DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
perdonar M 2 oc.
perdonar V 6623 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb perdonar Freqüència total:  6625 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

en gràcia, potser perquè la víctima havia estat un sogre. No sols va perdonar el culpable, sinó que el va fer seure a la taula dels immortals.
un rosec d'arna", va assentir la senyora Marigó. "Que Déu l'hagi perdonada, que tant se me'n dóna", enllestia la senyora Magdalena Blasi, mentre la
amb una malvolença infinita el consultant i l'esparveraven. "Ah, perdonin, les senyoretes Eumènides", rectificava amb displicència el
filla, que ens va donar un nét preciós. O almenys m'ho sembla, però cal perdonar l'apassionada ceguesa de les àvies. Sí, vaig aprendre de cor l'embolic
no hagués estat tan tard ho hauria fet—, i cridar-la, pregar-li que el perdonés per haver deixat d'anar-hi aquell primer dia. "Demà hi aniré —va dir-se
seu fill. Ella plorà en la intimitat del seu cor i pregà Déu perquè la perdonés, si la podia perdonar, per tant com l'havia ofès. Però les velles de
en la intimitat del seu cor i pregà Déu perquè la perdonés, si la podia perdonar, per tant com l'havia ofès. Però les velles de Santa Maria estigueren
S'agenollà davant seu; plorant li descobrí el seu estat i li pregà que la perdonés i li donés ajut. —Ell —digué—, si no hagués ocorregut aquella desgràcia,
que això que m'has de dir no sigui massa greu, per a no tenir tant per perdonar, perquè m'entristeixo per ells: pel meu padrí, pel meu pare i per la meva
ni padrí, ni amigues, ni família: com si només et tingués a tu. Que Déu em perdoni. —Mila! Quin consol que has portat al meu cor amb les teves paraules! Com
renovar-se-li el tendre amor amb què la volia. Ella li pregà que la perdonés pel mal que li havia causat; allò era més fort que la seva voluntat.
seves bondats, però Déu no havia volgut que fos seva. —Oblida'm, Tiago, i perdona'm. I s'allunyà bo i deixant-lo allí, al mig del carrer. Però Tiago no
bo i deixant-lo allí, al mig del carrer. Però Tiago no podia oblidar-la ni perdonar-la, i quan pensava en Tino Costa sentia que la sang li bullia i negres
les entranyes. Altres vegades el Sagristà sentenciava: —Tres coses no perdona Déu, mon germà: la primera, ofendre l'humil de cor; la segona, no ajudar
un home pugui fer això contra un noi indefens? Jo no ho oblidaré mai: puc perdonar-ho tot en la vida; tot ho he perdonat, però aquells que m'ofengueren de
indefens? Jo no ho oblidaré mai: puc perdonar-ho tot en la vida; tot ho he perdonat, però aquells que m'ofengueren de petit —us ho dic a vós—, aquests, com em
que m'ofengueren de petit —us ho dic a vós—, aquests, com em costa perdonar-los! Em sembla com si no tingués dret a fer-ho, com si jo no tingués
Confessà i combregà; demanà perdó a tothom, ell que no tenia res a fer-se perdonar (Tino Costa sabia, amb tot, el motiu per què ho havia demanat.) Només
aparegut en persona per mostrar-me el càstig que mereixia, que Déu em perdoni, però em sembla que no haguera tornat enrera. A penes vaig parlar amb
tu a casa teva —continuà dient-me—; a la teva mare. Li demanaré que em perdoni el mal que li he causat sense voler; m'agenollaré davant d'ella; després
genolls... Regnà un silenci. Quim Bisa insistí, a despit de tot: —Però (perdona'm la meva insistència), l'estimes per a casar-t'hi? El meu goig més gran
l'altar, invocava l'ombra irritada del seu pare i pregava Déu que la perdonés. No obstant, la presència del fill, malgrat el consol que li
ànima, Mila trobà la força de parlar. —Si et disgusta que hagi vingut, perdona'm. Si hagués pogut pensar que el meu pas havia de desagradar-te, abans
desagradar-te, abans m'hauria tallat els peus que m'han portat fins aquí. Perdona'm. Però em sentia tan intranquil·la! M'havien dit que estaves malalt, i
la importància que tenia i que només ara sabia veure. "Que Déu el perdoni! S'ha apartat del meu camí perquè no ha volgut ésser un destorb a la meva
es féu més turmentadora. "Sigui com sigui, l'he de veure. Que Déu em perdoni també a mi. Sigui com sigui, he de parlar-li, l'he de buscar!"
sap si podrem encara arranjar-ho. Tiago està per ella: ho veig. Ell la perdonaria de tot. Hi ha que veure com es va posar després d'aquella nit! A mi
Tiago s'havia reconciliat amb Quim Bisa. —La primera virtut de l'home és perdonar les ofenses rebudes i penedir-se de les que inferí. Una ofensa sense
. Una nit de sant Joan pujàrem tots dos a la plaça. Però, per què ho dic? Perdoni'm... Estic tan cansada! M'asseuré aquí un moment; no puc més... La dona
en Mila... A penes acabat el sopar, Tino Costa s'aixecà i, pregant que el perdonessin perquè volia treballar una mica, es tancà a la seva habitació i les deixà
jo portava a ciutat, i la seva virtut tan pura i tan senzilla no m'ho pot perdonar. Quim no ha vingut a veure'm; ell no vindrà. Tampoc ell no em perdona."
perdonar. Quim no ha vingut a veure'm; ell no vindrà. Tampoc ell no em perdona." Sentí pesar al seu cor una infinita tristesa. I la idea obsessionant
L'esperà ja vestida, i quan estigueren fora, li pregà que la perdonés per haver-la enganyada, que en realitat el que desitjava era que
tu no em podies comprendre. Ara tot s'ha acabat. No et faré patir més. Em perdones, pare? Escolta'm, pare: jo em sento malalta, molt malalta. Penso que
—digué encara ella—, vaig disgustar-te, però fou contra la meva voluntat. Perdona'm. Ell no pogué contestar. Les llàgrimes començaven ja a enfosquir-li
tant de caminar! Tot em pesa, tot se'm fa feixuc. I em sento tan feble! Perdona'm, amor meu! Ara, quan acabi d'això, necessitaré encara el teu braç, saps?
d'ell—, i li pregà que la deixés anar amb ell a les seves terres. —Perdona'm. Porta'm amb tu, perquè aquí no podria viure. Deixa'm un quarto: aquell
nature". Tanmateix, la recomanació té la seva substància. I tant! "Perdonem-nos recíprocament les nostres bestieses..." Salta a la vista el gir
"recíprocament". El perdó ha de ser mutu, en efecte. I hem de perdonar-nos això: les nostres bestieses, la respectiva ximpleria.
pel proïsme en qüestió. La convivència ens obliga a suportar —a perdonar: a tolerar— els dits i els fets del veí: la seva ira, la seva brutícia,
seva brutícia, la seva insolència, la seva temeritat, la seva rudesa. "Perdonar-lo", en un tal supòsit, no significa sinó superar la irritació, el
per la persona que ens l'ha propinada. I això és el mal. Si li "perdonem" la ximpleria —l'ofensa que amb la ximpleria ens infligeix—, ja no
aviat enutjosa, o en tot cas, poc amena. I es tracta —no ho oblidem— de perdonar-nos "recíprocament" les nostres bestieses. El manament cou com un
poblet o gran ciutat d'aquestes ribes. El visitant foraster no ens ho perdona. Per a ell, fem olor d'oli fregit i —vergonya de vergonyes— d'all, som
a través dels seus funcionaris. Ben mirat, la gent del nostre temps no perdona: ha perdut la noció de què sigui perdonar i ser perdonat. En l'àmbit
gent del nostre temps no perdona: ha perdut la noció de què sigui perdonar i ser perdonat. En l'àmbit de les relacions personals, d'individu a
temps no perdona: ha perdut la noció de què sigui perdonar i ser perdonat. En l'àmbit de les relacions personals, d'individu a individu, rarament
certa grandesa ètica, apareix sempre en funció d'una injúria important. Perdonem les ofenses; perdonem l'enemic, que, en definitiva, és algú
sempre en funció d'una injúria important. Perdonem les ofenses; perdonem l'enemic, que, en definitiva, és algú que ens ofèn pel simple fet
els perdons aparents tenen una tal justificació. Hi ha qui s'apressa a perdonar els seus ofensors perquè es troba incapaç d'odiar, o perquè es cansa

  Pàgina 1 (de 133) 50 següents »