Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

dels propòsits podia pecar, alguna vegada, d'inoportuna: en el fons, els	quixots	acostumen a ser uns anarcoides mal educats, com ja ho demostrà —amb el
del mateix vici d'origen. De tant en tant, en sentim parlar:	quixot	, quixotesc, són paraules d'ús quotidià, endossables a persones i a
quixotesc d'alguna persona, hauríem de malfiar-nos-en tot d'una. Un	quixot	és, sense ambages, una simple i radical monstruositat. L'Ors evocava, en
tot el contrari de l'obcecació, del lirisme i del candor. Don Quixot, els	quixots	, perden el món de vista: Ulisses és el perfecte realista, un estrateg
una supuració literària. Si mai us tireu a la cara un pretensiós de	quixot	, ja podeu jurar de què va. El desinterès que correntment atribuïm al
literatura. No és fingit potser. Però és un desinterès irreal. El	quixot	en qüestió "perd el món de vista". I fracassa. El mal, tanmateix, no és
de fracassar: hi troba una espècie de satisfacció íntima. Perquè el	quixot	ve després de don Quixot, i creu que, en la mesura que el seu
La subtilesa literària augmenta en precisió. I al cap i a la fi, els	quixots	no serveixen per a res. Són uns sacrificats inútils, d'una imbecil·litat
universal. Esta es la verdad, pero no debe asustarnos. El	Quixot	té avatars infinits. Realment, no cal espantar-se. En algun diari he
A la tragèdia purificadora oposa la comèdia, la rialla sarcàstica. Tot	Quixot	té un barber que l'espera i prepara i celebra les seves catàstrofes.
el nom d'un espanyol preocupat per la Universitat. Els idealistes, o	quixots	—n'hi ha molts a la "pell de brau", de bona o mala fe, això
cap mena de dubte, fer un elogi d'aquella persona. Realista s'oposa a	quixot	, a somiatruites, a idealista, a xerrameca. Tots volem una Universitat
post-cubistes, una miqueta cridaners i, en definitiva, plagues o	quixots	sense grandesa. Avui, però, els moviments de reacció s'efectuen amb la
Te'n penediràs, Nel! Jo me'n rento les mans. Sempre que has fet el	quixot	t'hi has agafat els dits. Nel [(A Samsó)] Anem! Es fa tard.
la deesa de Serraferma. Y, com en aquest mon no s' han acabat los	Quixots	ni s' acabarán per ara, ni es probable que s' acaben mentres dure la
de les aules de Harvard, Michigan o Princeton...? ¿No som pas uns pobres	quixots	en aquestes mateixes contrades de la Manxa? Tot el que sabem és que el
amb una mena de capell rodó, de llauna, que els conferia l'aspecte dels	quixots	que hi havia a les enciclopèdies il·lustrades d'escola, anaven quedant
de la trempera familiar, em van fer reviure la imatge escardalenca de	quixot	de les illes gregues del simpàtic somiador Miquel, precedent de Zorba,
un home que sense tenir res de quixotesc es va comportar sovint com un	Quixot	, però com que, a diferència d'aquest, no perdia mai el sentit de la
errant i el trist i aporrinat Don Quixot. L'anti-Hèrcules, l'Hèrcules-	Quixot	, somniador, boig, dèbil i condemnat a fracassar, és ja l'únic Hèrcules
del vent que bufa a les cartes canvia bruscament. L'esbronca, li diu «	Quixot	que lluita contra els molins de vent» i escriu en el vell to sever:
i la realitat, però a la clàssica manera hispànica. Seria el conegut:	Quixot	versus Sancho. Vegem l'enfrontament: Si la obra realizada en el Plan