DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
pedra F 18221 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2020)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb pedra Freqüència total:  18221 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

de la lúcida coneixença de la nostra radical extinció, la gran massa de pedra dura damunt el cim, amb una tal fermesa, un equilibri tan estable, que el
davant els quals, en esdevenir en un moment desesperada perennitat de pedra, coneixeràs com és de dura, sempre, apresa de cor però no repetible a
amb els nostres vols l'esglai i la desolació? Qui ens mira es torna pedra o de pedra. D'aquí va venir l'estúpida dita: "M'ha deixat de pedra."
nostres vols l'esglai i la desolació? Qui ens mira es torna pedra o de pedra. D'aquí va venir l'estúpida dita: "M'ha deixat de pedra." Ignoro, però
torna pedra o de pedra. D'aquí va venir l'estúpida dita: "M'ha deixat de pedra." Ignoro, però, a hores d'ara, el desvergonyit inventor de l'exclamativa
a tenir en les mans la primera noble testa de la dona. "M'ha deixat de pedra", comentava la senyora Marigó. "Bah, bah, jocs de miralls", li va
i i fins els meus educats esternuts imperceptibles. És pesada com una pedra." "La infeliç", comentava, tot baixant les escales, la senyora
"Tanmateix, en aquest punt concret de repetir, ell ho encerta. No és una pedra, sinó un plom. I aplica, impertinent, aquest vici a tots, no
i l'estimava, la comparava sempre a l'aigua del torrent: "Quan troba pedres al seu pas, s'agita alegrement i canta. Després sembla altra volta
commogut, com si estigués escoltant veus familiars que, des de les pedres, des de les cases, per balcons i terrats, el saludessin joiosament, com
vegada llavors, en el fons de la seva consciència, comprengué per què les pedres del seu carrer, les cases, les parets no l'havien acollit com la primera
trescaven ja saltant marges i sèquies, fent voltar el bastó i llançant pedres amb mà destra. Ara s'allunyaven comentant: —Bonica, la mestressa, eh? —Sí,
donen per a menjar pa d'ordi; de nit l'obliguen a dormir a terra, vora la pedra de la llar, com la trista Ventafocs. Però un dia, mentre guarda els seus
gairebé sever. Un dia, mentre jugava amb altres nois a la plaça, una pedra disparada no se sap per qui, l'encertà al front i el tombà banyat en
vinya propera al poble. Havien acabat d'esmorzar i, asseguts en sengles pedres, fumaven garlant alegrement. A terra, a la vora d'ells, es veien les
de sol. A baix, al camí, per la part del poble —potser fugint de les pedres dels nois— aparegueren dos gossos enllaçats, acabat de realitzar l'acte
com si tota la còlera se li hagués esvaït en el gest de llançar la pedra. Romangué dret, indecís, tremolant tot ell i els ulls espurnejants. "No
de colpir. Hi havia bastons esgrimits, punys tancats o estrenyent la pedra; hi havia ferros aixecats, punyals; i aquell crit mort damunt les boques
del teu fill i el fanfarró de tu, que ets el seu pare? —M'has deixat de pedra —digué a la fi, tot abraçant-lo. Després tornaren a la taula per acabar-ho
"com l'ala de les colomes", tenia veles de porpra i arboradures de pedres i corals... I jo estava presonera..." "Tu estaves presonera en un
espantadís; digueren que una de les rodes havia ensopegat amb una grossa pedra. El fet cert fou que Joan de Mates, que havia anat tota la tarda de
Nogensmenys, s'estava al mateix lloc, sense fer res, com tornat de pedra. A fora Mila suplicà tia Càndia que es quedés. —Hi aniré jo sola; vostè
deturat per ajudar Quim Bisa, el qual havia pegat de cap contra una pedra i balandrejava atordit amb el rostre cobert de sang. Quan travessava sota
travessava sota la llum d'un fanal, Tiago s'acotxà i collí una grossa pedra. Continuà corrent amb la pedra a la mà, seguit dels altres cada vegada
fanal, Tiago s'acotxà i collí una grossa pedra. Continuà corrent amb la pedra a la mà, seguit dels altres cada vegada més de prop. Ell no veia ningú:
llançà un renec i avançà devers la porta. Anà per trucar aixecant la pedra, estreta convulsivament a la mà, i en aixecar els ulls retrocedí ple
de negre, es dreçava quasi fantasmal en la tenebra. Ell deixà escapar la pedra de les mans. —Tiago! Per l'amor de Déu, vés-te'n! T'ho
dolçament, despentinades a voltes en els roquissers, murmurant entre les pedres i formant remulles, en les quals s'emmiralla la fina silueta dels àlbers.
l'ampit, i d'allí salta al terraplè. Avança amb precaució, s'asseu en una pedra i es calça. Un ample silenci s'estén per les fondalades i pels turons; de
en busca d'una font. Les seves espardenyes es destrossaren contra les pedres; els seus peus delicats sagnaren; la fatiga la rendia i sentia que els
amb la mirada i el pensament sempre fixos al cim, sense veure les pedres amb què els peus ensopeguen i sagnen, les romegueres on s'enganxen i
mirar a la finestra. Ja de lluny percebé els cops del bastó contra les pedres. Ell la saludà breument, i després, sense parlar per a res de la seva
enfilava el carrer d'ells, llavors el vaig conèixer. Em vaig quedar de pedra: com us ho dic! Vaig amagar-me de seguida en un portal, i des d'allí
el mirava amb els ulls freds, impassible, en un rostre que semblava de pedra. La reconegué sobtadament i ho cridà a sa mare: "Mare! És Sileta! Mira
amb els ulls posats en ells, sense simpatia ni pietat, com feta de pedra; i ell sentia una por horrorosa del seu silenci i de la seva
s'engrossien sense parar; els homes acudien ja armats amb falçs, amb pedres, amb bastons. Hi havia Randa; hi havia Joan de Maro. La primera veu
un mateix estremiment: tota ella semblava clamar amb les seves cases, les pedres, les parets, amb les mil veus que, com una veu única i amenaçadora,
de les senderes, saltant marges, malmetent-se els genolls contra les pedres, esquinçant-se les robes i fins les carns en les romegueres. Tot, en la
se'n desfeia sense que li obrissin en les carns esquinços dolorosos; les pedres s'oposaven al seu pas, l'abatien. Tota la naturalesa semblava alçar-se
vegada la cursa amb la mateixa ardor. Ara pujava un pendent pedregós: les pedres cedien sota els seus peus; caigué i rodolà alguns passos rostos avall;
rostos avall; s'aixecà, mogué els peus furiosament i el soroll de les pedres l'embogia de terror, com de passos que el perseguissin. Després corregué
arbres semblaven avançar-se amb gestos aïrats per tancar-li el pas; les pedres rodaven davant dels seus peus. Tot estava immòbil i callat sota la
sentia crits que ressonaven en la nit: com si en les branques, en les pedres, en les romegueres i les argelagues, en els sots i en els ribatges,
de la nit clamés contra ell ofesa, s'aixequés enfuriada. Ensopegà amb una pedra, caigué, i en apuntalar la mà a terra, la posà sobre una argelaga; el
passos per la terra, sembrada d'argelagues, de palmes i romegueres, de pedres tallants. S'incorporà a mitges, i no lluny d'on era va sentir ja
la ira que s'acostaven... Aleshores va sentir sobre el rostre la primera pedra. La primera pedra la hi llançà Miquel de Manteu, alt i forçut com un
Aleshores va sentir sobre el rostre la primera pedra. La primera pedra la hi llançà Miquel de Manteu, alt i forçut com un gegant, abrandat de
de ple als seus enemics. Llavors serenament, dolçament, mentre plovien pedres al seu entorn i els crits de l'odi muntaven també com altres pedres, ell
pedres al seu entorn i els crits de l'odi muntaven també com altres pedres, ell anà destriant les veus i identificant els qui les tiraven. Allí hi
la intensitat del seu gaudi espiritual, i ara oferia el rostre a les pedres, el rostre a l'odi i a la ferocitat dels homes; tal vegada també a la

  Pàgina 1 (de 365) 50 següents »