Dispersions  
  Lemes:
  reset   aplica
portà A 1 oc.
porta F 27503 oc.
porta M 85 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2013)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb porta Freqüència total:  27589 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

les mènades. I saludem ara els jutges, solemnes en els setials. Èac, a la porta, amb el ros Radamant, amb el petit bastó que li confereix el nom i
amb tres caps i amb cua com de serp. És a l'entrada de l'infern, de portes sempre obertes. El qui les traspassa és festejat pel gos amb l'escurçó de
sentenciar, despitada i envejosa. I sortia de la cambra amb un batre de porta tan violent, que els golfos cuidaven espatllar-se. "Nessun no la
les ànimes dels morts més enllà de l'oceà i de la roca blanca, de les portes del sol, del poble dels somnis, i les lliura, en el prat dels asfòdels, a
"Què mires al lluny amb els ulls tan fixos?", va preguntar, des de la porta del palau, la benigna però autoritària mare. "Et tornaràs al capdavall
en l'escalfor del bany, i el primer cop de l'arma m'obre amb el crani les portes de l'Hades. De seguida caurà el segon, que serà l'últim, i els meus ulls
El visitant saludava i s'apressava, acompanyat del defensor, a guanyar la porta del pis. Escales avall, el presumpte ja exempt de culpa era perseguit pel
i ja des de lluny podia descobrir-lo. Quan el veia, ella baixava a la porta, i manta vegada pujava àdhuc un bon tros de carrer al seu encontre.
? Per què no vibrava el seu cor? Allí hi havia, per fi, la casa. La porta de l'escala era tancada, però a la finestra hi havia llum: aquella llum
es sabria de seguida la seva arribada. Tino Costa s'avançà cap a la porta i trucà. Només ara sentí que la seva mà tremolava lleugerament i tal
amb una vibració de joia refrenada a la veu, i va obrir una mica més la porta, com si ho fes en el seu cor per l'arribada del fill. "Tinet, fill meu
vivia encara. Al final del carrer s'obria la ferreria, i al davant de la porta es trobaven tres o quatre infants de la seva edat. Un d'ells era el fill
Costa! Es quedà un moment perplexa i sortí corrents, com una folla. La porta, a casa de Tino Costa era oberta, i Sileta pujà desalenada les escales.
de Lope o de Calderon, en què es sentia extasiada, com si li obrissin les portes del cel i escoltés càntics d'àngels i serafins, com si de Santa Maria
la pobrissalla de Santa Maria, que, ja des de molt abans, esperaven a la porta llançant víctors i fent-se'ls la boca aigua. Acabat el banquet, el vell
Costa descobrí per primera vegada, meravellat, plantada al llindar de la porta en una actitud de graciós abandó, i, això no obstant, com si esperés
per moments. Tenia la certesa que, com el dia abans, ella seria a la porta esperant-lo; que només hi aniria per ell. I al darrer moment Tino Costa
més sobre el seu destí; pensava en aquella noia, la veia dreta davant la porta de la seva casa, tota ella oferta com en un do misteriós, que omplia, de
sense treva a la graciosa i delicada figura, posada a la vora de la porta, esperant-lo; ell sabia ja que l'esperava, com amb les mans esteses i
al tard; ja no espera, en fer-se nit, Tiago de Candaina, dreta vora la porta com tantes voltes l'esperà. Ara, Mila del Santo, si baixa a la porta, ho
la porta com tantes voltes l'esperà. Ara, Mila del Santo, si baixa a la porta, ho fa per esperar el seu darrer amor —el seu darrer i el seu primer
mentida: era cert el que les dones, posades formant rotlle davant les portes, anaven comentant; era cert que no hi havia fadrina al poble que no
l'altra. Mila no es mogué. Quan estigué sola s'acostà a la gàbia, obrí la porteta, agafà la cardina i se la posà a la mà com si volgués acariciar-la. A poc
àdhuc l'amenaçà amb no deixar-la sortir de casa, amb tancar-li les portes. El seu padrí voltava per la casa amb gest abatut i preocupat. A Mila, el
jo a la plaça vull anar. A Mila, asseguda ara al pedrís de la porta, les estrofes de la cançó li cantaven per l'esperit i difonien per tot el
sola aquí, com una jove vídua, com si portessis dol, plantada davant la porta. Som al bon temps: totes les noies esperen les festes, perquè així podran
—Perquè te'n recordis. Fet això, l'agafà pel braç i l'acompanyà fins a la porta: —Vés-te'n a casa dels teus pares —li digué, dret a un costat de
—Vés-te'n a casa dels teus pares —li digué, dret a un costat de la porta. Ella sortí amb lentitud. Antoni Costa tancà darrera d'ella per a no
carns despullades, que la mossegaven. Ella plorava, arraulida davant la porta, aquella porta que l'havia defensada sempre del fred i de la solitud,
que la mossegaven. Ella plorava, arraulida davant la porta, aquella porta que l'havia defensada sempre del fred i de la solitud, aquella porta
porta que l'havia defensada sempre del fred i de la solitud, aquella porta darrera la qual hi havia la seva filleta, hi havia ell —la segura
dels seus pares, car ja sabia que era inútil cridar o insistir en aquella porta. El vigilant va treure's el seu pesant i vell tabard, l'hi abrigà, i
i s'allunyava sense saber on aniria. Però encara no havia arribat a la porta, quan el vell es desplomà sobre el trespol. Acudí la criada, que sortí
la veié com tancava, i un moment després la sentia a baix que obria la porta. Ell mirà amunt i avall del carrer i avançà cap a ella. La va estrènyer
angoixosos clams ressonava a la seva ànima! El comte passava la terrible porta; els joves passaven amb ell i passaven els dos infants, agafats a les
de llur misèria. Es tancaven finalment darrera d'ells les feixugues portes, i el seu sonor i violent batre en què semblava esclatar la darrera
lúgubrement per les naus del solitari recinte. Era com si tanquessin les portes de la tomba, i a la part de fora, com fent-li ressò, s'escoltava el
la plebe enardida, l'udol sinistre de la Bèstia. Després, ja fermades les portes, es llençarien les claus a l'Arno per assegurar-se que ningú no els
en la seva ràbia no cometés algun disbarat, l'estava espiant darrera la porta. La criada va córrer a explicar-ho a les altres criades, i poc després ho
per no veure'm; pots negar-me l'amistat; tenir-me una nit a la teva porta cridant-te —una nit que jo arribés ferit— i no voler-me obrir: em bastaria
de la filla; a la més lleu remor, el paralític girava l'esguard cap a la porta; a penes sentia les petjades de la filla a l'escala, la mirada en el
la tristesa que hi bategava sense poder-se expansionar. Sileta, de la porta estant, saludà breument. Maria Àgueda aixecà els ulls de la labor com si
mena de caixó estret i llarg i bastant alt, posat sobre rodes, amb una porta que ocupa la part de darrera i un respirador a manera de finestreta a la
després de grans esforços i a costa de coents cremades, arrencar la porta del darrera del carro; després passaren al davant, l'acularen aixecant
avisar Tino Costa perquè l'esperés. Ella, tia Càndia, l'esperaria a la porta, dues cases més amunt de la de Mila, on aquesta, arribada l'hora, la
sorda i profunda remor sobre el garroferar obscur. Darrera de Mila les portes del balcó s'obriren com forçades per una mà invisible; a l'interior, les
amb tènue remor. A la casa del costat baté amb fort estrèpit una porta. A Mila li semblà com si el seu cor s'aturés de palpitar i sentí que li
. Mila a penes sentia res. "Ja és tard", es digué, i mirà vers la porta de tia Càndia amb febril impaciència. No sentia la pluja, no veia
mentalment el camí que la separava de casa d'ell. El minso soroll d'una porta entreobrint-se arribà a oïda seva. A baix, en l'obscur marc d'aquella
entreobrint-se arribà a oïda seva. A baix, en l'obscur marc d'aquella porta entreveié confusament la figura de tia Càndia que mirava cap al balcó.

  Pàgina 1 (de 552) 50 següents »