Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

peixos se'n refien, i nosaltres feinegem." Làmia i Escil·la "Ja que em	preguntes	per Làmia, et contestaré que, en els seus començaments, era una dona
-se, per pròpia decisió, des de les roques d'Antedon al canal d'Eubea?",	preguntava	, amb retòrica subtilesa, Arístocles. "Anteriors al seu immortal canvi,
el vell. I ja trascamava. "Ep, assossega't. Ascendirem fins al xaró?",	preguntava	, encuriosit, el xaval. "Sí, fins al propi xaró. Jo en sóc l'amo"
de curiositat científica. Dànae "Come steu? Steu ben?", va	preguntar	la siora Ernesta Bacco. "Come?", va contestar Dànae,
actuat, l'entrenàvem", responia el sacerdot. "I d'on l'heu treta?",	preguntava	el pelegrí. "Oh, d'un remot racó del Caucas, que es diu Ibèria",
gairebé se li desencaixaven les barres. Nyx "Que és una ximple?", va	preguntar	la senyora Magdalena Blasi. "Anava a fer un bisbe, tu", s'enriolava la
la pàl·lida rescatada et seguia. Com que el pensament és lliure, tu et	preguntaves	: "Quin aspecte tindrà? La seva bellesa et complaurà com abans? Una dona
captivitat." Nausica "Què mires al lluny amb els ulls tan fixos?", va	preguntar	, des de la porta del palau, la benigna però autoritària mare. "Et
veritat elemental. "I coneix vostè les raons dels seus maldecaps?", va	preguntar	la senyora Magdalena Blasi. "Molt íntimes", sospirava Pulcre. I es
matrona. El noi vacil·lava. "Què faig? M'és lícit de matar-la?",	preguntava	a l'inseparable company. El taciturn conseller es limitava a no
i les nores? Tu sí que tens la vida plena, te l'envejo. Insisteixes a	preguntar	-me per Teoclimen? Et torno a prometre que ni el vaig conèixer. Guardaria
seu retorn? Ni tan sols això no aconseguia de commoure'l, i Tino Costa es	preguntava	quasi amb angoixa què s'havia fet de la tendresa del seu cor. No era
tot rient. El de la ferreria, abans de tombar el cantó, es girà i li	preguntà	encara: —Pesava, Candiet? Però en aquell instant veié el seu pare, que
d'una manera inesperada i sortí així com havia vingut. —Què deu tenir? —	preguntà	Tino Costa. —Deu ser pel temps que fa que no t'ha vist. Ja tornarà;
que ho és. —I bonica. —I vostè, oncle Gori, què en diu? —	preguntà	el més jove al més vell dels pastors. —Dic que sí, que teniu raó. Ella és
vent de tempesta semblava ja sotraguejar la seva ànima, i Tino Costa es	preguntava	gairebé amb terror què hauria de fer. Ara la imatge d'ella no s'apartava
Parlaren, després, del vell professor: Quim Bisa li digué que havia	preguntat	per ell... i res més. Li preguntà si pensava quedar-se gaire temps a
Quim Bisa li digué que havia preguntat per ell... i res més. Li	preguntà	si pensava quedar-se gaire temps a Santa Maria, i s'acomiadà tot
i posava llàgrimes als ulls de Mila: quan, a l'arribada dels Reis, en	preguntar	per l'infant, es sent de sobte el plor del nen al bressol. Entre les que
seu. Ella obeí tremolant. Antoni Costa li parlà del seu antic promès i li	preguntà	si era veritat que s'havia vist amb ell. Ella li confessà la veritat: li
la jove mestressa. Maria Àgueda es deturà: enmig de la seva angoixa es	preguntà	si, després d'allò que havia passat, tenia el dret d'anar a ajudar el seu
perquè sabia ja que era inútil oposar-se-li. Si aleshores li haguessin	preguntat	per què se n'anava, per què deia que tornaria, Tino Costa no hauria sabut
que la vegada primera, més desesperançat. Màrius continuava malalt.	Preguntava	per ell a tota hora, però Tino Costa no va anar-lo a veure, esperant; no
maltractaments, de tot el pitjor que puguis imaginar. —Però és possible? —	preguntà	ella corpresa d'horror—. ¿És possible que puguin passar coses com
i Tino Costa, en els seus moments de descoratjament, començava ja a	preguntar	-se si la mare i el padrí, si tot el poble no tindrien raó en contra d'ell
un esforç per davallar fins a ella i fins a la realitat d'aquell instant.	Preguntà	per Candi, per Sileta. La mare començà a referir-li el que havia succeït;
de vell, i sembla que tingui deu anys. —Mila, no sents ta mare? —li	preguntava	en to de fingida aflicció. I Mila se li llançava al coll i el petonejava,
a fer companyia al malalt. —¿No esperes ni que arribi ell, Sileta? —li	preguntà	Tino Costa, bromejant. Sileta s'enrojolà. —No; el pare m'espera. I se
de saber noves d'ell. —Abans deixa'm que torni a parlar amb Maria Àgueda.	Preguntaré	a Sileta; si convé l'aniré a veure a casa. Quan se n'anà, tia Càndia
costat, i, gairebé sense alè: "Mare —exclamà—, mare; un noi m'ha	preguntat	qui era el meu pare... Mare; tots se'n reien." No; ella no ho oblidaria
ja al començ. Llavors Sileta s'asseia al seu costat; l'acariciava, li	preguntava	si necessitava res, li explicava coses del poble. I ell la mirava, la
es sentia confusa i torbada, i a penes aconseguia parlar. Sileta li	preguntà	per ell en veu baixa, i en fer-ho li encengué la galta una viva rojor. —
dona —es digué—: és natural." Ella li contestà a penes. Tino Costa li	preguntà	pel germà. Mossèn Anselm havia escrit a la presó. Havien contestat que el
sentí una emoció tan viva i tan punyent que a penes tingué forces per a	preguntar	-li pel seu pare i per saludar-la. Murmurà, amb prou feines, uns mots de
hora única de felicitat. De seguida, però, refrenà el seu impuls i es	preguntà	si no seria millor, per a ella i per a ell, per a l'èxit definitiu del seu
comprès encara tota la veritat que s'encloïa en aquelles paraules, i es	preguntava	i es tornava a preguntar com havia pogut tractar-la com la tractà, com
que s'encloïa en aquelles paraules, i es preguntava i es tornava a	preguntar	com havia pogut tractar-la com la tractà, com havia pogut deixar-la
de pensar en Joan. La veritat és que no sé què fer. —Regnà un silenci i	preguntà	: —I ella, què fa ara? —No he volgut entrar. He escoltat a la porta
es dirigí a la casa on havien viscut; hi anà, amb tot, una mica commogut;	preguntà	per la dispesera, la qual acudí de seguida, sorpresa de saber-lo allí.
fou encara més gran quan es veié Sia al davant, pàl·lida com una morta,	preguntar	-li per ell. Aleshores advertí tota la desolació que es reflectia en el
el seu cor s'emplenà de compassió per ella. "No és a dalt?" —li havia	preguntat	per fi, resistint-se a creure-ho, malgrat que ho llegia en ella tan
No féu cap altra al·lusió a la fugida d'ell. Tampoc jo no vaig voler	preguntar	-li'n res: en l'amarguesa que es pintava en el seu rostre ja vaig
em vaig refer i vaig anar devers ella cridant-la: "On penses anar?", li	pregunto	. "A alguna banda aniré —em contestà somrient tristament, gairebé sense
davant la mirada de Tino Costa— el món és ple d'exemples semblants. Un es	pregunta	: què hi deu veure un home com ell en sant Francesc? Tal vegada serà per
mà, Tino Costa; deixa'm que te l'estrenyi!" —I si anés errat? —li	preguntà	ell, mentre reia enigmàtic. —Ca, barret! Que no! En tot cas t'erraries tu
Tino Costa anà passant per l'hospital cada dia, durant una setmana,	preguntant	per ell, fins que un dia s'assabentà que Candi havia deixat d'existir.
fons no experimentava tristesa; tampoc pesar; Tino Costa començava ja de	preguntar	-se per què havia vingut a veure'l. No obstant, no sabia quina força
seva mà; tots li mostrarem la nostra mà..." —Li mira la mà, oi? —	preguntà	en aquest punt la mongeta. Tino Costa es reféu estremit. —Sí —contestà a
allí, en la conducta singular respecte al difunt, passant cada dia a	preguntar	per ell i, no obstant, sense voler-lo veure. Malgrat tot, la germana,
voler-lo veure. Malgrat tot, la germana, excitada per la curiositat, li	preguntà	encara assenyalant-li la mà: —Devia ser un accident, oi? —Sí, és un

Pàgina 1 (de 436)

50 següents