×
Filtres |
|
|
|
|
Lema: Coincident amb resignar |
Freqüència total: 1048 |
CTILC1 |
que Jacint temia que fóra al preu de la seva identitat humana. "M'hi | resigno | , quin remei!", va somriure Jacint, entre angoixat, passiu i cínic. | va pondre, impertèrrita, Upupa Èpops. "Capítol Filoctetes", es | resignava | el farmacèutic Sever Homs i Socotrí. I clavat: Filoctetes, i que si | porc, de mocadera. Però no és del meu estament, i l'he de perdre, m'hi | resigno | ", es condolia el marit pagès. "I amb ella m'hauré de casar?", s' | em quedaré al costat de l'avorrible triomfador, de cap manera, però no em | resigno | a morir, acusada de còmplice, si em distrec, amb un parell d'insensats. | padrí, després de molts esforços per atreure'l a la llar, s'havien per fi | resignat | , i resignada estava també Munda del Roso a l'obligada viduïtat. En l'amor | amb la idea que la boda es celebrés a la primavera, acabà per | resignar | -s'hi. —Ja que així ho desitgeu, sigui a la primavera. Però tampoc en | i després tornaria jo a portar-te'l. Maria Àgueda es resistia: no podia | resignar | -se a la idea de tenir-lo lluny d'ella baldament fos per uns pocs dies; | veure disgustada... —Però tornà encara, manifestant el que li costava | resignar | -se a la voluntat de Mila: —És una llàstima, Mila; és una pena. El | un destorb, afavoria el secret del seu propòsit. La vella, per fi, es | resignà | . Ella mateixa s'encarregà de fer avisar Tino Costa perquè l'esperés. | àdhuc ella, com el padrí, havia començat a pensar si no seria preferible | resignar | -se davant l'inevitable, ofegar el sentiment i acceptar les coses així com | ell. Mila, si a Déu plau, no tenint ja esperança de veure'l, anirà curant, | resignant | -se... No hi ha com el temps i la distància per aquesta mena de ferides. | amb les seves paraules, el principal culpable de que Mila no sols no es | resignés | , sinó que vibrés de nou amb tota la seva ànima en la fe del seu estimat, | Això és una idea de vell o d'impotent: de vell o d'impotent que es | resigna | a ser-ho. Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la | la "ciència" ni la "tècnica", tal com van encaminades, tampoc no es | resignarien | a cap autolimitació: es regeixen per una llei íntima que les empeny a | tenint-ne a la mateixa vida en els llibres: les repugnàncies no es | resignen | a desaparèixer perquè el seu objecte es presenti sota espècie literària. | d'aquells segles demostraren, de manera intermitent, si voleu, que no es | resignaven | a morir del tot com a poble. I és aquesta resistència instintiva, aquesta | camps de concentració, i el bon salvatge —el mal salvatge— en canvi ha de | resignar | -se a la seva llança paleolítica... o als fusells que li ha venut el | l'afirmació és vàlida: la pornografia, quan s'endega en paraules, ha de | resignar | -se a expressions d'un to bufonesc irreductible. La reacció davant la | de les relacions jurídiques. L'individu, davant de tantes coaccions, sol | resignar | -se. Però no sense violència interior. I contesta amb la burla. Es burla | confirmada oficialment per la capital franquista. Es veu que Franco es | resigna | a perdre Terol, per bé que al seu volt la batalla continua. Vent fred. Al | per cridar l'atenció... —A les fosques? —somriu l'home, irònic. Ha de | resignar | -se mentre la suor se li esmuny per l'esquena, pel pit, li xopa | extremits per les convulsions de la lluita, perquè tampoc ells no s'han | resignat | , tenen uns ulls decidits i un esguard alerta i compassiu. Només poden | el moneder. —9%? —prova l'home. —10, 114'40. L'home es | resigna | amb un arronsament d'espatlles mentre el moneder del costat suma i resta | moltes debilitats que a mi m'han servit per a estirar de la madeixa. —Es | resigna | que siguis dels nostres? —No ho sap ningú. Ni ell, ja. N'hi ha d' | inclinat sobre el cistell d'un dels venedors d'entrepans i begudes que es | resigna | a fer-li un segon obsequi. —Sí —diu aleshores, començant a retrocedir—. Sí | —diu—. Amb amor. Com, si no, podria ser aquí, amb tu, i | resignar | -me al sofriment? —Quants anys tens? —pregunta ell. —Setze. Creus que sense | altra oposició, molt feble i gemegosa, que la del mateix noi, que no es | resignava | a separar-se de Cinta. Cinta li prometé, perquè accedís a anar-se'n, que | assegurar que dalt de tot hi ha un objecte de pedra, que jo no sé a què | resigna | , però té la forma exacta d'una ampolla de Benedictine. Pomaré V, | Los Ángeles li cedí el seu caixó de fusta, situat damunt del pont, i es | resignà | a venir a dormir sota la meva llitera. La galania i les bones formes, | de cop, ja vols penetrar els misteris del Cel? Innocent! Més val que et | resignis | i compleixis la Llei. Caín. ¿Quina Llei, si es pot saber? | ¿Prendre't la noia? ¿Què potser és teva? Quer· Caín, | resigna | 't. El teu pare té autoritat... Caín. No em facis riure! | Si mal estàvem abans de venir tu a casa nostra, pitjor seguim. Jo podia | resignar | -me, Víctor, a la pobresa i a l'esclavitud suportades dignament, lluny de | quina manera tan senzilla jo em dono al primer que em sol·licita i tu et | resignes | a viure avergonyit, esclau de tres dones que es burlen de les teves | de Venècia al cap d'un mes de casats, jo que vivia d'il·lusions, vaig | resignar | -me a fer d'infermera d'un agonitzant. El meu marit tenia una noblesa que | no pensava ni de lluny fer les paus amb el criteri de la seva mare, ni | resignar | -se a un camí oposat del tot al que havia seguit fins aleshores. El cas de | de la seva família. Havia estat lliure i viciosa a mitges; si s'hagués | resignat | a viure, el temps que fos, brutalment i poèticament, acceptant totes les | saltataulells. Aviat la cosina inicià un festeig amb un veí, i Laura va | resignar | -se a la solteria, amb els seus vint-i-quatre anys sense esperança, prop | Llibori; —però pensa que el matrimoni és una cadena, i has de saber | resignar | -te... —Resignar-me, al cap d'un mes de casada! Si jo creia que | pensa que el matrimoni és una cadena, i has de saber resignar-te... — | Resignar | -me, al cap d'un mes de casada! Si jo creia que fóra la felicitat. — | és ara, quan el pitjor mal és fet, quan l'escàndol crema per sota, que et | resignes | amb aquesta fredor? —observa el vell, dolgut. —No és el que vós m'heu | fort, ric, violent, manyac, tenia els peus de fang. I ella, en comptes de | resignar | -s'hi, d'aprofitar-ne els elements positius, va bandejar-lo totalment de | una conversa definitiva amb Laura. O que abandoni per sempre Pere i es | resigni | a la vida de les dones honestes de la família, o que se'n vagi de casa | i ho comprèn i ho troba natural. Sense renunciar romànticament a res, ni | resignar | -s'hi estoicament; ho troba natural perquè, essent ell —per il·lustre que | que eleva contra el no-sentit, amb el qual de primer la ciència s'havia | resignat | a transigir. Les consideracions precedents han fregat repetidament el | l'home i la natura, resultaria subreptíciament restablert. O bé Sartre es | resigna | a arrenglerar al costat de l'home una humanitat "esmerlida i deforme" | sos ulls esbarriats y son color trencat d' esglay. La pobra Madrona 's | resigná | á seguirla, muts los llabis y esberlat lo cor de pena. Derrera d' ellas, | que sentia cridar, manar i trepitjar fort a dalt al carrer, i no em | resignava | al meu paper de cuc llefiscós dins la foscor i la humitat d'un soterrani. | rebre-la. Ara ja començava a dubtar que vingués mai. I com que no podia | resignar | -me a la pèrdua d'aquella il·lusió, com que no podia consolar-me de la | de totes les il·lusions que tan amunt m'havien alçat un temps. Fins em | resignava | a viure sense altre amor que el que es compra, puix que davant les dones | que no s'han acabat de decidir allà, o que, magres de butxaca, es | resignen | a aquella miserable menja d'amor, impossibilitats de ficar-se al llit |
|