Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

estúpid, i el seu rostre greixós, sota el reflex de la llum, gairebé	relluïa	. Es recalcava en la fulla de la porta i els seus ulls passaven d'ell a la
durant els anys de lluites, és impossible saber-ho. En els mèrits que fa	relluir	per obtenir allò que demana, Pere Grau sosté, sense rubor, que els
la tempestat, puig tothom anaba afegint llenya al foch, treyent á	relluhir	la vida y miracles d' aquells dos criminals... Lo cert es que, al
hortes. I lluny, cap al sud, un illot baix, sorrenc, d'un rosa verge,	relluïa	als primers raigs del sol. I, enllà, la mar encara irritada, immensa, que
Ara se sentien esquelles, i les cabres, negres, canyella, grises,	relluïen	dalt de les roques; al davant, amb la nuca rígida, pesat, anava el boc; la
en una immòbil delectança, cadascú en el seu propi lloc de sempre, i	relluint	gloriosament. El marge del riu, i els de mant rierol enlluernador que
i quan el seny o les passions de la maturitat jo les veia cada hora	relluir	de dins els seus ulls amples i meditatius? Quan, —jo dic, tot això
igual que tots els objectes terrestres immediats a l'entorn nostre,	relluíen	a la llum sobrenatural d'una exhalació gaseosa que pesava a l'entorn de
dit, la punta de l'ala. Però, en un i altre cas, el somriure que li	relluu	en els ulls i li arromanga un caire de la boca, no deixa de dir-me
en un restaurant de luxe. I després, la nit era tan clara, les estrelles	relluïen	tan vives en el blau fosc del cel, el món era tan ple d'alegria, als
dolcesa. Cornetins i fiscorns s'hi ajunten triomfals, a la seva hora.	Relluen	els ulls. Els braços enlaire s'han tots aixecat. Qui més pot, més salta.
d'una vida secreta. Aigua endins, en l'obaga verdor de la bauma, ha	relluït	l'enrosada blancor d'una espatlla nua. La clivella que parteix de dalt a
déu protector de conreus i de ramades! Els teus ulls fosforescents ja no	relluen	, picardiosos i càndids, sota l'enteixinat del bosc ombriu. La teva
les parets i que donaven magnificència a son cafè estat, sortien a	relluir	les meravelles de la Mare-Balena. ¿Què eren els encoixinats, què els
y allà, al fons d'aquelles grans nines negres, que veyem encara	relluhir	entre dos foscans, hi va talment brillejar el cremell d'un misto. —Càlla,
llòbrega, capaç de glaçar la sang al més valent. Mancava quelcom que	relluís	sobre la lividesa flotant del llençol i fes l'efecte d'uns ulls embrasats
en lo més fons de l'ànima; i els veia al jardí, en les gotes d'aigua que	relluíen	al tocar-hi la llum; i els veia en la capella, en les flametes dels ciris
més la llum del dia; i, quan retornaren a llur pròpia Jungla i Mowgli féu	relluir	l'ankus a la llum matinal, estigué gairebé tan content com si
on retorna la sang i que s'acolora tot d'una. És llavors també que	relluu	la pàtina d'un retrat de Donya Maria i s'esborren les randes de punta en
drap de casa, flairaven a lleixiu perfumat amb llor, i els plats i vasos	relluïen	sense cap mena d'entelament greixós, com la millor vaixella del millor
follament per l'aire. Un sol color de llimona, s'estén pels carrers fent	relluir	en el brancatge dels plàtans, en els fils metàl·lics, les gotes d'aigua
El capellanet també ha fet el llèfec i els seus ulls grossos i negres	relluïen	com dos botons d'atzabeja. La noia encara s'ha atrevit a més: àdhuc ha
de pins en els mugrons de les quintanes; aquells vivers d'aigua blava que	relluen	com espills dins la verdor profunda dels bancals i dels horts; aquells
l'aixecava. Les venes se li inflaven vermelles als polsos, els ulls li	relluïen	com un or a punt de fondre's: —Em podràs confiar diner, un secret, l'ànima
les que dansen amb el ventre nu i el rostre velat, les que dansant fan	relluir	al voltant dels turmells diamants com esteles fugívoles, les que agiten
al cove? Allò sí que era peix... I en dir això les creus i els galons li	relluïren	d'una faisó fantàstica, i l'espasí encara semblava més fideu. —I què heu
el mateix càstig i fou perquè l'endemà d'aquella nit, quan tot el món	relluïa	amb el nou Estel que havia nascut per redimir la Humanitat, jo vaig
claror de la lluna, l'estel que els orientava amb la seva llarga cua va	relluir	més que mai i les pedres precioses que ornaven els mantells reials
per a elegir-se rei. Cadascú parla per ell esforçant-se per a fer	relluir	les seves dots i la seva formosor. I parla la Rosa: —Sóc la reina de les
davant, i fent el pont amb els pèls drets, li engegà un bufit. Un ull li	relluïa	al clar de lluna, que entrava pel sostre esfondrat: de l'altre era borni.
de l'auca o de la loteria: era la banca o altres jocs semblants en què	relluïa	la plata o l'or, el que es cercava amb deler. N'Amat, aquell finíssim
fondre. Reimprimir: p. p. reimprès, reimpresa.	Relluir	. Es conjuga com lluir. Remetre: p. p. remès,
per ajocar-se ni encara als matalapers— s'havia post i la nit traïa a	relluir	lo seu mantell més estrelat donant-li enveja a la lluna, que pareixia
un abeller. Tots parlen alhora, drets, omplint lo carrer; allí trauen a	relluir	totes les garrameries de tandes passades; allí és menester gran
d'aquella desfaenada. Allò va ser una "cantà de sega". Allí va eixir a	relluir	el vigilant, lo mal-casat, el de l'arreglet... i fins va resucitar el de
d'escaletes. Sastre, músic, llaurador... i sempre sastre Hui traurem a	relluir	a un sastre que tingué l'ocurrència, imbuït per sogra i dona, de calar a
feines, a fregar els atuells d'aram que li havien encarregat i els feia	relluir	tant que hauríeu dit que els sortia llum de dintre o que eren de foc. I
eixerida que de costum. —Oh, és que demà és Nadal, i per Nadal tot ha de	relluir	com un sol! —Però, no ens podeu negar que avui esteu contenta, àvia. —I
havia arreu una alegria, un benestar, una calma! Els /cottages\	relluïen	, fins i pulcres. La terra vermellenca de les pistes de tenis lligava,
coberta amb unes tovalles flairoses de lleixiu prodigat. I a l'entorn tot	relluïa	: llautons, rajoles i atuells. En cap hotel, per confortable que fos, no
a les fonts dels jardins, enganxen al carro de Citerea o treuen a	relluir	, freds i dissecats, en sonets d'evaporada fantasmagoria. Veure nedar els
Hom té cura, no obstant, que el veritable motiu de les topades no surti a	relluir	. És l'exemple que la Història ens mostra pròdigament en totes les èpoques
—Puget ha estat col·leccionista d'esquelles i de bacines—, els cristalls,	relluen	somortament. Darrera la butaca de don Rafel, l'empunyadura del sabre del
obren capses, guarden els papers bonics al calaix. De cua d'ull, veu	relluir	coses magnífiques, sens dubte torrons i fruites i dolços, que no seran
paper blanc. Ell es decanta a mirar dins l'embolcall. En la penombra, veu	relluir	quelcom d'ensucrat, maragdes, robins i topazis, però tendres, mengívols,
la petició de mà formulària, el joc d'habilitat de les mares per a fer	relluir	, com de passada, els mèrits dels fills respectius, fins al moment
passem forats, furguem entre runes. Tothom ens mira amb odi a través del	relluir	de les baionetes dels soldats. Sempre igual: internem la gent per força,
xisclaven esbojarrats, esquitxant-se l'un a l'altre: els seus cossets	relluïen	com un aram; els raigs de sol, filtrant-se a través del fullatge del
i soldats? "És tot un home!" "Un tio foguejat!" El seu cotxe	relluïa	a la porta del monestir; el del nostre comandant, aquell Ford
esforç per dir-me alguna cosa —tots la mateixa cosa. Al fons	relluïa	una espècie d'altar major. M'hi acostava. Hi havia una Verge —¿potser una

Pàgina 1 (de 6)

50 següents