Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

per la ira, la bufetejà. Ella cridà, picà de peus, proferí insults;	pronuncià	tals paraules, de tan mal efecte en una dona com ella, que Joan del Santo
i se'l maleïa, i les velles gairebé es senyaven, o poc menys, quan es	pronunciava	el seu nom. Mila aquella nit, la que seguí a l'arribada d'ell, sense
li glaçava als llavis. Menjaren, sense que ell la mirés un moment, sense	pronunciar	cap paraula. Acabat de sopar ell la cridà a la seva habitació —no volia
Era tanta l'emoció d'ell en sentir la veu de sa germana, que no podia ni	pronunciar	el seu nom; dels seus llavis s'exhalava una mena de gemec repetit. De
damunt de l'as de copes, que, segons sembla, havia sortit cap per avall;	pronuncià	una oració i li lliurà una bosseta que contenia unes herbes miraculoses.
l'havia assistit fins aleshores. Començà a delirar, i en el seu deliri	pronunciava	contínuament el nom del seu amic i el demanava. Tino Costa era lluny; no
no havia de poder viure una hora més. I, amb tot, vaig deixar-la."	Pronuncià	aquestes últimes paraules quasi amb angoixa, en veu més baixa. Féu una
la veuré més." I es reclogué en la solitud, com un eremita després de	pronunciar	el seu vot. IV @—¿Es ya de despertar hora? —Sí, hora es ya de
romandre muda davant les paraules d'ella i el to decidit amb què les va	pronunciar	. La mirà com si no gosés creure el que sentia, com si volgués encertir-se
al costat d'ella. Inclinà el cap com un infant sobre el seu muscle i	pronuncià	el seu nom en veu baixa: —Mila... A la cuina la mare i tia Càndia del
seus deliris (s'ha passat moltes nits delirant); en els deliris sempre	pronunciava	aquest nom. Però, és cert que va matar un home? Tino Costa s'havia
i una veu llorda, enrogallada, cridà des de fora: Ella el mirà novament i	pronuncià	com una alenada: —És ell! —I amb un gest ràpid s'amagà al pit el retrat
estava al peu de l'escala i avançà a les palpentes. "No serà res"	pronuncià	en veu baixa, i volgué somriure, però no pogué: tenia la cara rígida,
faràs? Ella no contesta. El seu padrí la mira. —No sé... Potser sí... —	pronuncia	ella de sobte, vaga, enigmàtica. I roman de nou absorta en un pensament
i continuava passant els dits per la vora de les tovalles. —Manuel —	pronuncià	per fi sense aixecar els ulls—: oblida tot allò que et vaig dir: no sabia
de l'amor en què es sent encara cremar per ella? "Mila, estimada meva —	pronuncià	en veu baixa—, Mila." I sent renéixer en ell la vella desesperació pel
esforços per dominar l'emoció que li muntava a la gola. El vell Santo no	pronunciava	un mot i l'anava ajudant en silenci. Munda del Roso s'estava asseguda en
què fer ni què dir; es sentia estranyament commogut, sense força per	pronunciar	una paraula. —¿Veritat, pare —prosseguí ella—, veritat, pare, que si un
cabells. —Gràcies, pare. Ell se n'anà sense voler mirar-la, incapaç de	pronunciar	ni un mot. Mila li demanà encara que es recordés d'Anselma. Ell féu un
l'escèptic intenta fer versos, li sortiran pedestres i àcids; si intenta	pronunciar	discursos, quequejarà, per indecís o per escrupolós; si intenta elaborar
El mot, així retallat, intercala una distància distintiva entre el qui el	pronuncia	i el conglomerat a què es refereix. "La gent feia això o allò", "la
és intacta. Però Álvarez del Vayo, aquest matí, en un discurs que ha	pronunciat	a Albacete, negava la caiguda de Bilbao. Diu que és contrari a la
homes reverents. El clergue tenia un aire anglès, celebrava amb unció,	pronunciant	lentament els mots litúrgics. Les ulleres d'or li brillaven vora el
conceptes lògics prossegueix: —No ens fem il·lusions. Un individu que ha	pronunciat	vuit-centes quaranta-sis vegades el mateix parlament, és una màquina.
entre els pupitres, avançant els braços, sacsejant-los, com si	pronunciés	una arenga. Les seves paraules lentes i gairebé massa sil·labejades
del concili. Hi foren violades totes les formes, alguns bisbes facciosos	pronunciaren	totes les decisions, Eutiques fou absolt i el mateix sant Flavià es va
bo. Era més una súplica que una afirmació. Si mossèn Paulí es decidia a	pronunciar	en veu alta la paraula: malalt, estava perdut. A les Torres de Padrós li
malalt, estava perdut. A les Torres de Padrós li havien ensenyat a no	pronunciar	mai paraules de malaverany. Les paraules tenien un poder concret, creaven
hi havia un forat, amb la primera pedra, que Godoy havia inaugurat tot	pronunciant	un discurs sota una pluja despietada, i el forat s'anava omplint
de trumfo era, aquella nit, a les mans de Jeroni, ho endevinà així que	pronuncià	el nom, perquè la cara d'Erasme gairebé es suavitzà i la veu es va fer
per la inhàbil tossuderia del general Gouvion de Saint-Cyr haurien evitat	pronunciar	-se ni en pro ni en contra, i haurien ignorat sàviament si els francesos
l'expressió d'ira continguda, de fàstic, amb què tots ells devien	pronunciar	la paraula: deute. El complicat engranatge, tan lent segons Calomardes,
es diu Narcís Codolar i és un personatge grotesc que es descuida de	pronunciar	les eles i d'escurar-se les ungles. No el penso rebre ni una vegada més
em treu de polleguera. Narcís Codolar no devia ser un estúpid, si bé no	pronuncià	mai el seu propi nom amb correcció i anomenà sempre la seva sogra donya
un fogoner, bufava com una manxa, i la figuera estava a terra. —Ja està! —	pronuncià	—. A fer punyetes! Ja no m'emprenyarà més. A fer punyetes! —repetí, tornant
a causa del seu ofici, i era com un animalet, movent-se a penes i sense	pronunciar	una paraula; si li deien res, si li manaven la cosa més insignificant,
donava en tot la solució i, quasi sense fallar, acabava el raonament	pronunciant	la frase: "y a otra cosa, mariposa", i mirava els qui
pols que no vaigue a l'era i al qui li pique, que es grate... —Anava a	pronunciar	la frase de rigor, però Joan de la Moca, la digué per ell: —..."Y
no penyora, no mar, a l'oblit necessari on tants de cops t'he esperada."	Pronunciar	amb aquests llavis tristos, que encara cremen quan lletregen un nom, la
repenjar-se, dolç, sobre la meva espatlla i tenc por. Por, molta por de	pronunciar	, que pronunciï paraules que tàcitament ens hem prohibit. No sap, ningú no
sobre la meva espatlla i tenc por. Por, molta por de pronunciar, que	pronunciï	paraules que tàcitament ens hem prohibit. No sap, ningú no sap, ni es pot
amb tendresa, amb ràbia glevosa, a crits, dolçament en veu baixa, he	pronunciat	aquest nom. Ha tengut, té, ara més que mai, el poder absolut, abrasiu
teu nom m'abocà al seu. Als cinc anys de les nostres vides juntes que tu,	pronunciant	una sola paraula, em feies empassar d'un glop. Cinc anys, Déu meu! Dies
dies, se'm podriren a la boca perquè mai no vaig poder arribar-les a	pronunciar	. La seva absència omplia el buit on jo, sense remei, havia caigut, un
han donat les ordres de càrrega i descàrrega fent uns crits guturals i	pronunciant	uns monosíl·labs aspirats. El crit més corrent ha estat: "Ahà!
—respon, i em demostra una vegada més que els xinesos no saben o no volen	pronunciar	la r. —Bé, deixa't d'històries i deixa't de Buda, que tenim gana
Ens cenyim a afirmar-ne la realitat. En tot cas, si ens haguéssim de	pronunciar	en un sentit o altre, diríem que aquest ascens de la menestralia fou, en
parlament de Martí l'Humà a les Corts de Perpinyà del 1403, quan	pronuncià	les recordades paraules: "Qual poble és en lo món que sia així franc
veu passiva de la frase que els neandertaloides peninsulars han fruït més	pronunciant	en el transcurs dels segles. Del secessionisme a l'intervencionisme. La
parlant de concòrdia i conllevancia, grans mots que es	pronuncien	quan el carreró no té sortida. Era possible llavors de considerar Espanya

Pàgina 1 (de 100)

50 següents