Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

amb irrefutables raons, cal que amb objectivitat ho reconegui. Em veia	perdut	sense remissió, sense esperances, estimant com estimo la vida, i el sol,
seva amargosa absència, tothora llunyà, distant. Buscava potser la meva	perduda	joventut, la meva, perquè ell, quan el veig, és el mateix, mai no varia,
Tenia por per ell i, sobretot, temia per ella, i es sentia com un nàufrag	perdut	en un oceà d'inseguretats. Veia Mila tan diferent d'ell, tan serena, tan
seva amada. La seva ànima, enmig de l'angoixosa soledat en què es sentia	perduda	, volava cap a ella en cerca d'emparança, com l'únic refugi que li oferia
éssers són els monstres que l'habiten i que nosaltres som els infants	perduts	que vaguem per ella? Ells, en llurs tendres llegendes, en llur bondat,
Màrius; aquí hi havia les meves angoixes, el meu desassossec, la meva fe	perduda	: la meva desfeta. —I reprenent la idea perduda, sense pausa, prosseguí—:
desassossec, la meva fe perduda: la meva desfeta. —I reprenent la idea	perduda	, sense pausa, prosseguí—: "Vosaltres haveu dit: Quan se'n va anar amb
Nadals, quan enmig de l'alegria que ressonava entorn seu, tenia a ell	perdut	pel món, i sense notícies ni del que feia ni d'on vivia, ni de si vivia
Segons ella, Sileta era una princesa i estava presonera en una illa	perduda	dintre el mar. Ell era el capità d'un navili i havia de córrer a
molt davant la porta. I si insistien... Va romandre així, amb la mirada	perduda	en el buit, sense sentiment, sense dolor i sense pietat, però també sense
de nou amb tota la seva ànima en la fe del seu estimat, que tenia gairebé	perduda	: amb la fe forta i segura dels primers dies, perquè aleshores Mila veié
pels camps, i els camperols ploraren una vegada més llurs collites	perdudes	. Després vingué el bon temps, les aigües tornaren al lloc i reflectiren
ella continuava caminant. Com més desolació veia al seu entorn, com més	perduda	es sentia, més desesperadament s'aferrava ella a la seva esperança. Però
bona Sileta... Sóc jo... La seva veu sonava com la veu d'un nàufrag	perdut	enmig d'una violenta borrasca: sonava remota, com ofegada entre
la terra i dels mons que rodaven per l'infinit, en la nit i el silenci,	perdut	com un petit infant, i es recordà del temps que anava a l'església amb la
els seus patiments; llegirà les seves angúnies; hi llegirà el seu caminar	perduda	per la terra i les seves nits de terror; el seu avançar pels carrers de
primaveres i arrasa les collites i fa gemegar els camperols, que miren	perdut	el fruit de llurs esforços; a la tardor, en canvi, llisca mansament,
d'imprevisibles ramificacions polítiques i socials. Una guerra decisiva,	perduda	o guanyada per algunes eventuals peripècies castrenses o tècniques,
súbdits d'una dictadura, "acostumats" a ella, no enyoren la llibertat	perduda	; la majoria dels súbdits d'un Estat de dret —clima teòric de llibertat—,
la fantasia —fantasia filosòfica o filosoficoide— recupera les posicions	perdudes	: Lukacs ho ha denunciat exhaustivament en /Die Zerstörung
en "estat de naturalesa". Maria Antonieta i les seves dames, a estones	perdudes	, buscaven un reconfort pastorívol en els parcs reials; els poetes
dels /Essais\, una sèrie de títols significatius, de llibres	perduts	, que ell recordava en la seva metòdica memòria d'intel·lectual: "/De
pur! Cel blau, blau, amb dos o tres nuvolets minúsculs, blancs, lleus —	perduts	i oblidats en la llum càlida. Diu que ahir la dona de cal Ferrer ja va
oficial és d'un màxim laconisme: enumera estrictament els pobles	perduts	i parla dels "furiosos bombardeigs" sobre Casp. Cap al tard fa fred.
que després se les emprenen a cops de colze per recobrar les posicions	perdudes	. —Tot marxa favorablement —diu en arribar sota d'ells. —Com de costum —li
el canell de la noia i l'obliga a avançar cap a la sortida. —Apa, tu,	perduda	! —la insulta amb una veu que talla. Des de l'interior dels cotxes de la
seus peus amb una remor seca i reprovadora, esguarda mirades infinitament	perdudes	, profundes de tan buides, perquè molts dels cadàvers tenen els ulls
un acte final: la mort. La vostra i la nostra. —Aleshores també esteu	perduts	—li fa remarcar el jutge. —No, perquè no l'acceptem. —La nostra
També hi enteneu, vós? —Una mica —concedeix ell, modest—. A hores	perdudes	. —Feia mesos que no n'havia oblidat cap. I encara va ser un dia que tenia
esperem... és allò... L'home dóna grans cops de cap en el buit, la mirada	perduda	cap a les cuixes ara desencreuades i unides. —Sí, sí, és allò... —D'una
a la ciutat, que algun bossot no inventariat es reservés de la	perduda	hisenda, però la casa passà definitivament a l'ordre de la Mercè. A la
i Susqueda es fa el més absolut silenci. Els hereus devien saber la causa	perduda	del tot o bé es sentien molt feliços instal·lats a Barcelona. Els frares
Paulí es decidia a pronunciar en veu alta la paraula: malalt, estava	perdut	. A les Torres de Padrós li havien ensenyat a no pronunciar mai paraules
l'avarícia i la falsedat. ¿Ho repeteixes ara, quan penses en aquest foll	perdut	en el laberint del seu orgull inútil? Has aconseguit ja que la teva dona
teus ulls, i enlloc no em veig, per sempre	perdut	, dintre de mi, es referia als ulls de la noia sense nom, uns ulls, els
i en la mesura que havia buscat dins els estrats del temps aquest tresor	perdut	, l'havia de modificar, de falsejar, dotant-lo d'una perfecció que de cap
i els arbres, quan l'aura d'exàmens, el remordiment de tantes hores	perdudes	, introbables ja, emborratxava de son, de fatiga, les cares pàl·lides
naturalment per més que ho veiés no podia endevinar-ho, que tot estava ja	perdut	, que els seria sempre impossible comunicar-se, que no sabrien, que no
Padrós, esvelta dama que plores el meu nom,	perdut	en la derrota dels segles. Sobre el cel blau, em mira
frases: ...Bruna torre de Padrós, esvelta dama que plores el meu nom,	perdut	en la derrota dels segles... sembla néixer d'una carta dirigida a
rebuig de tota possible intimitat. Era cert que enyorava una pàtria	perduda	que no existia sinó en els seus somnis, i per això és possible trobar en
d'esperit momentani de l'exiliat poeta, sinó aquella rara visió de destí	perdut	, d'inutilitat absoluta, que dominà tota la seva vida, encara que sigui
per facècia, es sentia definitivament separat dels seus, definitivament	perdut	en la fangosa ciutat moribunda, amb la pudor de podrit dels seus canals,
i inflades cúpules d'un Orient pròxim, tristesa coberta per tot aquest	perdut	tresor, i per la tossuda alegria d'un carnaval que era també una paròdia
el coixí. I Venècia era una còpia gairebé perfecta d'un paradís	perdut	perquè de res no s'assemblava a Barcelona: Estimada Carolina: No dubto
infatigable fins a descobrir-lo i ell l'acceptà com s'accepta un gos	perdut	i sense amo. Però si allò que es proposava Jeroni era fer mal, tot el mal
Enlluernat, ja cec, a les palpentes caminaré,	perdut	, camins de fosca. Les mans esteses, rebent
no va anar ni a dormir. Però sempre acabà per tornar. Segurament llavors,	perdut	com un animal en l'espessor dels pantanars, xuclant furiosament la seva
a allunyar-se, bambolejant, com un embriac. Tornava sol, petit, com	perdut	en la immensitat dels camps, com fora d'ell, i caminava amb passes
de cara a ell, dintre del panissar, esperant-lo. Havia comprès que estava	perdut	i es regirava com una fera acorralada. Respirava sorollosament, decantat

Pàgina 1 (de 144)

50 següents