	orelles	un xic caigudes. —Tu —diu simplement. Ell s'atura, sobtat i alhora
al seu damunt mentre el llibre li rellisca de la falda i, a cau d'	orella	, li xiuxiueja: —Jo sempre en tinc dos. —De què? —fa ell. —
seguida per dos individus que semblarien bessons si no fos que l'un té l'	orella	dreta partida i l'altre duu l'ull esquerre tapat amb un drap negre que
—fa el de l'ull tapat. S'atansen a la taula, sobre la qual el de l'	orella	partida disposa tot d'impresos que es treu de la butxaca, tres plomes
res. Totes les respostes s'han de fer a través meu. —Edat —torna el de l'	orella	partida. —Edat? —pregunta el de l'ull tapat. —Vint-i-tres —diu la noia,
—Professió. —Professió? —repeteix l'altre. —La del meu sexe. El de l'	orella	partida ho apunta. —Estat civil. —Estat civil? —Soltera. El de l'orella
l'orella partida ho apunta. —Estat civil. —Estat civil? —Soltera. El de l'	orella	partida s'inclina de nou sobre el paper i el seu company, aquest cop
, i aleshores l'assenyala a ell—. Ara, vós. —Edat —fa el de l'	orella	partida. Ell espera el ressò, però el silenci s'allarga fins que el de
L'hi renten —repeteix el de l'ull tapat. —Això no! —protesta el de l'	orella	partida, empipat—. Ara ho hauré d'anotar —i escriu veloçment, entre
vindrà. Els dos funcionaris es consulten amb l'esguard i a la fi el de l'	orella	partida decideix: —Retindrem el cas fins que hàgim enllestit amb tots els
gira a la mestressa: —On és? —Us acompanyaré —fa ella. L'home de l'	orella	partida protesta: —No pot ser. Cap dels no interrogats no pot abandonar
pràcticament no diu res! —Diu el que ha de dir —es molesta l'home de l'	orella	partida—. Que us penseu que s'ha acabat? Després vindran d'altres
de la noia que encara duu un infant penjat a cada mugró. El de l'	orella	partida diu: —Podeu tornar-los al bressol. L'altre espia cap dins, per
filera índia. En arribar a la porta l'individu de l'ull tapat hi aplica l'	orella	mentre el seu company tracta de mirar pel forat del pany. —No es veu res

Pàgina 1 (de 161)

50 següents