Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

s'escoltaven clams d'innocents atropellats que fugien en la nit com	ovelles	sense pastor davant la presència del llop, i els pobles gemegaven com
duu esclops, un sarró de cuiro, un bastó amb un vit de bou. Entre les	ovelles	van, amb pas incert, uns xaiets de pocs dies. Fa un cel enteranyinat; a
Algú cremava herba en un camp. Veus d'infant, al lluny; belar greu d'	ovella	i veus febles d'anyell; notes ràpides d'un pigot; xiular d'una merla... I
llunyans i simultanis, canten un rossinyol i un cucut. Gran ramat d'	ovelles	al pujol, davant de casa. Corren carena enllà, entre densos bels i dring
real de llur força a Espanya). A la tarda anem a la font de Vilarmau.	Ovelles	a contra sol entre els pollancres. Faigs tendres, d'espès fullatge.
i pollancres, davant els majestuosos noguers del prat. Esquelles,	ovelles	, pastors. 7 agost. Voldria dir l'encís, l'èxtasi
però alegre i viu, dels pardals. Alguna veu de dona, algun belar d'	ovella	, un lleu fumerol blau entre les pomeres arraulides... I, lluny, el llom
davant la finestra del seu dormitori, i preguntà de quin pastor eren les	ovelles	. Ha fet un matí tebi i claríssim. Entre les muntanyes hi havia espessos
vora l'estable dels masovers i al pati de casa. Han mort a trets una	ovella	que pasturava i, un cop escorxada, l'han penjada a la reixa del pati. A
de la terra Molts amics té a la taula Déu, pocs a la Creu Abella o	ovella	o església si vols riquesa. Fes com l'abella que porta la mel a la boca i
jo havia oblidat el nom del llop; ho pregunto al pare i em contesta:	ovella	. I ara ja no miro prim. Si no sé un nom l'improviso... ¿Saps aquell
pas del vent del nord, és que hi romanen bèsties: la ferum de l'	ovella	callada en el silenci, i aquell caliu que tira
en les carenes. Baixant cap a les corts, una estesa d'	ovelles	esgraona la serra, i se'n duu un fil de llum
pel govern del rusc humà. Hi hagué pobres i rics, les	ovelles	foren toses; ressonaren els repics en les forges
Tot el Carmel, florit de meravelles, remorejava de milers d'	ovelles	i cabres de la hisenda de Nabal. Eren els jorns
Ara he de pendre el pa, l'aigua i el vi, la carn de mes	ovelles	, la vianda dels tonedors, per a donar-ho tot... a qui?
quelcom s'esqueixa, arrabassat de rel! —Jo, guardador d'	ovelles	, que he dormit amb el cap sobre el pallús, i en el
Les cançons llunyanes ja s'han extingit; picarols d'	ovelles	sonen dins la nit. Si qualcú camina pel vell carreró,
vores els caminants pausats i els lents ramats de les	ovelles	. Sents com, tranquil·les, davall tos ponts passen les
terminant. "Allí va nàixer un infant meravellós, que sabia dibuixar una	ovella	del natural". Perquè açò era, en efecte, el fet decisiu, el fet
algú —i més encara quan aquest algú era un infant— que sabia dibuixar una	ovella	del natural. La cosa podria semblar-nos insignificant, avui; aleshores,
El Cimabue, que anava camí de Bolonya, veié el nen dibuixar les seues	ovelles	sobre una pedra, i en quedà estupefacte. ¿No era allò, la plàcida atenció
XIII? Giotto, fill de Bondone, de Vespignano, sabia dibuixar una	ovella	del natural, i l'art de la pintura, en conseqüència, "començà a
voluntat Començava, en un mot, a ésser possible dibuixar una	ovella	del natural. El cas és, si hem de creure un bon sector dels historiadors
Són pocs els pintors actuals que saben, que sabrien dibuixar una	ovella	del natural. Em referesc als grans pintors, als indiscutibles. Fins a tal
que assumien, per herència, de la religiositat gòtica. Saber dibuixar una	ovella	del natural no suposava concedir a l'ovella que es dibuixava, ni a
gòtica. Saber dibuixar una ovella del natural no suposava concedir a l'	ovella	que es dibuixava, ni a l'ovella dibuixada, un valor estètic, menys encara
del natural no suposava concedir a l'ovella que es dibuixava, ni a l'	ovella	dibuixada, un valor estètic, menys encara un valor òntic, autònom. El
Giotto, naixia Leonardo de Vinci. El primer únicament sabia dibuixar una	ovella	del natural; el segon afirmà allò de "la pittura è cosa
Bellesa, creença Però el Giotto —vull insistir-hi— "sabia dibuixar una	ovella	del natural": els artistes del Renaixement ja volen, doncs saben,
saben, dibuixar les coses del natural. ¿I qui s'agenollaria davant una	ovella	? Ni tan sols el Giotto, tan franciscà. Així com l'ètica medieval exigia
set setmanes, que és la millor edat per a vendre la lletigada, o que les	ovelles	de la rabera portaren avant les cegalles, o bé que el mamonet ixquera de
monxàvenes, plats de codonyat i de quallada si és temps de munyir les	ovelles	, plats de mel i d'arrop, rotllos, bescuits, corets, mostatxons... i
a fer pastes i pa, una engerra d'oli, un grapat de lliures de mel, unes	ovelles	de lleit ben grassa, un sac de sucre, uns cistells d'ous, uns tonells
roba. [(Pausa)] [(Carinyosament.)] En cambi jo que 't serveixo com	ovella	carinyosa, y per salvar al teu pare esposo ma vida y honra solts obtinch
mana. Julia. ¿Y es un pare quí demana que guardi 'l llop á la	ovella	? Jo comprench que no hem d' estar gayre temps aquí Manresa. Vos francés y
a comprar les postres. Despertaré l'admiració que provoca el retorn de l'	ovella	esgarriada. Les ànimes petites són tan sensibles a les escenes de
parroquial i en l'angúnia que li havien fet, plantades en la molsa, unes	ovelles	de pota ferrissa, més altes que els pastors que, amb l'alforja al coll,
els nostres murs, donaré ordre que qualsevol que et trobi t'abati com una	ovella	ronyosa. [Se'n va, seguit dels seus guàrdies. La multitud desfila
amb tancar-lo en una masmorra. Un home lliure en una ciutat és com una	ovella	ronyosa en un ramat. Contaminarà tot el meu reialme i anorrearà la meva
que em pogués donar ordres. Júpiter. —I bé, ¿he d'admirar l'	ovella	que la ronya ha separat del ramat o el llebrós confinat al seu llatzeret?
part del meu ramat, pasturaves l'herba dels meus camps entre les meves	ovelles	. La teva llibertat és una ronya que fa picor, un exili. Orestes.
reviuen i de nou canten els ocells i expressen les	ovelles	amb bels llur alegria que retruny per les valls i les
Reanimà els caiguts; talment ramada de cabridells o	ovelles	temoroses que la por arremolina, va menar-los,
la seva matriu la immensa còrpora; surten belant, llanoses, les	ovelles	com plantes; entre mar i terra, ambigus, l'escatós
agradívola que el perfum del fonoll o la mamella de l'	ovella	o la cabra quan degoten, a sol baix, de la llet que van
bous i vaques pasturadors, o bé ramats llanosos,	ovelles	amb llurs xais, damunt la plana, llur botí; i els pastors,
seguretat. El pastor. —El meu sopar és a punt, he munyit les	ovelles	. He posat el forrellat de la cabana, està encesa la llar. I tu pots
—. Com camina, la mala pècora! Com remena, plaf!, plaf!, com les	ovelles	que tenen la cua tota grassa!... Van caure dues o tres gotes, el cel
amb veu efeminada—, bona gent, la vídua, la Surmelina, ha perdut la seva	ovella	. Al qui la trobi, cinc litres de vi de trobadures! —Fot el camp, doneta!

Pàgina 1 (de 52)

50 següents