DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
pintor M 5893 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb pintor Freqüència total:  5893 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

així el misteri de les menges, que hem esmentat, era almenys tan gran pintor com Pickman. Però aquest tenia els models al seu davant. Goya, en canvi,
ella a un costat, i el de la mare difunta a l'altre, fets tots dos per un pintor amic seu; amb la tauleta que contenia totes les seves futeses i les
a casa a la nit. Al tren, llarga conversa amb Ernest Maragall. Diu que el pintor Joan Junyer és un primitiu, un oceànic. 3 març. Ha nevat
trist, amb algun moment de sol. Al matí baixo al poble, on parlo amb el pintor Mercadé, que treballa a la plaça: l'evoca amb el seu art poètic, ric
d'aquests documents, el problema discutidíssim de la identitat del gran pintor del XV conegut per "Mestre de Sant Jordi": s'ha pogut precisar
lentament. 16 desembre. Al Noguer i al poble. Ve el pintor Joan Junyer, amb la seva promesa Maria Dolors Canals: diu que es casaran
que em ve a dir, a propòsit de l'Alhambra, de l'Alcàsser de Sevilla, del pintor Zuloaga i d'en Santiago Rusiñol, em produeix el mateix efecte que una
les dones a vestir-se fins als peus amb unes bates horribles. Però el pintor trobà manera de fer despullar unes quantes vainés i uns quants
i rosegant els genolls de la primera xicota que s'hi presta. Aquí hi ha pintors que no han agafat mai el pinzell, però s'han fet tatuar tot el pit i
què infernal i fan pensar en els monstres estrafolaris i grotescos que el pintor Jeroni Bosch imaginava al voltant de l'ermità sant Antoni. El gustador de
mestra del qui per mi és el més complet i el més intel·ligent de tots els pintors de la història, em va cridar l'atenció per moltes coses i especialment
afores, pel Terreno, per Gènova, es belluga un món colonial, compost de pintors, turistes i senyores que fumen. Són gents estranyes, que es banyen a
—M'han dit que a sa platja de Pollença —sospirava una senyora vella— es pintors s'han arribat a banyar nus. I en totes les cares es mostrava una sorpresa
el volia blau, l'altre de color de xocolata. El van pintar de blau i el pintor vaig ser jo. Perquè quan el colomar va estar fet en Quimet sempre tenia
d'unes quantes persones desvagades, sinó la finalitat d'un bon nombre. El pintor, l'escultor, el dibuixant no són a Catalunya, com el bon literat o el bon
de Vallromana, encarcarat dintre l'uniforme de maestrant de Saragossa. El pintor li va atrapar la fesomia quan ja estava estirat en el llit de mort, i
a Pilar, sembla que només arribà a haver-hi alguna cosa amb el pintor Sebastià Ripoll. Aquest pintor, amic i deixeble de Martí Alsina, que morí
només arribà a haver-hi alguna cosa amb el pintor Sebastià Ripoll. Aquest pintor, amic i deixeble de Martí Alsina, que morí podrit de misèria a París,
quals s'inflava el gos amb els comentaris de moda. Sebastià Ripoll era un pintor fàcil i agradable, a la mesura del gust burgès d'aleshores; pintava
de la casa. El banquer li regalava uns havans de festa major, i el pintor Ripoll afirmava que al carrer Ample era allí on feien el cafè més
comprensiva dintre el matrimoni, i ell seguí tractant esplèndidament el pintor. I quan passava la frontera, no li treia cap hora de dormir el pensar que
dimecres de cendra. De la Pilar d'aleshores se'n conserva un retrat del pintor Ripoll a casa del col·leccionista D.. Destriant de la pintura la part de
apretant-se dintre una paperina de paper randejat. En el rostre, el pintor Ripoll hi clavà les xuclades de la seva ambició, fins a fer sortir sang
romàntica, d'una delicada ombra de poesia i de distinció. Si ella i el pintor Ripoll havien fet enraonar, el pintor Ripoll no era una passió vulgar, i
poesia i de distinció. Si ella i el pintor Ripoll havien fet enraonar, el pintor Ripoll no era una passió vulgar, i en les seves relacions Pilar Romaní hi
moderna era més original que ella mateixa— era insuportable; que els pintors, s'entestaven a enlletgir la vida i a deformar la gràcia de les coses.
i amb l'assessorament de persones que Pilar considerava selectes, com el pintor Ripoll, tenia tota la pompa feixuga i daurada del fi de segle. Bobby hi
guillat, es va creure una mena de Llorenç de Mèdicis; va cridar tots els pintors, tots els escultors, tots els orfebres. Al Palau de la Generalitat, la
i vermella com una cirera de cor de colom. No li costà gaire trobar un pintor rus, que menjava musclos escoltant les guitarres del Possilipo, i caçava
era amiga dels poetes surrealistes, dels psiquiatres i dels pintors mexicans, i tenia els budells esmaltats de whisky i els pulmons de
podria semblar-nos insignificant, avui; aleshores, fins i tot per a un pintor tan experimentat i famós com el Cimabue, resultava quelcom d'inesperat,
posseïa una precocitat reveladora, quasi diríem una saviesa adulta. Si el pintor vell duia els gèrmens del nou temps, el pastoret estava miraculosament
de l'art, que "no tot resulta possible en totes les èpoques". Un pintor romànic o un pintor gòtic no podien dibuixar, com el Giotto, del
"no tot resulta possible en totes les èpoques". Un pintor romànic o un pintor gòtic no podien dibuixar, com el Giotto, del natural. I no
ideal, per a adonar-se'n. Entre un bizantí i un impressionista, entre un pintor de l'Escola de Siena i un de l'Escola de París, s'interposa una distància
amb el Giotto, es converteix en "impossibilitat". Són pocs els pintors actuals que saben, que sabrien dibuixar una ovella del natural. Em
saben, que sabrien dibuixar una ovella del natural. Em referesc als grans pintors, als indiscutibles. Fins a tal punt és açò cert que quan algú es gloria
Giotto només significà el principi. Ell —elogiat pel Dant— era encara un pintor medieval o, més ben dit, no era encara un pintor renaixentista. Com
pel Dant— era encara un pintor medieval o, més ben dit, no era encara un pintor renaixentista. Com tampoc no ho és cap altre pintor fins ben entrat el
dit, no era encara un pintor renaixentista. Com tampoc no ho és cap altre pintor fins ben entrat el segle XV. Per bé que aquests artistes ja
de servir qualsevol causa espiritual que no siga el seu mateix art. El pintor, l'artista, com l'escriptor de l'Humanisme, podrà ésser un home ben
me fait paour, l'autre joye et liesse." Probablement, no tots els pintors cristians, anteriors al Renaixement, experimentarien aqueixa unció
artística medieval: la religiositat, tanmateix, hi seguirà dominant. El pintor de les catacumbes, de l'esglesiola romànica, del retaule gòtic, està més
la bellesa un abisme quasi insalvable. No era la bellesa un propòsit del pintor cristià. Ell pinta allò que creu. I torne a dir que no cal
Després analitzarem què és el que veu, el que successivament va veient el pintor europeu, en el transcurs d'aqueixos quatre-cents o cinc-cents anys. Pinta
limita a conferir a una figura de dona els atributs externs adequats. El pintor del Renaixement ha de seguir pintant marededéus, perquè les seues
una solució, dins l'àmbit de les noves possibilitats pictòriques. Al pintor renaixentista, tant se li'n donava, de pintar marededéus com de pintar
a pintar? La figura del Crist i la d'Apol·lo li semblen equivalents, al pintor: l'artista es trobava, en aquestes ocasions, davant una mateixa
la realitat radica en la seua pell, en la seua superfície: la missió del pintor serà la de transcriure aquesta superfície, i transcriure-la tan
per Huizinga, que ponderava els cabells d'un sant Gabriel d'aquell pintor, "que àdhuc superen els cabells autèntics". Probablement, el primer

  Pàgina 1 (de 118) 50 següents »