Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

antiga i de molt preu." I la dama va sortir, ofesa, de la cambra. "	Records	a la senyoreta Eco", li va cridar el jove. "I que procuri de no repetir
perpètua de tantes desassenyades desgràcies. I, per damunt de tot, el	record	del nostre llunyà coneixement de la llegenda, contada, si no ens
a atraure'ls amb els meus encanteris. Asseguda en l'ombra, només el seu	record	m'il·luminarà. Llops, porcs, homes? Eh, tant se val! Tan sols en aquell
a creure'l d'un bastard llinatge. I heus aquí que, quan en el meu	record	reviuen de sobte les llunyanes figures, ja no hi ha vinyes ni conreus a
jo deturat tantes vegades amb una mena de pesar i d'enyorament pel	record	de la dona que l'habità amb els seus somnis i amb la seva exaltació
més llum a la planta, i enrajolaren el trespol al nivell del carrer. El	record	de Mila, com el de la casa, s'anà esvaint a poc a poc de la memòria dels
santes de la seva vida. En ella aquell dia sortiren a rebre'l els seus	records	més bells, i ell avançava lentament entre les cases amigues gairebé
del poble. El noi tenia encara un dit de la mà dreta inutilitzat, trist	record	d'una de les facècies més salvatges de què, ja d'infant, l'havien fet
pati. Parlaren de coses passades, parlaren de somnis, ressuscitaren vells	records	, i Mila va sentir-se de bell nou entristida. ¡Qui sap si també la blanca
de la seva vida, havia mort; l'altra era Quim Bisa. Quim Bisa era l'únic	record	bo que li havia deixat l'escola. Encara que molt diferents de caràcter —i
vell de tant en tant es reunia amb algun d'ells a evocar plegats antics	records	. Una vegada allí adquirí un edifici de planta baixa, s'hi instal·là amb
i sempre me n'ha quedat una nostàlgia. Encara que molt llunyana en el	record	, de temps en temps faig memòria de la casa paterna i de la taula entorn
sentir d'una manera irresistible que tot em cridava aquí amb els purs	records	de la meva edat primera. Diverses vegades, encara que mai amb tanta
de Mila palpitava ara una ferma decisió. Una antiga cançó acudia al seu	record	amb insistència, una antiga cançó apresa dels llavis de la vella Càndia
excitació. Era una barreja d'alegria íntima per a ella, i de tristesa pel	record	de la nena sacrificada. La veia clara —Catarineta—, com una germana
i tristeses entre les seves estrofes. Mila del Santo plorava pel	record	de l'amiga llunyana —era ja amiga seva, aquesta nit més que mai, i la
que es féu l'enterro!..." Mila féu un esforç per alliberar-se d'aquell	record	. Va aixecar una vegada més el cap en direcció a la plaça. Les flames
estat capaç de parlar. Però els ressons de la festa la torbaven amb	records	llunyans i es sentia presa d'una misteriosa excitació. Pensà en ell i es
filla; a ella va dedicar tot l'afecte de la seva ànima, de la qual el	record	de l'antiga felicitat havia desterrat ja la pau per sempre. La petita
incurable de tendreses que ell no li sabia proporcionar i amb el	record	vivent de la seva mare a l'ànima, més viu i més entendridor a mesura que
va treure del vell cofre un objecte del seu amat que guardava amb altres	records	, es refugià a la seva habitació i tornà a plorar per ell, inconsolable
quasi tremolar d'un incert temor. Un altre dia Tino Costa li parlà d'un	record	que tenia d'ella de quan era nena. —Quan et vaig veure, de primer antuvi
emplenà de seguida els meus pensaments, et vaig veure de sobte en un bell	record	molt llunyà que encara en servava. Vaig sentir tanta joia
en servava. Vaig sentir tanta joia d'identificar-te amb la nena d'aquell	record	com si haguessis estat quelcom meu molt íntim, una germana estimada que
ja, fora d'això, ni una ombra de recel. La que més perdurà en ella —el	record	de la fugida d'ell amb la forastera— també aquesta se li havia esvaït.
tot." Pensant en aquestes coses, Tino Costa afegí: —No hi ha en aquest	record	res per què un dia pugui vituperar-me d'haver-me acostat a tu; en ell no
ella—, no m'ho diu." I va sentir-se trista.) Quant a aquell	record	de què parlàvem —prosseguí ell—, no passis pena, no et turmentis; t'ho
que eren en ell com una malaltia. Els patia de feia molt de temps; llur	record	es perdia en els dies de la seva adolescència; potser en la seva
de sobte, aquella tarda, i mentre enfosquia, l'havien anat assaltant els	records	. De primer fou Sia, la noia que abandonà entre els perills de la ciutat;
fou Sia, la noia que abandonà entre els perills de la ciutat; el seu	record	l'assaltà amb la preocupació del que seria d'ella, sola allà, sense
pures puerilitats de la seva vida passada es barrejaven amb aquells	records	, adquirien sobtadament una importància extraordinària i se li dreçaven al
seva ànima. Havia intentat d'anar amb una altra noia, però fou en va: el	record	de Mila, després d'aquell esforç, tornà a ell encara més irresistible.
sortir. Tal vegada la presència de Tino Costa al poble renovà a Randa el	record	de la llunyana humiliació que li imposà en presència de tots els
i amb alarits d'espant, com d'animals perseguint-se. Molts d'aquells	records	havien romàs per a Tino Costa com marcats al foc en la seva tendra ànima
havia ja d'oblidar mai més i havia de quedar en ell per sempre lligada al	record	d'aquelles brutalitats. El fet li va ocórrer amb Joan de Maro, un segon
del general del bàndol enemic. Fou afusellada no lluny d'aquí —el seu	record	és encara recent en totes les ments—. Un poble de prop d'aquí conegué la
civil, en mil detalls de què havia estat testimoni anant pel món, en	records	de les seves lectures. En un sol d'aquests records, en el drama d'Ugolí
anant pel món, en records de les seves lectures. En un sol d'aquests	records	, en el drama d'Ugolí de la Gherardesca, s'hauria sentit justificat. Era
Florència!, ai, Santa Maria!... Ell, Tino Costa, en el girar dels seus	records	, s'hauria deturat en aquest, en qualsevol altre episodi semblant. I a
començà a declinar, i avui a Santa Maria dels Monts a penes en queda el	record	. Consistia en la representació d'una mena de misteri o drama religiós que
l'emoció. Continuà en el mateix to: —Ja he dit a Candaina... —i tornava al	record	de la baralla—. Mira que voler-me pegar! I no es pot aguantar, Mila!
el seu pensament s'anava endinsant en les més tendres evocacions, en els	records	lluminosos que dormien oblidats en el seu fons com per sempre. Tino Costa
trobant-se Tino Costa fora. Ara Màrius havia passat al món dels seus	records	, amb aquella joveneta —el seu primer amor—, la memòria de la qual dormia
que un dia havien de trobar-se tots i hi havien passat amb els millors	records	que en tenia. La mort els havia deixats així: adormits en el gest més
moltes hores amb ell; aquesta nit l'havia tornat a trobar en els seus	records	, ací, en aquesta estança on tantes vegades havien llançat a volar plegats
pastes i abocà vi als gots. Després volgué parlar-li de l'absent, car el	record	d'ell persistia en la seva ànima com la darrera claror de sol en el cel
Bisa, malgrat tot, l'evocació el contrariava; no volia entendrir-se amb	records	comuns d'aquells dies, perquè aquesta nit s'havia proposat parlar-li de
en ell aquell intens sentiment de tendreses que l'embargava. Hi havia el	record	de Mila (en aquest record es barrejava sempre per a ell una misteriosa
de tendreses que l'embargava. Hi havia el record de Mila (en aquest	record	es barrejava sempre per a ell una misteriosa inquietud); el de Sileta, el
cel serè, així en l'ànima de Tino Costa anaven acumulant-se novament els	records	malenconiosos i entenebrint-la. —T'he volgut oferir aquesta petita festa;

Pàgina 1 (de 241)

50 següents