Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

amb l'altra oposició, la militant i veritable, la del partit	revolucionari	, a pesar de totes les coincidències possibles. I es preocupen, al mateix
vaig ser a Barcelona, l'amic F. em feia notar l'esvaïment de la vibració	revolucionària	dels primers temps de la guerra. Efectivament: a penes es veu cap
i Guàrdia, cinyells per a pistola; i altres objectes menys bèl·lics o	revolucionaris	, com sabó d'afaitar, mitjons i samarretes, encenedors, impermeables,
ideal nacional, del sentit epicuri, immediatista del proletariat	revolucionari	espanyol. Demana la creació d'un gran exèrcit regular i reclama un
i la por de l'URSS d'ésser atacada per Alemanya. Tot el moviment	revolucionari	mundial vol posar-se sota el guiatge de Stalin. És una enorme activitat
Creu (de llarg temps desafectada) hi havia un únic sarcòfag gòtic, i els	revolucionaris	insistiren tenaçment fins que els custodis de la casa els van permetre
pocs dies, un polític francès comunista li deia: "Els espanyols no són	revolucionaris	: són revoltosos". Aquest milicià creu que no havia d'executar-se ningú,
cremà. És pessimista. Està convençut de la incapacitat constructiva dels	revolucionaris	espanyols. "Quan això s'acabi —deia—, les carreteres seran estretes de
que si, en un moment donat, pogué sentir un lleu contagi de la vibració	revolucionària	, avui ha tornat a la seva calma resignada, desil·lusionada, a la seva
uns estudis de Johannet sobre Sorel, el filòsof de la violència, el	revolucionari	que ha inspirat moviments francesos de dreta i que ha tingut per
dèficit d'exportacions" la mà en la teva mà, "resum dels esdeveniments	revolucionaris	" augmenta el nombre de creients... Ara a la sala només hi ha tres
però em sembla que, per fi, ho he comprès, que vosaltres, els autèntics	revolucionaris	sou gent respectuosa, homes estranys que sentiu un incommovible respecte
de Jeroni: ...No tens raó, insuportable representant de l'honestedat	revolucionària	, no he respirat tranquil quan has estat fora. Et trobo a faltar. Trobo a
que les amistats de l'exiliat, la seva tan falsa com es vulgui aurèola de	revolucionari	, la seva estampa d'apòstol perseguit, hauria de provocar una tertúlia
perillava i que podia anar a parar a mans de Cèlia o de qualsevol causa	revolucionària	, mai no hauria iniciat aquell fastigós i inútil plet. Naturalment aquest
de març permeté a la nostra ciutat organitzar una de les Festes Majors	revolucionàries	de més durada. El motiu havia d'omplir de satisfacció l'esperit de
moment s'originà la pregona crisi social que havia d'assolir un clima	revolucionari	a mitjan segle XV. El pagès català ha estat poc amic de
circumstàncies, la part millor de la pagesia no cercà una solució	revolucionària	, sinó d'arribar a un acord amb els propietaris per a redimir el camp,
de màxima bullida de la terra, quan tothom il·luminava tantes esperances	revolucionàries	. Arruïnada per la crisis de treball, fou l'instrument de xoc contra el
el sindicalisme de dret diví; i encara més enllà el misticisme de l'acció	revolucionària	i l'enterboliment messianista. Del seny a la rauxa, les variacions
No podem exculpar-nos deixant caure el llast dels espeternecs	revolucionaris	sobre els immigrants, per bé que aquests hagin radicalitzat les actituds
al que desenvolupà el tradeunionisme anglès. Si caigué cap al costat	revolucionari	del sindicalisme francès de fi de segle i si, en definitiva, fou
camperols. Quan la tensió social i política arribi a promoure l'esclat	revolucionari	de 1639, sacerdots i pagesos s'aixecaran, ensems, en defensa de
poc a poc puja la flama que encega l'esguard del pagès, i que des del xoc	revolucionari	de maig de 1808 es traduirà en depredacions contra els monestirs
ho són no podran aguantar l'hàbit amb motiu de les properes commocions	revolucionàries	o hauran de sofrir persecució com a elements poc segurs per a la causa
bé, i especialment la burgesia quan afirmava que eren una bombolla	revolucionària	a la qual calia fer front amb una política de vara de freixe. El
socials i polítiques, discutides en aquelles sessions. L'abrivada	revolucionària	desvetllada per la detenció del príncep de Viana a Lleida, triomfant per
credo pactista era tan considerable, que, malgrat la derrota del partit	revolucionari	, la monarquia l'hagué de reconèixer —encara que en les seves formes més
estat pas observat pels historiadors que ens han precedit. Tot l'aparell	revolucionari	d'aquell dramàtic i decisiu decenni reposa damunt d'un tros de paper: la
dels segles. Del secessionisme a l'intervencionisme. La peripècia	revolucionària	de 1640 a 1659 l'examinem més endavant. Des de
s'inaugura en to major durant la guerra de Successió. Com a fenomen	revolucionari	i expressió de la inquietud permanent en què vivia el país, en farem
el Poder—. Cap de les dues solucions no es trobà bona; la primera per	revolucionària	, la segona per excessivament conservadora. I així s'arbitrà un compromís
a parallamps místic del país. En la seva bona fe monàrquica, els catalans	revolucionaris	recorregueren a Castella, Portugal i França, i successivament anaren
de Barcelona, llegint i comentant els diaris que venien de la França	revolucionària	, o bé a les aules de la Universitat de Cervera, on els jesuïtes havien
vida política i a controlar el poder d'Estat. Passem per alt el moviment	revolucionari	de 1868 a 1874, que dugué al govern tantes
il·lusos alhora, l'aparell d'Estat es convertí en alçaprem de tectòniques	revolucionàries	. I això és un aspecte de la problemàtica catalana que examinarem en un
ningú no es remuntà aviat. El recel contra l'Estat desenvolupà la mística	revolucionària	entre els obrers i els petits burgesos, els quals extremaren llur
socials a Catalunya. Capítol X Les revolucions catalanes El fet	revolucionari	a Catalunya. Parlem sovint de les revolucions estrangeres. Els manuals
econòmico-socials, han anat dibuixant la superfície d'una sèrie d'onades	revolucionàries	, l'origen de les quals cal cercar en la rapidesa dels canvis estructurals
nostres propis fets, fins a tal punt que no ens hem adonat del llevat	revolucionari	que portem dins les nostres venes. Afirmació gairebé paradoxal, perquè
el poble més conservador i tradicionalista de la terra. Les alteracions	revolucionàries	, les atribuïm a la perversitat d'elements estranys, que des de dintre o
a Catalunya. Tots els qui hem escrit sobre el mecanisme dels fenòmens	revolucionaris	sabem les condicions de llur infantament i la dinàmica de llur evolució.
de llur infantament i la dinàmica de llur evolució. Essencialment el xoc	revolucionari	consisteix en l'intent de foragitar del poder polític una oligarquia que
violenta juguen sempre dues forces per part dels atacants: els veritables	revolucionaris	, que representen la classe o el grup social capdavanters del moviment, i
prou bé. Algú ha escrit que Catalunya era un poble més aviat rebel que	revolucionari	, entenent per rebel·lió l'estat de protesta permanent i per revolució el
humana. El que s'ha esdevingut és que a Catalunya s'han sumat dues onades	revolucionàries	. Les que són pròpies d'Europa (les dels segles XV, XVII
i irrecuperable, ha hagut de representar en l'Edat Moderna un paper	revolucionari	que no corresponia en absolut al pacífic poble medieval del seny, del
poder. La revolució del segle XV. Potser la primera experiència	revolucionària	europea de gran estil és l'alçament català del segle XV. A casa
contra els propietaris feudals i senyorials. Que aquest complex és	revolucionari	, ens ho diuen no solament els fets, sinó també el lèxic emprat en els
mesures, atiant, de passada, l'odi dels remences pobres amb doctrines	revolucionàries	sobre l'exclusiva pertinença de la terra a llurs conreadors. Menestrals i

Pàgina 1 (de 92)

50 següents