Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

sinó que estava sòlidament recolzat per tota la pagesia lliure, tant de	reialenc	com d'aloers, instintivament portats a ajudar una causa que, en triomfar,
els termes que segueixen: Focs eclesiàstics Focs de cavallers Focs de	reialenc	Focs d'aloers Focs de ciutadans És a dir: tenint en compte que la
eren els següents: Focs eclesiàstics Focs de cavallers Focs de	reialenc	Focs d'aloers Focs de ciutadans el 45,49 per cent el
no esborraren, com ho feren a França, el contrast entre els vassalls de	reialenc	, lliures per llur condició ciutadana, i els vassalls
pels municipis. A la Vall d'Albaida, ja que les terres antigament de	reialeng	retornaren a la corona a mitjan segle, es produí una concentració de les
Torís. Pobles on la desamortització afectà de forma diferent, pobles de	reialeng	com Alzira, pobles de senyoriu, etc.. Pobles tots ells amb un pes de la
dur i extens. Efectivament, sols una sisena part dels senyorius eren de	reialenc	, quedant-ne la resta en mans de nobles i senyors. El camperolat vivia en
un règim senyorial, en contrast amb les de repoblació catalana, terres de	reialenc	, que tingueren un floriment industrial i mercantil en els nuclis urbans.
amb la preocupació principal d'evitar la seva expansió cap a les zones de	reialenc	i d'impedir els possibles contactes amb l'armada francesa. La força
1693 es proposava un moviment conjunt de les zones de senyoria i de	reialenc	contra els privilegis d'exempció de què gaudia la noblesa, allotjaments,
fou d'evitar que el moviment s'escampés cap a les zones urbanes i de	reialenc	. Les oligarquies urbanes van fer costat en tot moment a la política del
terratinent, la jerarquia eclesiàstica, els jesuïtes, els camperols de	reialenc	(cas de Banyeres) recolzaren el bàndol borbònic. Uns i altres tenien
a perdre els seus privilegis. I a Banyeres malgrat ser un poble de	reialenc	existien aquests problemes, potser menys greus que als pobles de
malgrat el fracàs històric dels seus intents d'incorporar-se al	reialenc	, també havien tingut pulsions tan liberals com les que van reeixir. En un
«constitució política» afavoria l'autogovern popular en els territoris de	reialenc	, mentre que limitava l'opressió que cavallers i eclesiàstics exercien
segona ciutat del regne, Xàtiva, i després a les viles més importants del	reialenc	. Per consegüent, a València no podem considerar l'Interregne un període
fetes a l'infant Martí. El fet que fossin llocs que no sortien del	reialenc	sinó que ja eren patrimoni d'un infant semblava que havia de facilitar
al xiv: en començar el regnat de Jaume II, el	reialenc	suposava el 31 % del regne valencià, xifra que es redueix al 24 % en
100.000 lliures, les quals havien d'eixir dels béns dels moriscos del	reialenc	, i dels deutes dels moriscos que comissaris encarregats havien cobrat en
a cobrar les quantitats que els compradors a cens o debitori del	reialenc	i els deutors dels moriscos havien de pagar a la Hisenda, la qual cosa
de Mallorca (6,75%) i la parròquies (25%). Mentre que en els dominis de	reialenc	la distribució seria del 37,5% per al monarca, 18,5% per al bisbe de
delme se simplifica en la part baixa de la figura; en les parròquies de	reialenc	, el delme es repartia segons el cànon de 1315: el monarca, amb un 37,5%;
la milícia de Barcelona, que és Meliana, i que restà, per tant, dins del	reialenc	; és a dir, davall la senyoria directa del rei, sense constituir un altre
Macarella i Xilvella. Tot sembla indicar que van restar també al	reialenc	, com Meliana, però amb certes característiques diferents a causa de la
senyoriu com en els dos casos adés esmentats, sinó que restava dins del	reialenc	i els dos beneficiaris de la donació només rebien la propietat —però no
donada en senyoriu durant la conquesta, sinó que també es mantingué en el	reialenc	com Xilvella i Macarella. Però, com que cap de les donacions que es feren
béns mobles i poder tornar a casa. En tot cas, val a dir que en el cas del	reialenc	que havia estar repartit en lots per la Corona el procés de divisió
tots coneixem, no hi hagué a penes diferències entre els senyorius i el	reialenc	. En tots els casos es tractava de construir un nou parcel·lari
termes andalusins anirien desapareixent també, ja que es diluïren en el	reialenc	i acabaren integrats en el terme particular de la ciutat de València, com
nucli habitat, és a dir, com a poble o aldea de colons cristians dins del	reialenc	. Però sempre sent un poble molt menut, amb molt poques cases, que en
vegada foren repartides entre nous hereters cristians, quedant dins del	reialenc	i de la contribució particular de València, mentre que en les del sud, al
donades en bloc a un senyor, sinó a diversos hereters romanent dins del	reialenc	—com hem vist que havia passat, per exemple, en el cas de Meliana— i més
part de les terres del terme hagueren sigut donades a hereters dins del	reialenc	i que altra part foren donades en qualitat de lloc a algun senyor —de qui
Caldes hi tenia un tros de terra «franch e quiti», és a dir, de	reialenc	; així mateix, també sabem que entre 1365 i 1375 hi havia un tros de vinya
de Carraixet, sinó totes, havien estat inicialment repartides dins del	reialenc	, encara que més tard quedaren incloses dins de l'àmbit del terme
terres del terme de Carraixet foren repartides entre hereters dins del	reialenc	i altra part foren concedides com a lloc a un senyor del qual no tenim
havia una part del terme que era de senyoriu i una altra part que era de	reialenc	. A hores d'ara, però, no hi ha cap esment que així ho indique per al cas
que les seues parcel·les haurien estat repartides en heretats dins del	reialenc	en el moment de la conquesta i que més tard algun personatge hi comprà
a la contribució particular de València, la majoria dels quals eren de	reialenc	i sobre els quals la ciutat exercia un fort control. Concretament, en
de València, i fins i tot en eixe cas una part del seu terme era de	reialenc	. Per exemple, fins a on sabem, Alboraia era en la dècada de 1350 del
mantenia parts dels seus termes en les seues mans, que, per tant, eren de	reialenc	. No debades, la resta de llocs que apareixen en la contribució particular
ens podria induir a pensar que també Carraixet es mantenia llavors en el	reialenc	, però poc després, abans de 1370, possiblement el cavaller Berenguer
immobiliari del seu patrimoni. Així les coses, a Albuixec, un lloc de	reialenc	dins de la contribució particular de València, tenia una casa, 8,5
o tal vegada, més probablement, tot el terme es mantingué en el	reialenc	fins a més avant, quan posteriorment algú s'hi feu amb un conjunt de
o viurien en altres llocs—, alhora que la zona es mantingué dins del	reialenc	i davall el control de la ciutat de València, en la seua contribució