Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

però no sóc, és evident, Plató", va començar el vell. "Encara	que	no sàpiguen si algú m'escolta, em manen de parlar. Qui m'ho ordena i em
m'ho ordena i em belluga alhora, com un titella, és un home també vell	que	fa cinquanta anys que aprèn a escriure en català, aquesta petita llengua
alhora, com un titella, és un home també vell que fa cinquanta anys	que	aprèn a escriure en català, aquesta petita llengua inconeguda, que alguns
anys que aprèn a escriure en català, aquesta petita llengua inconeguda,	que	alguns designen baleàric, d'altres valencià i els inefables esperits
i conciliadors bacavà o bacavès. El titellaire proposa rosalbacavà,	que	sona a nom i cognom d'una ex-vedette de variétés." "El titellaire és
amb una cotilla tan encarcarada, per sostenir la decadent bellesa,	que	el provecte admirador no li ha arribat a la que somnia, il·lús,
la decadent bellesa, que el provecte admirador no li ha arribat a la	que	somnia, il·lús, suavíssima pell. Però és d'una banda tossut i, de
qualsevol altre feinós encanteri. Persisteix, doncs, en aquesta afecció,	que	no se li esvanirà fins que li tanquin per sempre els ulls. Molts pedagogs
Persisteix, doncs, en aquesta afecció, que no se li esvanirà fins	que	li tanquin per sempre els ulls. Molts pedagogs han procurat de
i l'han amonestat perquè no continuï, perquè s'adoni d'un cop	que	la finestra només és verda. Però el titellaire, que no ha entrebancat ni
s'adoni d'un cop que la finestra només és verda. Però el titellaire,	que	no ha entrebancat ni entrebancarà mai el camí de ningú, vol aclarir el
no ha entrebancat ni entrebancarà mai el camí de ningú, vol aclarir el	que	s'amaga dintre el dibuix del cossatge de l'experta i madura ex-cantatriu
gravíssims del país i del món. En sortir d'escena, us previnc amb recança	que	jo no seré l'únic que s'encarregarà de conversar amb vosaltres. I sense
del món. En sortir d'escena, us previnc amb recança que jo no seré l'únic	que	s'encarregarà de conversar amb vosaltres. I sense exactitud us recordo,
I sense exactitud us recordo, perquè el tema em ve com l'anell al dit,	que	Apol·lo no corba i tiba el seu arc a totes hores." Els orígens "Tot
no corba i tiba el seu arc a totes hores." Els orígens "Tot plegat, el	que	veiem i el que se'ns amaga, va començar, si és que va començar, d'una
el seu arc a totes hores." Els orígens "Tot plegat, el que veiem i el	que	se'ns amaga, va començar, si és que va començar, d'una manera molt
"Tot plegat, el que veiem i el que se'ns amaga, va començar, si és	que	va començar, d'una manera molt confusa", va dir Arístocles al seu fill
per tota mena de coses i fenòmens. "El més gran dels poetes assegura	que	tots els déus varen néixer de l'Oceà i de la seva dona Tetis. Si això és
l'aigua, i mira, doncs, si som assenyats de ser pescadors. Hesíode, però,	que	no oblidem que era beoci, i a més pagès, i per torna capficat a pledejar
doncs, si som assenyats de ser pescadors. Hesíode, però, que no oblidem	que	era beoci, i a més pagès, i per torna capficat a pledejar contra un germà
principis mascle i femella de la foscor. Eros va aconseguir amb mònita	que	les tenebres, ben avingudes i barrejades, engendressin, com per distret
aquesta mescla i d'altres posteriors i sovint incestuoses, unes mescles	que	no entenc ni poc ni molt, va ser lentament creada, diuen, una munió
d'altres divinitats. Per la meva pròpia reflexió he deduït, tanmateix,	que	la Moira, sorda, cega, inexorable i tranquil·la, va precedir el Caos i li
i tranquil·la, va precedir el Caos i li va imposar la seva essència,	que	és la Llei. No hi ha res per damunt o al marge de la Llei o de les lleis
. Però definir-la o definir-les és un esforç tan per sobre de la meva raó,	que	la intel·ligència i la veu acaten i emmudeixen. Només t'afegiré, i no
la veu acaten i emmudeixen. Només t'afegiré, i no improviso el precepte,	que	tots som esclaus de la llei, perquè puguem ser lliures." I Arístocles,
o en companyia, no parava d'engendrar i parir, tal com li esqueia. Com	que	l'erudició és molt pesada i, a més, imprecisa, perquè cada savi s'esforça
Pontos, l'abisme del mar, i Uranos, il·luminat per les estrelles. Gea,	que	, per la seva intrínseca naturalesa, no es podia estar de res, es va unir
també molts fills, tots gegants i monstruosos, enemics del cel. Uranos,	que	hi governava, els repel·lia per la lletgesa i en temia el poder. Res més
els repel·lia per la lletgesa i en temia el poder. Res més estimat	que	el poder, pels déus i pels homes. Ningú no l'abandona mai de grat, i
desconsideració del marit varen irritar a la fi la soferta mare, tant,	que	es va entendre amb Cronos, hagut d'Uranos, per escarmentar el darrer, en
Pontos rebia les misèries i mirava de diluir-les al llarg de l'aigua	que	ara cobria l'originari abisme. D'una escuma fecundada va aparèixer
fecundada va aparèixer Afrodita. I ens guardarem prou de detallar tot el	que	va sorgir de la resta d'aquella brutícia, perquè ens sembla que el
tot el que va sorgir de la resta d'aquella brutícia, perquè ens sembla	que	el silenci és la norma de la prudència que ens convé més d'adoptar en
brutícia, perquè ens sembla que el silenci és la norma de la prudència	que	ens convé més d'adoptar en aquesta tan aparatosa confusió. Cronos Després
Cronos va ocupar amb naturalitat el lloc suprem. Es va unir amb Rhea,	que	personificava la durada, el moviment i la successió. Aquesta era tan
la durada, el moviment i la successió. Aquesta era tan contínua,	que	va desvetllar aviat el recel de Cronos. Oblidant o recordant massa el que
que va desvetllar aviat el recel de Cronos. Oblidant o recordant massa el	que	havia comès amb el seu pare, Cronos va decidir d'anar devorant els seus
de sol, Zeus. No parlarem de la seva infantesa ni de com va madurar, fins	que	va poder lluitar amb Cronos, el va guanyar, el va encadenar i va
i la mort, amb les seves múltiples cares. Posidó i Hades de segur	que	varen remugar i fins protestar del seu respectiu lot i de les no dictades
Francisco de Goya y Lucientes. En ell, Cronos endrapa a trossos el fill	que	devora. Goya, que complica així el misteri de les menges, que hem
y Lucientes. En ell, Cronos endrapa a trossos el fill que devora. Goya,	que	complica així el misteri de les menges, que hem esmentat, era almenys tan
el fill que devora. Goya, que complica així el misteri de les menges,	que	hem esmentat, era almenys tan gran pintor com Pickman. Però aquest tenia
negres, després de somniar-los, implacable, la seva raó. Els Curetes Pel	que	sabem, els Curetes eren, en les tradicions més antigues, dos, en el seu
ella la resta del cos, com a defensa del fred. No en sofrien pas, sinó	que	suaven a raig —amb una olor molt agra, és de suposar—, perquè sempre
una primitiva pírrica, sota les ordres de la cretenca Rhea. Amb el soroll	que	armaven, amb una entrenada i de cor apresa combinació de l'entrexoc dels
combinació de l'entrexoc dels dos escuts i de les dues espases, impedien	que	Cronos sentís els plors i les rebequeries de Zeus, el nou nat, que la
que Cronos sentís els plors i les rebequeries de Zeus, el nou nat,	que	la mare amagava en una caverna del Dicté o de l'Ida. La cèlebre cabra
pasturava. Entenimentada i quieta, la utilíssima bèstia era tan persona,	que	moltes que ho són o ho aparenten —centenars de milions—, potser perquè en

Pàgina 1 (de 54624)

50 següents