DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
replicar V 2029 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb replicar Freqüència total:  2029 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

i gràcies, que aquests trucs són de teatre, i tot el món és teatre", va replicar, calderoniana sense adonar-se'n, la senyora Magdalena Blasi. "I què vol
íjï.tj sd.k wj", suplicava la mitja bèstia. "Impossible", va replicar l'home. "He vingut de lluny per destruir-te." "Maria Santíssima i
en adonar-se de la innocent relliscada. "Uix, ara amb què em surts", va replicar la meva àvia. Però es distreia de seguida de la batussa. "Retira, de
començà a discutir. Ell li digué, tallant, que callés; ella tornà a replicar, i ara gairebé insultant-lo, fins a tal extrem que ell no es pogué
parlar amb ella —digué el padrí—. Veurem què en diu. —Tot depèn d'ella —replicà Candaina—. Tiago es subjectarà al que ella digui. Jo fóra del parer, si
visible en l'alta aspiració de totes les criatures. Tino Costa li hauria replicat que la innocència atropellada, que el crim i la malvestat amb res no es
Tot això és rabieta, Candaina. Què en pots dir, de la meva fillola?" M'ha replicat. Jo li he respost. Ens n'hem anat de paraules, i ell, de sobte, aixecant
volta la masia, una mica apartada del camí, sobre l'altura. —No, no —replicà Mila—. He d'anar-me'n. Déu sap que he d'anar-me'n.
de família. —Malgrat tot, és preferible que se'n vagi. Maria Àgueda no replicà; es retirà preocupada, i més tard ho digué a Sileta. Convingueren ambdues
dubte, ell hauria preferit dedicar-se a una obra major, en comptes de replicar a frares ergotistes, i hauria preferit també callar, en comptes
el cirurgià amb veu forta. —Treballéssiu des de l'altre costat! —li replica l'especialista en cirurgia cranial. —I per què no vós? Amb un gest
amarg. —Li ha deixat caure una mica de cendra... —Encara millor —li replica l'home—. Tothom sap que la cendra desinfecta. Calla, perquè ara s'ha
entre les dues espatlles, inclinar-se a l'orella de l'un, de l'altre. Ells repliquen alguna cosa, hi ha un breu període d'indecisió; l'uniformat parla a un
—Tot marxa favorablement —diu en arribar sota d'ells. —Com de costum —li replica un dels homes. L'uniformat es frega les mans, té un somrís afalagat. —Sí,
i penetrants, uniformes. —No es pot passar —diu. —Netegeu-ho i podreu —replica el guàrdia. Va fins al racó de l'altra banda, on es dreça el lavabo, i en
Ara no sabem si el seu lloc era aquí. —Algú o altre ho ha de desembussar —replica el guàrdia, i a ell—: Apa, cop de galleda. Se li escapa un altre brollador
cap als rajols eixuts. —Què, us ha provat? —pregunta el guàrdia. No replica, però una de les veus diu: —Val a dir que sou un expert. —És l'
a tots aquests jutges nous els falta experiència. —I als detinguts també —replica el xicot—. Molts no s'hi havien trobat mai. No passa com abans, que
passat avui? Heu defecat a casa potser? —Sí, però poc. Puc tornar-hi —replica la secretària. Avança cap a les cabines, les examina una darrera l'altra.
aquests altres? —pregunta la tercera veu amb la mateixa força. —No ho sé —replica ell—. Els heu escampat, els heu corromput, els heu obligat a amagar-se...
Però els altres volen tenir la darrera paraula, car el de la veu greu replica amb la boca torta mentre tots s'atropellen cap a la porta d'on el guàrdia
ell. —La mare? —Sí. No l'han portada? —No han portat ningú —replica la dona. Els badius del nas se li pincen, passeja l'esguard per la seva
denúncies sempre són falses. —N'hi ha hagut d'altres, doncs? —Sí, moltes —replica una dona secardina que duu un mocador al cap—. Potser cinc anys enrera,
no passaria si tinguéssim pare —diu una altra dona. —Però no en tenim —li replica la del suèter vermell. —Som uns fills de puta... —mormola gairebé amb
els lladres. —Tinc el carnet a la butxaca —diu l'home. —No ho sabem —replica ella—. No ho sabrem fins després. Ara l'home s'inquieta, obre una mica la
sembla que ha sofert un accident. D'on sortiu, vós? —Sempre anem tres —replica l'home. —Per què no us heu mostrat, quan ha caigut el vostre company? —La
És una d'ells —diu la noieta—. Però no ho és. —Ho són tots —replica ell amb duresa. —Alguns, molt pocs, no. —Tots! —No —insisteix la
molt molestat, perquè gesticula i té la cara envermellida. El policia li replica amb gestos conciliadors, sembla mormolar alguna cosa entre dents. L'altre
—El fosser major —diu ell pacientment—. No sou vós? —Què us sembla? —replica l'altre—. Amb aquesta cara? —No ho sé —vacil·la ell—. No el conec
bromeja: —Pitjant una mica, encara n'hi caben. —No corre cap pressa —replica el seu company amb el mateix to enjogassat. Salten unes altres escales,
ràpidament. —La coneixeràs, la mare, si la trobes? —Tan bé com tu —li replica l'altre, sostenint-li la mirada—. Puc treballar amb ells, però no l'he
vint-i-quatre hores del dia discutint el mateix assumpte. —Vós mateix —replica fredament el de la barbeta. Però l'altre recalca: —El vostre trasllat.
veritat. Té la vida molt dura. Pot viure encara milers d'anys. Ell no replica, capolat per l'espectacle al qual el porta el seu company, un camp molt
ell estira fins que la cara queda al descobert. —Ho semblava, oi? Ell no replica, alça el rostre fins a la pluja per tal de netejar-se els ulls i
, entre ells. No t'adones del món que han creat. I sense donar-li temps de replicar avança cap als graons que hi ha al final de les fosses, puja cap al replà
—Ah! —fa ell, desconcertat—. Què ha dit? —Em sembla prou clar —replica fredament l'individu del frac—. L'home és un ésser lliure i per això pot
què m'hi heu dut, aquí? Us he de fer l'amor, potser? —No —replica ella, seriosa—. Vull que em parleu d'això que heu dit, de les
contracte no m'obliguen a escoltar-los. —Caldrà pensar a modificar-les —replica la noia—. Obriu. —Amb molt de gust —mastega el vell pel coll de la camisa
el repta: —Què feu? —Res. Han perdut el coneixement. —Només són dues —replica l'altre. —Què voleu dir? —Sabeu perfectament que no podem fer res amb les
descriptiu que, potser per un sec de l'ofici, sembla més locuaç. Sense replicar, obre el portaviandes, on també hi ha un tros de truita de patates, però
no feu perillar els altres. És de mal company, això. —No sóc una màquina —replica l'al·ludit, però ara són tots dos que el contradiuen amb la mateixa
amoïnat. —Haver-ho dit, home! Entreu, entreu... Sense donar-li temps de replicar, s'endinsa de nou en la casa i ell el segueix pel passadís, on la pintura
—diu ell—. No l'has vista, doncs? —No, fa molt de temps —replica el xicot—. Però entra, home... —Acabeu d'arribar, no voldria molestar-te;
i ara li proposa: —Per què no traceu una ratlla? —Ja hi és. Aquí —replica l'home, impertorbable, tocant-se el front amb dos dits que semblen
Ah! —se sorprèn ell—. No s'hi pot estimar, al bosc? —Sí —replica l'home, i ells dos s'ullen amb una esperança que es frustra acte seguit,
altre, interrogativa, però ell ja riu. —Sou un expert, oi? —Per força —replica l'uniformat, que no ha somrigut ni una sola vegada—. Sense això no
Encara us deurem trobar, quan tornem. —En tot el matí no em mouré d'aquí —replica l'altre. La noia deixa la pala al capdamunt de la muntera, ell s'ajup a
Té feina —diu—. Hem d'omplir un pou. —Sense papers no ho pot fer —replica el cap amb la seva veu igual, uniforme i monòtona. —És un pou de casa. —
sense permís. —I a qui l'he de demanar? —No l'heu de demanar —li replica l'altre—. El permís és automàticament concedit quan el superior us adreça
aquest cop, preveu unes cinc quartilles. Alguna altra pregunta? —Ningú no replica—. Gràcies per la seva atenció, senyors —acaba l'home—. I ara els deixo a

  Pàgina 1 (de 41) 50 següents »