DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
pell F 11040 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb pell Freqüència total:  11040 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

provecte admirador no li ha arribat a la que somnia, il·lús, suavíssima pell. Però és d'una banda tossut i, de l'altra, del tot inepte per a qualsevol
des del firmament dolls de sangassa i xàfecs de semença, amb la carn i la pell complementàries, tot el complex embalum, per la immensa superfície del
ella tan tibant, que una hora o una altra li hauran de cosir la pell, quan se li esquinci de cop per diversos indrets. No lluny de la reina,
—tal vegada excessiu—, va fer que l'escorxessin. Mentre li llevaven la pell, durant l'esgarrifós suplici, Màrsias creia sentir encara la música que
per la seva imatge reflectida al mirall. "Pobra senyoreta Eco: la pell i l'os. I per amor a mi, sospito. Com tantes d'altres i tants d'altres
Magdalena Blasi. Tanmateix, com que no n'era afectat, el color de la pell del savi es normalitzava quasi bitllo-bitllo. "Per què no l'anomenaven
, i regalima, i em solla, quan a la fi em sentia còmode, relaxat, amb la pell neta, llisa, fina, després de deu anys de pols i de llot. Destral o
de xarxa, com per mèrits i a dreta llei li pertocava, sinó bo, tibant de pell fins a esclatar, amb una concubina fieta, quilma curulla de pèssims
l'assolellada ondulació dels prats, hi ha esplèndides criatures nues, de pells fines, de carns tibants, no toves, com sospito que comencen a ser les de
no hi havia home millor. El seu cor era una perla embolcallada amb una pell d'eriçó: havia de saber-se buscar a través de les espines. Ah, si ella l'
i, això no obstant, com si esperés quelcom. Ell no veié que tenia la pell fina, que el seu rostre era blanc i delicat, que tenia els ulls grossos,
vell Antoni Costa. Tino Costa era de talla regular, més aviat prim, de pell bruna, de faccions dures amb un no se sabia què de salvatge i ardent en
Dolçament i trèmul, amb una infinita tendresa, a penes fregant-li la pell amb els llavis: —Com t'estimo, Mila! Gairebé tremolant-li el plor en la
a consultar-ho a la Ruda. Allí, en aquella habitació que té, plena de pells de serp, de mussols dissecats i amb poca llum (així ho diuen els qui
de llàgrimes, d'humiliacions i de misèria. Quant a Màrius, la seva pell blanca de vori, els seus fins i flexibles cabells, la dolçor lànguida de
, com t'estimo! Com t'estimo, Mila!" La besà, a penes li fregà la pell amb els llavis, i la tingué així com un que somnia, com un que no acaba
l'havia amarat totalment; a través de les robes se la sentia ja a la pell, i Tino Costa, malgrat el pas accelerat que portava, començava a
presentat davant d'ella. Estava envellit, amb les faccions arrugades, la pell d'un color de terra fosca, i en els seus ulls, enfonsats en profundes
i, als seus peus, la blavor tacada d'ombres rodones és una enorme pell de lleopard. Les alzines s'agiten furiosament contra el blau net del cel,
sobre l'herbei que hi ha entre llosa i llosa, i tot plegat sembla la pell d'un enorme cocodril blanc. Les muntanyoles, els marges, on queden clapes
fulles tenen un borrissol al voltant; la poncella, allargassada, sembla pell seca de pinyó. Vedelles blanques i negres, bous ocre sobre l'herba. El
El Pirineu és blanc i blau, amb ombres de núvols: altra vegada la pell de lleopard, gegantina. L'avi torna al vespre del poble i diu que a
amb la xilaba brodada, els ulls vius i misteriosos. L'un d'ells era de pell molt negra, però d'aire intel·ligent. Tirava el cap enrera, amb gest de
asseguts en rotllo, els moros menjaven, cosien, reposaven. N'hi havia de pell clara, però també algun de negre; recordo especialment la figura atlètica
Als parapets hi ha també un gran escampall de plomes de gallina, pells de conill i llaunes buides. La guerra ha passat, realment, pel nostre
cauen a terra i ells ho aprofiten per eixugar-se en els vestits o en la pell tendra de les infermeres que troben més a prop. Darrera els vidres
com una rosa, són les dues úniques persones del quiròfan que tenen la pell eixuta del tot i els colls de cel·luloide ben ajustats i les americanes
pels pits i per les mans sense que els sigui possible d'utilitzar la pell de les infermeres, tan suades com ells. —Però per què s'entretenen
—La porta! Tanqueu la porta! —crida algú. Tots els braços s'ericen en pells de gallina i la gent, enfredorida, s'esbatussa per tal de recollir la
va lleugerament més avançat, car ara arranca un menut fragment de pell del pericardi i el col·loca damunt l'orifici per tal d'estalviar-se una
i esblanqueït de l'individu de la veu greu, la taca pilosa que amaga la pell del tercer. A la dona, la panxa se li projecta damunt les cuixes que ni
mandíbula oberta que riu sardònicament, amb un nas agut que rebenta la pell, amb uns trets apergaminats que redueixen les faccions abans plenes i
d'onades fètides que vibren al seu entorn, dintre seu, i li ablaneixen la pell, els ossos... Automàticament ajuda el seu company a desfer les pileres, a
menut on només hi ha un home que beu en una cantimplora folrada de pell. —És l'encarregat —xiuxiueja el seu acompanyant—. Recorda el que t'he
No és fins al peu del turó que descobreix la primera persona, un home de pell blanca i d'ulls enrogits que treu el cap per una finestra baixa quan el
que me'n vagi. Entra al vestíbul, d'on torna a sortir amb una caçadora de pell, però després se'n torna cap dins i ell el sent tancar la finestra del
lluent que li fa créixer tot de gotes de suor a les temples i li colra la pell de les galtes. El clot s'ha anat aprofundint, ja és com una curta rasa
per tal de desfer-se de la quantitat sobrera d'aigua que li remulla la pell, es va vestint sota l'esguard escrutador del caporal que ha tornat a
grans gotes d'una suor feixuga i densa que s'adhereix viscosament a la pell. —I quan vegin que no tenim diners, què? —No ho podem dir, que no
hem acabat d'acalorar parlant d'heretges. —Heretges? —fa l'individu, i la pell de la cara se li va plegant mentre les orelles li tremolen. —Sí,
—diu ell. L'home passeja la mirada de l'un a l'altre, el plegament de la pell s'accentua, com en un cavall. —Ja comprenc —diu a la fi. Però les orelles
sagna una mica i l'os que, sota el genoll, sembla voler perforar la pell. —Està ferida! —crida cap dalt. L'home es deixa caure al seu costat, s'
coll. —No valdria més lligar-l'hi, de primer? Acabarà per foradar-li la pell —diu, encara mirant cap a l'os. La noia inicia un dèbil moviment per
d'espines li freguen el pit, se li enreden als cabells, li enceten la pell de les galtes. El cap renega un metre enllà, embolicat amb els circells
terra granelluda i gravosa dels dos costats i la humitat els penetra la pell, amoroseix les ferides invisibles que couen. —Ja hi som. No sembla que
amunt, es continuen en amples esgarrinxades superficials que li posen la pell tibant i pàl·lida. Totes les portes són tancades i la quietud és espessa
la cara fins a la seva, refrega una galta contra les ferides que tiben la pell. —Amb amor —diu—. Amb amor. Com, si no, podria ser aquí,
sens dubte d'ella. Ben aviat aquesta bellesa va quedar amagada, sota una pell tibant, roja, inflada. Va morir molt jove, no sabem de què. Potser patia
fos alta, d'ossos allargats i prims. Devia tenir les mans llargues i la pell cerosa i una boca fina, a penes dibuixada, perquè aquestes qualitats que
vermelles i amples, la cara d'ossos grans, de llavis i nas carnosos, de pell fosca i ulls clars delataven l'home de pagès, més destre a usar el magall

  Pàgina 1 (de 221) 50 següents »