Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

més d'ell que d'ella, inclosa la basarda dels ullals i dels serpents de	plàstic	. Quines noses, pobra noia! I tot per guanyar-se amb mals tractes la fam
una porqueria d'arma que ni a llança no arriba? I potser, per escarn, de	plàstic	. Avui tot ho és", es disgustava, pessimista, el meu oncle Lluís
el film i la revista il·lustrada, els enginys de la cibernètica i els	plàstics	sintètics, tot el que se li ofereixi—, sense pensar si les conseqüències
diuen, és un art "abstracte" —una arquitectura de sons—; les obres	plàstiques	poden, així mateix, i sense gaire violència del seu sentit essencial,
pericardi un tub ovalat que, per mitjà d'una prolongació de goma, o de	plàstic	, comunica amb un recipient on hi ha una solució de citrat. L'aparell que
del cens. —Butxaqueja i es treu una tarja protegida per una funda de	plàstic	, la hi allarga—. Si teniu algun dubte... Ell hi dóna un cop d'ull, sense
amb un líquid inodor i incolor, els fa vestir una mena d'uniformes de	plàstic	sobre els quals escampen un altre líquid més feixuc que queda suspès en
i autèntica que han contribuït més que res a crear la llegenda	plàstica	de Tahití. Més cap a nosaltres, Josep Conrad i Somerset Maugham han
buides. Tot al contrari: existeix un aspecte de l'activitat humana —l'art	plàstic	— on aquests ingredients constitueixen en certa manera el veritable
de mesura el fet que, entre totes les formes de l'art, sigui la forma	plàstica	la que a Catalunya s'ha cultivat amb més insistència, la que ens brinda
de menys relleu, posseeixin una extraordinària i mai desmentida capacitat	plàstica	. No esbrinem ací les causes. No ens importen els motius. Subratllen
els motius. Subratllen simplement el fet. I aquest és ben evident. L'art	plàstic	no és a Catalunya el propòsit d'unes quantes persones desvagades, sinó la
com el bon literat o el bon músic, éssers d'excepció. Ara bé, l'art	plàstic	proporciona allò que ni la literatura ni la música podran posseir mai,
és sempre molt menys consistent i duradora que la peculiar de l'art	plàstic	. En darrera instància, la literatura, àdhuc en les formes més pures de la
intel·lectual. Podrà aproximar-se fins a tocar-la a la realitat	plàstica	i descriptiva; podrà aproximar-se i àdhuc gairebé confondre's amb la
intenti descriure o comprendre, fer-se intel·lectual o convertir-se en	plàstica	, la música serà essencialment un art afectiu, i en les seves formes més
molt menys intensa i molt menys decisiva que la realitzada per l'art	plàstic	. En la literatura ens és donat el contorn i el perfil àdhuc en aquells
mínimament indispensable i és en la segona gairebé impossible. En l'art	plàstic	, en canvi l'essencial és transformar, donar forma a una matèria, extreure
de l'univers les seves infinites possibilitats expressives. L'art	plàstic	habita un centre precís, equidistant de l'afectivitat i de la
participa d'ambdós en igual proporció i mesura. Impossible qualsevol obra	plàstica	sense cos; impossible també sense ànima. En l'art plàstic s'acompleix el
qualsevol obra plàstica sense cos; impossible també sense ànima. En l'art	plàstic	s'acompleix el més cabal maridatge de la forma amb la realitat informe,
el català sigui un dels cultivadors més assidus i afortunats de les arts	plàstiques	ens assenyala, doncs, alguna cosa més que les seves preferències i les
s'orienta tota la seva vida i les categories que la dominen. La realitat	plàstica	predomina sobre la realitat intel·lectual i afectiva, la qual cosa no
tots els catalans, pel simple fet d'ésser catalans, tinguin capacitats	plàstiques	i molt menys que posseeixin el que sol anomenar-se bon gust. El que ens
bon gust. El que ens demostra aquesta orientació preferentment	plàstica	de llur vida és més aviat la possibilitat de que existeixi àdhuc en
que no tenen cap capacitat per a realitzar o per a reconèixer els valors	plàstics	. El predomini de la realitat plàstica significa sobretot la subordinació
o per a reconèixer els valors plàstics. El predomini de la realitat	plàstica	significa sobretot la subordinació a la realitat concreta, però a una
imperfecte. Àdhuc allí —recordi's, per exemple, Dalí o Miró— l'art	plàstic	del català ha defugit tota realització fàcil, tot còmode abandó als
als aspectes indecisos i merament al·lusius. Gairebé totes les obres	plàstiques	dels catalans surrealistes —per no esmentar sinó aquesta tendència— tenen
desig d'acabament i de perfecció que qualsevol obra clàssica. L'art	plàstic	de Catalunya s'ha recolzat íntegrament en la menestralia, en el domini de
de la realitat concreta que constitueix el més pregon fonament de l'art	plàstic	. En suma, l'artista català no es limita a voler impressionar, perquè vol
sacrifici de l'emotivitat— expressar. Però de la mateixa manera que l'art	plàstic	és sempre a Catalunya una mica artesà, l'artesania hi és sempre una mica
com el Comte, era un matemàtic que s'interessava molt per les arts	plàstiques	i per la moda de les senyores. Li agradava el món elegant i una punta
estar a punt de caure en la temptació de les imatges i de les suggestions	plàstiques	, però no va dir res d'això; simplement li mostrà un bitllet de cinquanta
imatges de qualitat angèlica, formes que s'adeien amb la seva idea	plàstica	, merament infantil, del món dels benaventurats. La visió que ell estava
—i ací cal dir estètiques sense por—: l'harmonia, el cànon, les lleis	plàstiques	, la intenció literària, moltes més encara, igualment vagues però prou
del Renaixement italià—, seguida durant molt de temps per la tradició	plàstica	europea, consistia a dibuixar del natural i pintar de memòria. Això
sols en teoria—, les exigències que un concepte de bellesa, estrictament	plàstic	, imposa al quadre: açò, i d'una forma franca, no ho faran sinó els
abstracte, en general, i això repercuteix en l'ordre de les arts	plàstiques	. Certament, l'última diferència, si relacionem la pintura neoclàssica amb
de color, les quals només tenen valor en tant que suposen una bellesa	plàstica	, ¿no està molt a prop del que propugna un pintor abstracte? Basta que es
tipus de pintura, no és necessari seguir les formes reals. Si les formes	plàstiques	són en si belles, serà inútil de cenyir-se a les formes de les coses:
opta per forçar-la, per ajustar-la a uns criteris previs, d'índole	plàstica	: fa allò que els impressionistes no s'atreviren a fer d'una manera clara.
ha esdevingut, sens dubte, el guany més seriós de l'especulació	plàstica	dels primers vint-i-cinc anys de segle. Des de tots els punts de mira,
referències al món de la realitat. La bellesa és, només, bellesa	plàstica	, i és l'element plàstic el que exclusivament s'hi estima. El pintor
realitat. La bellesa és, només, bellesa plàstica, i és l'element	plàstic	el que exclusivament s'hi estima. El pintor impressionista, el
cadascú a la seua manera i amb els seus procediments— aqueixa bellesa	plàstica	pura. Però si això es pot aconseguir per mitjans merament intel·lectuals,
de l'absolut": sembla que l'art abstracte tracta d'arribar a l'absolut	plàstic	. Certament, una negació tan orgullosa —anava a escriure: tan rancuniosa—
no és el significat, sinó la bella resolució dels elements	plàstics	: si el contemplador s'interessa per la representació, es desvia de la
es coneix perquè és igualment bo si el mirem cap per avall. Els valors	plàstics	, en la pintura tradicional, van units —essencialment units— a certs
L'important, però, segons els abstractistes, són aquells, els valors	plàstics	. Un mateix significat —creuen (perquè hom suposa que hi ha

Pàgina 1 (de 71)

50 següents