Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

així el misteri de les menges, que hem esmentat, era almenys tan gran	pintor	com Pickman. Però aquest tenia els models al seu davant. Goya, en canvi,
ella a un costat, i el de la mare difunta a l'altre, fets tots dos per un	pintor	amic seu; amb la tauleta que contenia totes les seves futeses i les
a casa a la nit. Al tren, llarga conversa amb Ernest Maragall. Diu que el	pintor	Joan Junyer és un primitiu, un oceànic. 3 març. Ha nevat
trist, amb algun moment de sol. Al matí baixo al poble, on parlo amb el	pintor	Mercadé, que treballa a la plaça: l'evoca amb el seu art poètic, ric
d'aquests documents, el problema discutidíssim de la identitat del gran	pintor	del XV conegut per "Mestre de Sant Jordi": s'ha pogut precisar
lentament. 16 desembre. Al Noguer i al poble. Ve el	pintor	Joan Junyer, amb la seva promesa Maria Dolors Canals: diu que es casaran
que em ve a dir, a propòsit de l'Alhambra, de l'Alcàsser de Sevilla, del	pintor	Zuloaga i d'en Santiago Rusiñol, em produeix el mateix efecte que una
les dones a vestir-se fins als peus amb unes bates horribles. Però el	pintor	trobà manera de fer despullar unes quantes vainés i uns quants
i rosegant els genolls de la primera xicota que s'hi presta. Aquí hi ha	pintors	que no han agafat mai el pinzell, però s'han fet tatuar tot el pit i
què infernal i fan pensar en els monstres estrafolaris i grotescos que el	pintor	Jeroni Bosch imaginava al voltant de l'ermità sant Antoni. El gustador de
mestra del qui per mi és el més complet i el més intel·ligent de tots els	pintors	de la història, em va cridar l'atenció per moltes coses i especialment
afores, pel Terreno, per Gènova, es belluga un món colonial, compost de	pintors	, turistes i senyores que fumen. Són gents estranyes, que es banyen a
—M'han dit que a sa platja de Pollença —sospirava una senyora vella— es	pintors	s'han arribat a banyar nus. I en totes les cares es mostrava una sorpresa
el volia blau, l'altre de color de xocolata. El van pintar de blau i el	pintor	vaig ser jo. Perquè quan el colomar va estar fet en Quimet sempre tenia
d'unes quantes persones desvagades, sinó la finalitat d'un bon nombre. El	pintor	, l'escultor, el dibuixant no són a Catalunya, com el bon literat o el bon
de Vallromana, encarcarat dintre l'uniforme de maestrant de Saragossa. El	pintor	li va atrapar la fesomia quan ja estava estirat en el llit de mort, i
a Pilar, sembla que només arribà a haver-hi alguna cosa amb el	pintor	Sebastià Ripoll. Aquest pintor, amic i deixeble de Martí Alsina, que morí
només arribà a haver-hi alguna cosa amb el pintor Sebastià Ripoll. Aquest	pintor	, amic i deixeble de Martí Alsina, que morí podrit de misèria a París,
quals s'inflava el gos amb els comentaris de moda. Sebastià Ripoll era un	pintor	fàcil i agradable, a la mesura del gust burgès d'aleshores; pintava
de la casa. El banquer li regalava uns havans de festa major, i el	pintor	Ripoll afirmava que al carrer Ample era allí on feien el cafè més
comprensiva dintre el matrimoni, i ell seguí tractant esplèndidament el	pintor	. I quan passava la frontera, no li treia cap hora de dormir el pensar que
dimecres de cendra. De la Pilar d'aleshores se'n conserva un retrat del	pintor	Ripoll a casa del col·leccionista D.. Destriant de la pintura la part de
apretant-se dintre una paperina de paper randejat. En el rostre, el	pintor	Ripoll hi clavà les xuclades de la seva ambició, fins a fer sortir sang
romàntica, d'una delicada ombra de poesia i de distinció. Si ella i el	pintor	Ripoll havien fet enraonar, el pintor Ripoll no era una passió vulgar, i
poesia i de distinció. Si ella i el pintor Ripoll havien fet enraonar, el	pintor	Ripoll no era una passió vulgar, i en les seves relacions Pilar Romaní hi
moderna era més original que ella mateixa— era insuportable; que els	pintors	, s'entestaven a enlletgir la vida i a deformar la gràcia de les coses.
i amb l'assessorament de persones que Pilar considerava selectes, com el	pintor	Ripoll, tenia tota la pompa feixuga i daurada del fi de segle. Bobby hi
guillat, es va creure una mena de Llorenç de Mèdicis; va cridar tots els	pintors	, tots els escultors, tots els orfebres. Al Palau de la Generalitat, la
i vermella com una cirera de cor de colom. No li costà gaire trobar un	pintor	rus, que menjava musclos escoltant les guitarres del Possilipo, i caçava
era amiga dels poetes surrealistes, dels psiquiatres i dels	pintors	mexicans, i tenia els budells esmaltats de whisky i els pulmons de
podria semblar-nos insignificant, avui; aleshores, fins i tot per a un	pintor	tan experimentat i famós com el Cimabue, resultava quelcom d'inesperat,
posseïa una precocitat reveladora, quasi diríem una saviesa adulta. Si el	pintor	vell duia els gèrmens del nou temps, el pastoret estava miraculosament
de l'art, que "no tot resulta possible en totes les èpoques". Un	pintor	romànic o un pintor gòtic no podien dibuixar, com el Giotto, del
"no tot resulta possible en totes les èpoques". Un pintor romànic o un	pintor	gòtic no podien dibuixar, com el Giotto, del natural. I no
ideal, per a adonar-se'n. Entre un bizantí i un impressionista, entre un	pintor	de l'Escola de Siena i un de l'Escola de París, s'interposa una distància
amb el Giotto, es converteix en "impossibilitat". Són pocs els	pintors	actuals que saben, que sabrien dibuixar una ovella del natural. Em
saben, que sabrien dibuixar una ovella del natural. Em referesc als grans	pintors	, als indiscutibles. Fins a tal punt és açò cert que quan algú es gloria
Giotto només significà el principi. Ell —elogiat pel Dant— era encara un	pintor	medieval o, més ben dit, no era encara un pintor renaixentista. Com
pel Dant— era encara un pintor medieval o, més ben dit, no era encara un	pintor	renaixentista. Com tampoc no ho és cap altre pintor fins ben entrat el
dit, no era encara un pintor renaixentista. Com tampoc no ho és cap altre	pintor	fins ben entrat el segle XV. Per bé que aquests artistes ja
de servir qualsevol causa espiritual que no siga el seu mateix art. El	pintor	, l'artista, com l'escriptor de l'Humanisme, podrà ésser un home ben
me fait paour, l'autre joye et liesse." Probablement, no tots els	pintors	cristians, anteriors al Renaixement, experimentarien aqueixa unció
artística medieval: la religiositat, tanmateix, hi seguirà dominant. El	pintor	de les catacumbes, de l'esglesiola romànica, del retaule gòtic, està més
la bellesa un abisme quasi insalvable. No era la bellesa un propòsit del	pintor	cristià. Ell pinta allò que creu. I torne a dir que no cal
Després analitzarem què és el que veu, el que successivament va veient el	pintor	europeu, en el transcurs d'aqueixos quatre-cents o cinc-cents anys. Pinta
limita a conferir a una figura de dona els atributs externs adequats. El	pintor	del Renaixement ha de seguir pintant marededéus, perquè les seues
una solució, dins l'àmbit de les noves possibilitats pictòriques. Al	pintor	renaixentista, tant se li'n donava, de pintar marededéus com de pintar
a pintar? La figura del Crist i la d'Apol·lo li semblen equivalents, al	pintor	: l'artista es trobava, en aquestes ocasions, davant una mateixa
la realitat radica en la seua pell, en la seua superfície: la missió del	pintor	serà la de transcriure aquesta superfície, i transcriure-la tan
per Huizinga, que ponderava els cabells d'un sant Gabriel d'aquell	pintor	, "que àdhuc superen els cabells autèntics". Probablement, el primer

Pàgina 1 (de 123)

50 següents