Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

una entranya que no tasto, que em fastigueja. L'orgullós Sísif empenyia	rost	amunt la pesantor de la roca. Tàntal continuava morint-se de fam i de
un equilibri tan estable, que el roc ominós no pugui rodolar mai més	rost	avall. Ixió Íxion o Ixió, fill d'Ares o de Flègias —i, en aquest cas,
les pedres cedien sota els seus peus; caigué i rodolà alguns passos	rostos	avall; s'aixecà, mogué els peus furiosament i el soroll de les pedres
No pot pujar cap home en aquesta hora, que, en la foscor, cauria	rost	avall; però es senten petjades molt enfora... Es senten les petjades d'un
perdó. —Cosme, Cosme... Obria la resclosa: l'aigua es precipitava	rost	avall, ningú no la podria contenir. El nom, repetit amb vehemència,
amb un clos verd, talment baluard rústic, el planell d'una	rosta	esquerperia, i les faldes hirsutes d'ufanosos
al mateix temps les aigües sonoroses queien pels	rostos	dels turons, disperses, o en un llac cristal·lí, mirall
i els que tenen cura de la imatge l'última part del camí, que és la més	rosta	, s'hi deixen anar i es posen a córrer, amb la qual cosa tot plegat
porquet del nostre Sant Antoni. Els ullals, res més no els manca.	Rostos	avall, per dessota el castell, prenem el camí antic, de quan la carretera
serenor del cel; al fons, vertical damunt l'areny, el penya-segat ingent,	rost	, tallat en dues parets bessones. La llum del sol, batent la part més alta
tot, que eren les seves rialles terratrèmol d'allau enfurida, cabdellant	rost	avall avets i roques. I cridà el Vent que udola en les terres perdudes de
sol davalla lentament cap a la posta. I en la calma daurada de la tarda,	rost	avall pels graons de les feixes, tal una cascada grisa i remorosa,
havía arribat al cap de munt li mancava el terrer, fent-la relliscar	rostos	avall per on s'hi estenía un mar d'aigües negres i llefiscoses. Amb el
predica desgràcia. Mal brom l'escanyu! Anàvem molt de pressa. El camí era	rost	i mal pujador. En Lluís va començar a queixar-se de dolor a la melsa i no
no podríem pas res contra la seva forçarra. En canvi, si mentre pujava	rostos	amunt per a assolir el cim del turó, l'escometiem des de dalt estant a
pressa! —em va contestar secament. A bots i corregudes vaig davallar la	rosta	muntanya, i en pocs minuts vaig atènyer la font d'en Moixell, que brolla
vinguts a mans incuroses, bruns, decadents, escrostonats... I ara pujades	rostes	, i ara ramblies aspres, pavimentades amb codolells del Ter... I ràfecs
arreplegades les nafres! No era de creure que hauria caigut cop i recop	rostos	avall i garrotxes a través quan trescava fora camins i amb el cap a tres
esquinçaren el silenci del capvespre i arribaren fins l'home, que corria	rost	avall i es tapava les orelles per no sentir-los. No els volia sentir i
guiatge d'un om altíssim, era molt difícil d'ensopegar-la, perduda en el	rost	de la interminable castanyeda. Sempre a dret fil de l'om, després de
la seva muller. A voltes feinejaven en llocs deixats de la mà de Déu, en	rostos	on era impossible de mantenir-se dret, en clotarades espesses on ni els
el bleixar de l'home i el seu pernejar en el gruix de la fullaraca del	rost	, i també l'aspre fregadís de les pues en les clivelles de la rusca, la
El més ardit en aquesta feina era el Corbo. Si convenia, es llançava	rostos	avall, caragolat com un eriçó, amb la qual cosa obria un esvoranc en la
És veritablement real això que veig? Són ben de veres aquests	rostos	lluents i suaus com un fai, i aquells pins que s'abeuren en l'aigua de
mentre les aloses i les cogullades cantaven i refilaven per aquests	rostos	i pinedes... Però, caraina! Avui, quin sol que fa... Sembla que caiguin
de Miramar; aquests ametllers que s'enfilen com una falange de gegants	rostos	amunt fins atènyer les carenes lluents de blau de cel; aquests garrofers
com tots els de l'illa. Però, aquest poble de Caimari, mig empinat en el	rost	de la muntanya, té una gràcia encisadora i una mena de beatitud
a la vora, m'assec a dessuar-me a l'ombra d'uns oms que hi ha al	rost	d'un tossalet. Ja és hora de donar un cop d'ull al paisatge, tota vegada
Aquest matí, doncs, a la fresqueta, quan les perdius escotxinaven en els	rostos	tous de murtra, i els terrerols, amagats per dintre l'entercor carnosa
pelats i tirosos, i el camí, quan no és perdedor, s'enfila tot dret pel	rost	agrest de la muntanya. Tanmateix, la compensació que us espera al final
del seu tremp formidable. De vegades, molt sovint, el mur ha de salvar el	rost	gairebé vertical d'un immens espadat de pedra. ¿Com s'ho manegarà el
agafeu un camí flanquejat de xiprers que va encordillant-se en el	rost	del turó del Calvari. A dalt de tot hi ha una capella amb uns quadres
que pujaran fins al cim; ferirà la terra amb un braó indomable, del	rost	en farà bancals, dels bancals llaurons i de seguida hi veureu una gerda
matollàs de castanyers regalima una lluentor fresca i vivaç; aquell	rost	d'alzines jovençanes sembla una taca humida de verdet; aquests boixos
no us fa cap mica de por. Aquests terrossos, aquests bancals, aquests	rostos	i aquests arbres que eternament van florint i treient llucs, són fets de
ginebrons, dels garrics, dels aranyons i dels brucs que enfosqueixen els	rostos	dels turonells, xiulen amb una gèlida cridadissa de serpents enravinats,
Anem mig a la ventura, però no ens perdrem pas. Ací de ça d'aquell	rost	que té una morenor clivellada de pa recuit, saltarem pel dret cap a
tancaven els ulls i em semblava que anava caient, caient com un còdol	rost	avall. Em vaig trobar en una saleta on hi havia un llitet guarnit com el
per fer pa i beure, seguiren un corriol que ara planejant, ara per	rostos	suaus davalla a la Muga. Havien arribat a la ratlla de França, però calia
pins i roures i altres arbres de nom desconegut encara per vosaltres;	rostos	avall una riera s'esmuny en silenci; endalt, un cel gairebé rabiós de tan
tramuntana la natura abrupta mostrava una fondalada amb uns còrrecs i uns	rostos	esculturats per les plogudes. Les aigües aixaragallades amb la rapidesa
obert enfront de la pantalla. Vàrem baixar pel passadís central, feia	rost	suaument cap a l'escenari, jo davant, Nausica darrera, seguíem la feixina
bèstia. Entre els arbres agegantats, negres a contralluna, costers amunt,	rostos	avall, En Joan semblava el Comte Arnau a cavall d'un ruc. Per fi, després
part eren unes bruixes vermellenques, d'aspecte repulsiu, ja magres,	rostes	i anguloses, ja carnudes, ventrudes i bonyegudes; però n'hi havia també,
seu nom diferents vegades per a infondre-li coratge, tot davallant per la	rosta	muntanya, a socórrer-lo. Per fi, va trobar-lo agònic entre uns esbarzers
trigaren a distingir l'objecte del seu interès. El pare Sadurní baixava	rostos	avall, ara per tortuosos caminals oberts per les aigües, ara per
un onatge de turons suavíssims, amb cabellera de pins que anaven en	rost	a morir en la planura granívola, vestida d'ametlers, de figueres i de
del Mediterrani. Suggestionat probablement per aquesta disposició tan	rosta	del seu envelat, Baeschlin qualifica la barraca de "curiosa
d'ànsia mortal, Jofre senyala el camí d'aquella gent per entremig de	rostos	i sembrats, sotjant l'enllà com volent endevinar de pensament la sort
profundament com tot ell. Els tres que s'allunyaven no seguien la drecera	rosta	turó amunt, sinó que feien marrada per un camí més ample. Havien

Pàgina 1 (de 8)

50 següents