DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
plàstic A 1867 oc.
plàstic M 1662 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2021)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb plàstic Freqüència total:  3529 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

més d'ell que d'ella, inclosa la basarda dels ullals i dels serpents de plàstic. Quines noses, pobra noia! I tot per guanyar-se amb mals tractes la fam
una porqueria d'arma que ni a llança no arriba? I potser, per escarn, de plàstic. Avui tot ho és", es disgustava, pessimista, el meu oncle Lluís
el film i la revista il·lustrada, els enginys de la cibernètica i els plàstics sintètics, tot el que se li ofereixi—, sense pensar si les conseqüències
diuen, és un art "abstracte" —una arquitectura de sons—; les obres plàstiques poden, així mateix, i sense gaire violència del seu sentit essencial,
pericardi un tub ovalat que, per mitjà d'una prolongació de goma, o de plàstic, comunica amb un recipient on hi ha una solució de citrat. L'aparell que
del cens. —Butxaqueja i es treu una tarja protegida per una funda de plàstic, la hi allarga—. Si teniu algun dubte... Ell hi dóna un cop d'ull, sense
amb un líquid inodor i incolor, els fa vestir una mena d'uniformes de plàstic sobre els quals escampen un altre líquid més feixuc que queda suspès en
i autèntica que han contribuït més que res a crear la llegenda plàstica de Tahití. Més cap a nosaltres, Josep Conrad i Somerset Maugham han
buides. Tot al contrari: existeix un aspecte de l'activitat humana —l'art plàstic— on aquests ingredients constitueixen en certa manera el veritable
de mesura el fet que, entre totes les formes de l'art, sigui la forma plàstica la que a Catalunya s'ha cultivat amb més insistència, la que ens brinda
de menys relleu, posseeixin una extraordinària i mai desmentida capacitat plàstica. No esbrinem ací les causes. No ens importen els motius. Subratllen
els motius. Subratllen simplement el fet. I aquest és ben evident. L'art plàstic no és a Catalunya el propòsit d'unes quantes persones desvagades, sinó la
com el bon literat o el bon músic, éssers d'excepció. Ara bé, l'art plàstic proporciona allò que ni la literatura ni la música podran posseir mai,
és sempre molt menys consistent i duradora que la peculiar de l'art plàstic. En darrera instància, la literatura, àdhuc en les formes més pures de la
intel·lectual. Podrà aproximar-se fins a tocar-la a la realitat plàstica i descriptiva; podrà aproximar-se i àdhuc gairebé confondre's amb la
intenti descriure o comprendre, fer-se intel·lectual o convertir-se en plàstica, la música serà essencialment un art afectiu, i en les seves formes més
molt menys intensa i molt menys decisiva que la realitzada per l'art plàstic. En la literatura ens és donat el contorn i el perfil àdhuc en aquells
mínimament indispensable i és en la segona gairebé impossible. En l'art plàstic, en canvi l'essencial és transformar, donar forma a una matèria, extreure
de l'univers les seves infinites possibilitats expressives. L'art plàstic habita un centre precís, equidistant de l'afectivitat i de la
participa d'ambdós en igual proporció i mesura. Impossible qualsevol obra plàstica sense cos; impossible també sense ànima. En l'art plàstic s'acompleix el
qualsevol obra plàstica sense cos; impossible també sense ànima. En l'art plàstic s'acompleix el més cabal maridatge de la forma amb la realitat informe,
el català sigui un dels cultivadors més assidus i afortunats de les arts plàstiques ens assenyala, doncs, alguna cosa més que les seves preferències i les
s'orienta tota la seva vida i les categories que la dominen. La realitat plàstica predomina sobre la realitat intel·lectual i afectiva, la qual cosa no
tots els catalans, pel simple fet d'ésser catalans, tinguin capacitats plàstiques i molt menys que posseeixin el que sol anomenar-se bon gust. El que ens
bon gust. El que ens demostra aquesta orientació preferentment plàstica de llur vida és més aviat la possibilitat de que existeixi àdhuc en
que no tenen cap capacitat per a realitzar o per a reconèixer els valors plàstics. El predomini de la realitat plàstica significa sobretot la subordinació
o per a reconèixer els valors plàstics. El predomini de la realitat plàstica significa sobretot la subordinació a la realitat concreta, però a una
imperfecte. Àdhuc allí —recordi's, per exemple, Dalí o Miró— l'art plàstic del català ha defugit tota realització fàcil, tot còmode abandó als
als aspectes indecisos i merament al·lusius. Gairebé totes les obres plàstiques dels catalans surrealistes —per no esmentar sinó aquesta tendència— tenen
desig d'acabament i de perfecció que qualsevol obra clàssica. L'art plàstic de Catalunya s'ha recolzat íntegrament en la menestralia, en el domini de
de la realitat concreta que constitueix el més pregon fonament de l'art plàstic. En suma, l'artista català no es limita a voler impressionar, perquè vol
sacrifici de l'emotivitat— expressar. Però de la mateixa manera que l'art plàstic és sempre a Catalunya una mica artesà, l'artesania hi és sempre una mica
com el Comte, era un matemàtic que s'interessava molt per les arts plàstiques i per la moda de les senyores. Li agradava el món elegant i una punta
estar a punt de caure en la temptació de les imatges i de les suggestions plàstiques, però no va dir res d'això; simplement li mostrà un bitllet de cinquanta
imatges de qualitat angèlica, formes que s'adeien amb la seva idea plàstica, merament infantil, del món dels benaventurats. La visió que ell estava
—i ací cal dir estètiques sense por—: l'harmonia, el cànon, les lleis plàstiques, la intenció literària, moltes més encara, igualment vagues però prou
del Renaixement italià—, seguida durant molt de temps per la tradició plàstica europea, consistia a dibuixar del natural i pintar de memòria. Això
sols en teoria—, les exigències que un concepte de bellesa, estrictament plàstic, imposa al quadre: açò, i d'una forma franca, no ho faran sinó els
abstracte, en general, i això repercuteix en l'ordre de les arts plàstiques. Certament, l'última diferència, si relacionem la pintura neoclàssica amb
de color, les quals només tenen valor en tant que suposen una bellesa plàstica, ¿no està molt a prop del que propugna un pintor abstracte? Basta que es
tipus de pintura, no és necessari seguir les formes reals. Si les formes plàstiques són en si belles, serà inútil de cenyir-se a les formes de les coses:
opta per forçar-la, per ajustar-la a uns criteris previs, d'índole plàstica: fa allò que els impressionistes no s'atreviren a fer d'una manera clara.
ha esdevingut, sens dubte, el guany més seriós de l'especulació plàstica dels primers vint-i-cinc anys de segle. Des de tots els punts de mira,
referències al món de la realitat. La bellesa és, només, bellesa plàstica, i és l'element plàstic el que exclusivament s'hi estima. El pintor
realitat. La bellesa és, només, bellesa plàstica, i és l'element plàstic el que exclusivament s'hi estima. El pintor impressionista, el
cadascú a la seua manera i amb els seus procediments— aqueixa bellesa plàstica pura. Però si això es pot aconseguir per mitjans merament intel·lectuals,
de l'absolut": sembla que l'art abstracte tracta d'arribar a l'absolut plàstic. Certament, una negació tan orgullosa —anava a escriure: tan rancuniosa—
no és el significat, sinó la bella resolució dels elements plàstics: si el contemplador s'interessa per la representació, es desvia de la
es coneix perquè és igualment bo si el mirem cap per avall. Els valors plàstics, en la pintura tradicional, van units —essencialment units— a certs
L'important, però, segons els abstractistes, són aquells, els valors plàstics. Un mateix significat —creuen (perquè hom suposa que hi ha

  Pàgina 1 (de 71) 50 següents »