Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

en gràcia, potser perquè la víctima havia estat un sogre. No sols va	perdonar	el culpable, sinó que el va fer seure a la taula dels immortals.
un rosec d'arna", va assentir la senyora Marigó. "Que Déu l'hagi	perdonada	, que tant se me'n dóna", enllestia la senyora Magdalena Blasi, mentre la
amb una malvolença infinita el consultant i l'esparveraven. "Ah,	perdonin	, les senyoretes Eumènides", rectificava amb displicència el
filla, que ens va donar un nét preciós. O almenys m'ho sembla, però cal	perdonar	l'apassionada ceguesa de les àvies. Sí, vaig aprendre de cor l'embolic
no hagués estat tan tard ho hauria fet—, i cridar-la, pregar-li que el	perdonés	per haver deixat d'anar-hi aquell primer dia. "Demà hi aniré —va dir-se
seu fill. Ella plorà en la intimitat del seu cor i pregà Déu perquè la	perdonés	, si la podia perdonar, per tant com l'havia ofès. Però les velles de
en la intimitat del seu cor i pregà Déu perquè la perdonés, si la podia	perdonar	, per tant com l'havia ofès. Però les velles de Santa Maria estigueren
S'agenollà davant seu; plorant li descobrí el seu estat i li pregà que la	perdonés	i li donés ajut. —Ell —digué—, si no hagués ocorregut aquella desgràcia,
que això que m'has de dir no sigui massa greu, per a no tenir tant per	perdonar	, perquè m'entristeixo per ells: pel meu padrí, pel meu pare i per la meva
ni padrí, ni amigues, ni família: com si només et tingués a tu. Que Déu em	perdoni	. —Mila! Quin consol que has portat al meu cor amb les teves paraules! Com
renovar-se-li el tendre amor amb què la volia. Ella li pregà que la	perdonés	pel mal que li havia causat; allò era més fort que la seva voluntat.
seves bondats, però Déu no havia volgut que fos seva. —Oblida'm, Tiago, i	perdona	'm. I s'allunyà bo i deixant-lo allí, al mig del carrer. Però Tiago no
bo i deixant-lo allí, al mig del carrer. Però Tiago no podia oblidar-la ni	perdonar	-la, i quan pensava en Tino Costa sentia que la sang li bullia i negres
les entranyes. Altres vegades el Sagristà sentenciava: —Tres coses no	perdona	Déu, mon germà: la primera, ofendre l'humil de cor; la segona, no ajudar
un home pugui fer això contra un noi indefens? Jo no ho oblidaré mai: puc	perdonar	-ho tot en la vida; tot ho he perdonat, però aquells que m'ofengueren de
indefens? Jo no ho oblidaré mai: puc perdonar-ho tot en la vida; tot ho he	perdonat	, però aquells que m'ofengueren de petit —us ho dic a vós—, aquests, com em
que m'ofengueren de petit —us ho dic a vós—, aquests, com em costa	perdonar	-los! Em sembla com si no tingués dret a fer-ho, com si jo no tingués
Confessà i combregà; demanà perdó a tothom, ell que no tenia res a fer-se	perdonar	(Tino Costa sabia, amb tot, el motiu per què ho havia demanat.) Només
aparegut en persona per mostrar-me el càstig que mereixia, que Déu em	perdoni	, però em sembla que no haguera tornat enrera. A penes vaig parlar amb
tu a casa teva —continuà dient-me—; a la teva mare. Li demanaré que em	perdoni	el mal que li he causat sense voler; m'agenollaré davant d'ella; després
genolls... Regnà un silenci. Quim Bisa insistí, a despit de tot: —Però (	perdona	'm la meva insistència), l'estimes per a casar-t'hi? El meu goig més gran
l'altar, invocava l'ombra irritada del seu pare i pregava Déu que la	perdonés	. No obstant, la presència del fill, malgrat el consol que li
ànima, Mila trobà la força de parlar. —Si et disgusta que hagi vingut,	perdona	'm. Si hagués pogut pensar que el meu pas havia de desagradar-te, abans
desagradar-te, abans m'hauria tallat els peus que m'han portat fins aquí.	Perdona	'm. Però em sentia tan intranquil·la! M'havien dit que estaves malalt, i
la importància que tenia i que només ara sabia veure. "Que Déu el	perdoni	! S'ha apartat del meu camí perquè no ha volgut ésser un destorb a la meva
es féu més turmentadora. "Sigui com sigui, l'he de veure. Que Déu em	perdoni	també a mi. Sigui com sigui, he de parlar-li, l'he de buscar!"
sap si podrem encara arranjar-ho. Tiago està per ella: ho veig. Ell la	perdonaria	de tot. Hi ha que veure com es va posar després d'aquella nit! A mi
Tiago s'havia reconciliat amb Quim Bisa. —La primera virtut de l'home és	perdonar	les ofenses rebudes i penedir-se de les que inferí. Una ofensa sense
. Una nit de sant Joan pujàrem tots dos a la plaça. Però, per què ho dic?	Perdoni	'm... Estic tan cansada! M'asseuré aquí un moment; no puc més... La dona
en Mila... A penes acabat el sopar, Tino Costa s'aixecà i, pregant que el	perdonessin	perquè volia treballar una mica, es tancà a la seva habitació i les deixà
jo portava a ciutat, i la seva virtut tan pura i tan senzilla no m'ho pot	perdonar	. Quim no ha vingut a veure'm; ell no vindrà. Tampoc ell no em perdona."
perdonar. Quim no ha vingut a veure'm; ell no vindrà. Tampoc ell no em	perdona	." Sentí pesar al seu cor una infinita tristesa. I la idea obsessionant
L'esperà ja vestida, i quan estigueren fora, li pregà que la	perdonés	per haver-la enganyada, que en realitat el que desitjava era que
tu no em podies comprendre. Ara tot s'ha acabat. No et faré patir més. Em	perdones	, pare? Escolta'm, pare: jo em sento malalta, molt malalta. Penso que
—digué encara ella—, vaig disgustar-te, però fou contra la meva voluntat.	Perdona	'm. Ell no pogué contestar. Les llàgrimes començaven ja a enfosquir-li
tant de caminar! Tot em pesa, tot se'm fa feixuc. I em sento tan feble!	Perdona	'm, amor meu! Ara, quan acabi d'això, necessitaré encara el teu braç, saps?
d'ell—, i li pregà que la deixés anar amb ell a les seves terres. —	Perdona	'm. Porta'm amb tu, perquè aquí no podria viure. Deixa'm un quarto: aquell
nature". Tanmateix, la recomanació té la seva substància. I tant! "	Perdonem	-nos recíprocament les nostres bestieses..." Salta a la vista el gir
"recíprocament". El perdó ha de ser mutu, en efecte. I hem de	perdonar	-nos això: les nostres bestieses, la respectiva ximpleria.
pel proïsme en qüestió. La convivència ens obliga a suportar —a	perdonar	: a tolerar— els dits i els fets del veí: la seva ira, la seva brutícia,
seva brutícia, la seva insolència, la seva temeritat, la seva rudesa. "	Perdonar	-lo", en un tal supòsit, no significa sinó superar la irritació, el
per la persona que ens l'ha propinada. I això és el mal. Si li "	perdonem	" la ximpleria —l'ofensa que amb la ximpleria ens infligeix—, ja no
aviat enutjosa, o en tot cas, poc amena. I es tracta —no ho oblidem— de	perdonar	-nos "recíprocament" les nostres bestieses. El manament cou com un
poblet o gran ciutat d'aquestes ribes. El visitant foraster no ens ho	perdona	. Per a ell, fem olor d'oli fregit i —vergonya de vergonyes— d'all, som
a través dels seus funcionaris. Ben mirat, la gent del nostre temps no	perdona	: ha perdut la noció de què sigui perdonar i ser perdonat. En l'àmbit
gent del nostre temps no perdona: ha perdut la noció de què sigui	perdonar	i ser perdonat. En l'àmbit de les relacions personals, d'individu a
temps no perdona: ha perdut la noció de què sigui perdonar i ser	perdonat	. En l'àmbit de les relacions personals, d'individu a individu, rarament
certa grandesa ètica, apareix sempre en funció d'una injúria important.	Perdonem	les ofenses; perdonem l'enemic, que, en definitiva, és algú
sempre en funció d'una injúria important. Perdonem les ofenses;	perdonem	l'enemic, que, en definitiva, és algú que ens ofèn pel simple fet
els perdons aparents tenen una tal justificació. Hi ha qui s'apressa a	perdonar	els seus ofensors perquè es troba incapaç d'odiar, o perquè es cansa

Pàgina 1 (de 139)

50 següents