Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

al Jònic, naixien les Sirenes, amb ales i cossos d'ocells i amb	rostres	i pits bonics, túrgids, de dona. Al principi, doncs, nimfes fluvials,
tu la Ker que et correspongui ni vegis, ni per un instant, el seu fatídic	rostre	." Vulgars adoctrinaments d'Arístocles "Forkys, el fill de Pontos, és
li donava d'infant—. Fill meu, Tinet." Tino Costa la mirà, i veié que el	rostre	de la seva mare s'emplenava a poc a poc de plor. Plorava a despit d'ella,
de contenir-se. I començà a pujar les escales: en realitat amagava el	rostre	per estalviar al seu fill una escena de sentiment que el pogués disgustar
les escales. Entrà com un alè de primavera, radiant de joia, el	rostre	encès per l'emoció i per la violència de la correguda. "Mano!...
desembarassat i pur, i els ulls blaus, innocents, brillaven en el seu	rostre	amb reflexos de cel tranquil. Tanmateix, no era ja la nena que ell deixà.
i tingué, si més no, la trista alegria de veure la joia brillar al	rostre	dels seus. D'aquesta manera Mila del Santo es trobà convertida en la
i tots cantaven en veu baixa, Mila s'havia parat de sobte i, amagant el	rostre	, s'havia posat a plorar. L'havia presa un sobtat entendriment, una cosa
com si esperés quelcom. Ell no veié que tenia la pell fina, que el seu	rostre	era blanc i delicat, que tenia els ulls grossos, negres i expressius; que
enganyat pel silenci d'ella. Una mortal ansietat se li retratava al	rostre	, i era tan viu el seu anhel, que sentia quasi impulsos de cridar-lo. En
d'un ros clar; però ara eren gairebé del tot blancs. L'expressió del seu	rostre	era greu, potser dolorosa, però serena. S'hi havien imprès, en efecte,
—el seu darrer i el seu primer amor, com ella pensa— i, mentre espera, el	rostre	li resplendeix. Un sentiment d'estupor semblà recórrer tot el poble
-la!" "L'emoció i la joia regnaren tot el dia a la classe. Tots els	rostres	estaven radiants, totes parlaven en veu alta i amb tanta animació i
L'escoltava? No l'escoltava? La vella callà i intentà escrutar el	rostre	la blancor del qual es destacava a l'ombra; però l'ànima de Mila, darrera
del qual es destacava a l'ombra; però l'ànima de Mila, darrera el seu	rostre	, romania velada, inescrutable. Mila, en la seva ànima somreia: "Tot
els acostumats exorcismes, ni el sacerdot no alenà tres vegades sobre el	rostre	de l'infant per tal d'infondre-li fortalesa contra el Maligne, i tampoc
explicar-se. Ell no la deixà parlar, i en els seus moviments, en el seu	rostre	endurit i en els seus ulls surava una resolució tan terrible, tan
i veié els d'ell que brillaven ardents sota l'ombra de la visera, en el	rostre	de bronze d'una bellesa varonil. Fou com un llampec fugaç; s'estremí tota
Maria Àgueda, no digué res. Una intensa pal·lidesa s'estengué pel seu	rostre	; els seus llavis tremolaren bo i perdent el color, i hagué de recolzar-se
Una calma greu, una expressió de dignitat ofesa s'havia imprès en el seu	rostre	. La cridà amb la mateixa veu amb què cridà la seva muller aquella nit
i hores, suada, allargada sobre el llit, amb els cabells en desordre, el	rostre	contret i les forces esgotades. Però el plor de l'infant es deixà sentir
patró. Era un vell llop de mar avesat a lluites i a borrasques; tenia el	rostre	bronzejat, torrat pel sol i l'aire del mar, uns ulls blaus clars i
les ones rabent, agafat a la punta del travesser de la vela, donant el	rostre	al vent, amb les pupil·les àvides clavades en la llunyania. Tino Costa
amb les veles inflades. Aquell dia se'l veié més excitat que mai, amb el	rostre	radiant, corrent sense parar d'una banda a l'altra de la nau, ajudant en
de la noia; tal vegada, la seva gràcia fina; potser l'oval delicat del	rostre	sense color, o potser el somriure que de tant en tant l'il·luminava com
als ulls, i de sobte, com guiat d'una secreta inspiració li aixecava el	rostre	, li apartava els cabells del front i la besava. Dolçament i trèmul, amb
eren tots a taula. Tiago, al migdia, no havia tastat res, i en tots els	rostres	es reflectia el disgust i el mal humor. En va el pare vol reaccionar
I se n'anava esbufegant. El Sagristà movia llavors el cap i sospirava amb	rostre	compungit. —Que Déu no l'escolti, cunyada. Quina manera de blasfemar! —És
seu got amb ells, i begué. Una ganyota amarga contragué a l'acte el seu	rostre	, mentre vomitava el vi i al seu entorn esclataven fortes riallades.
taula, i amb tota la força de la seva còlera la hi descarregà enmig del	rostre	. L'encertà al front, damunt les celles, amb tanta força, que els ossos
enmig d'un son profund; una mortal pal·lidesa se li estengué sobre el	rostre	mentre girava la mirada al seu entorn com en una vana súplica d'auxili;
veié les mans del germà arrapades als ferros; distingí confusament el	rostre	encastat a la reixa i el brill dels ulls que la buscaven ansiosament en
guàrdies l'empenyien, com ell plorava sense deixar de mirar-la, i girà el	rostre	sense forces per a dir-li adéu. La nit del succés Tino Costa no sortí de
vociferant, i els ulls, desorbitats, llançaven foc: eren els mateixos	rostres	que havia vist en les antigues estampes, en el martiri d'alguns sants,
la víctima, o envoltant en altres la imatge del Salvador; en algunes, els	rostres	, en mans de l'artista i a través de la seva sensibilitat, s'havien ja
li arribaven gairebé als genolls; un nas camús i enorme li avançava en el	rostre	llarg, aplanat pels costats. Els seus ulls eren petits, rodons, d'ocell
sabia si davallava del cel o brollava de l'esperit de les víctimes. Els	rostres	estaven suats, desfigurats per la ira; els ulls, dilatats en expressions
agafats a les robes plorant. La multitud cridava més enardida; els	rostres	s'amuntegaven estretament entorn de les víctimes; maldaven entre ells per
alliberar-lo dels seus terrors. Sortí a l'encontre de sa mare. En el seu	rostre	hi havia impresa una expressió tan nova, tan estranya d'alegria, que
havia succeït; però en el fons es sentia preocupada per l'expressió del	rostre	del seu fill. Ell, per la seva part, sentia que en aquell instant tot
l'esperés. Maria Àgueda preparà aquell dia menjar de festa. Mostrava un	rostre	radiant, es movia àgil i animada. Aquell dia el seu fill, oblidat per un
felicitat. Tino Costa la hi va estrènyer commogut. Això no obstant, en el	rostre	de l'amic descobrí de seguida quelcom que li torbà l'alegria. S'esforçà,
rendit amb tot el seu ésser palpitant. Però aquesta nit Tino Costa en el	rostre	de l'amic llegeix la preocupació que el turmenta i sap que ell no el
que parlava seriosament. L'anciana s'esglaià una mica de l'expressió del	rostre	de Mila. Pensà: "Tot és inútil: hi anirà." I es sentí aterrida de les
es preparava de nou a colpir-la. Quan, més tard, el veié aparèixer, en el	rostre	d'ell llegí ja clarament la pròpia desgràcia: no calia pas que la hi
l'últim cop, quan, davant el silenci ofès del seu fill, davant el seu	rostre	estirat d'amargors interiors (no recordava haver-lo vist plorar una sola
s'aflaquia i perdia el color; notà que els ulls se li enfonsaven en el	rostre	, circumdats de fosques ulleres, i el veié aparèixer contínuament neguitós
sempre desoladores reflexions. Així es passava hores i hores. Sa mare, el	rostre	decantat damunt d'ell, ple de preocupació; la mà que li estovava el coixí
en una paraula escapada involuntàriament, en les mirades, en els	rostres	dels qui l'envoltaven i, sobretot, en l'absència perllongada del fill,
a penes sentia les petjades de la filla a l'escala, la mirada en el	rostre	dolorós se li il·luminava, i a vegades era tanta la seva alegria en

Pàgina 1 (de 137)

50 següents