Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

al seu gust i al disgust del Narro. —Aquell home, que era molt ric i molt	ruc	, i no sabia del jardí sinó que estava molt bé i podia "assentar-s'hi" a
sol, amb la seva història de l'home que era molt ric, que era també molt	ruc	, i que va morir, el pobre, penjat, en una estaca, per una malvolença. Amb
defensat del canal per una barana baixa, anaven despullant de pèl els	rucs	, els cavalls, les eugues i els muls del poble; també de tant en tant
escriptors francesos, per burla, van lligar un pinzell a la cua d'un	ruc	i, mullant-lo en diversos colors —mullaren el pinzell, sembla, no el ruc—,
ruc i, mullant-lo en diversos colors —mullaren el pinzell, sembla, no el	ruc	—, feren que els moviments de l'animal imprimissen unes taques bigarrades
Natura i art Però si a l'art abstracte —encara que siga obra d'un	ruc	— no li podem negar la bellesa que tinga, sí que ens serà permès de fer-li
Eren uns veïns, uns parents, un pagès que, tot anant darrera el seu	ruc	, m'atrapava pel camí, era la mateixa dida que m'havia criat en una masia
Odiava aquesta mena de treballs, que, segons ell, només podien fer els	rucs	o gent de ferro, com els aragonesos, o els morts de gana, com els
Josep i jo vam tenir un mal moment. —Hem treballat tot el dia com uns	rucs	guixers, va dir-me, i mira, comptant el que ens ha costat el dinar i el
"No, no, vés-hi; vés amb ell, si és que el seu treball de	ruc	t'ha de deixar tranquil; no vull que pateixis més amb la mala vida que
sabates, no hi portava res més. Així i tot, Josep sempre em tractava de	ruc	de portar aquella càrrega inútil damunt meu. Jo el deixava dir, i no
podríem demanar feina en aquests treballs. —Et ventaria una bufetada per	ruc	. ¿Que no et recordes de Valence? ¿T'agradaria tornar a desgraciar-te les
Epictet, Sòfocles, Cervantes, Shakespeare, Musset, Velázquez... —Ets ben	ruc	d'anar carregat amb tant de pes! Vaig callar. Vaig anar traient roba.
Xich. [(fingint ressentiment)] Vos me tractabau de	ruch	. Pep. No era aixó l' intenció meva. Xich. Clá, com que
tingues-li compassió. Dóna-li menjar, patró, dóna-li menjar. És el nostre	ruquet	, saps? I, si no l'alimentes, et plantarà a mig camí. Feia anys que jo
de part del capità Mavrandonis! —digué el criat tot descarregant el	ruquet	—. És poca cosa, diu, però molta la voluntat. Vam saludar el notable del
cors i sirenes; es disfressava, diuen, i es tornava brau, cigne, marrà,	ruc	—amb perdó— i tot allò que atreia el desig de cada barjaula. Digues-me el
al mig de la carretera, s'escamarlen com un catre, davant l'automòbil;	ruquets	grisos i pacients que, en sentir-lo, emprenen un galop esbojarrat, fent
en llurs cases. A penes hi ha gossos ni gallines que animin el poble. El	ruc	i la somera abunden més que els joves i les noies. De noia casadora no
té quelcom de fantàstic. Comença per oir-se el trepig del bestiar. El	ruc	i la somera petgen fort i acompassadament a la faisó de personatges. Els
la silueta de la bèstia en l'amuntegament d'ombra capvespral. Si els	rucs	i les someres de Ceró fossin grisos es diluirien en la nit i només
de bo de bo, ja que el terrisser és home de casta inferior i el seu	ruc	ho és més encara. Quan el sacerdot el renyà per això, Mowgli l'amenaçà de
el renyà per això, Mowgli l'amenaçà de posar-lo a ell també damunt el	ruc	; el sacerdot digué al marit de Messua que, tan aviat com fos possible,
Laia! —Sort de la Laia? I nosaltres què, no hem fet res? —No siguis	ruc	, Quelot. —ruc! Els vailets el deixaren sol. ...A les deu, el Manteu.
la Laia? I nosaltres què, no hem fet res? —No siguis ruc, Quelot. —	ruc	! Els vailets el deixaren sol. ...A les deu, el Manteu. El
no pogué mai el pobre Quelot aprendre una lletra. El mestre li deia	ruc	. ruc! Està clar que sí, que ho era molt. Però de fort, també, i
no pogué mai el pobre Quelot aprendre una lletra. El mestre li deia ruc.	ruc	! Està clar que sí, que ho era molt. Però de fort, també, i aviat ningú
fer cap cas d'ell i si l'havia de cridar li ensenyava les dents i deia: —	ruc	! Quelot recordava molt bé tot això. Era estrany, doncs, que la odiés? La
no sigui d'altri! Qui és aquest? El seu marit? Però, Senyor, si és un	ruc	! ruc! I la tingué en els seus braços. Per què s'allunyà, després? És que
d'altri! Qui és aquest? El seu marit? Però, Senyor, si és un ruc!	ruc	! I la tingué en els seus braços. Per què s'allunyà, després? És que pensà
desitjat. No l'estimà mai, mai, però volia un mascle. Un mascle, un	ruc	. Brut, gravat de cara, fètid. Caprici... Quin fàstig! Com odiava tothom!
luxúria. L'agradosa, sàvia, amagada luxúria. Pega, embriac, imbècil,	ruc	! Com riurà. Amb qui? Amb en Miquel, amb en Quim, amb en Llorenç, amb
rabent i es posà a ratllar, marcar, canviar. "Les santes potes alçà el	ruc	de Sant Patllari (quan el sant, assedegat, atenyé aquell indret) i, amb
—Potes santes?... Bé, ells mateixos. Deixarem la santedat a les potes...	Ruc	de Sant Patllari? Amb tres plomades esborrà el paràgraf, i el reconstituí
"Quan Sant Patllari va arribar, assedegat, en aquell indret, el seu	ruc	va alçar les santes potes i, amb dos guits, va obrir dos forats a la
l'amo, encara no obria la boca per dir-hi la meva ja em feien callar per	ruc	i talòs. Però, no ens entretinguem més, que entre una cosa i altra se'ns
que un minyó com en Bau, que ell mateix es tenia per més ase que un	ruc	, sortia a parlar de Xipre i de la reina Amèlia amb una familiaritat
de vermell encès. Renoi! I com han crescut i s'han engreixat! Semblen	rucs	! Dels cinc, dos porten avantatja i són els que avui pagaran la festa i ja
Avall! Allò altre que giravolta i s'enfonsa i torna a surar sembla un	ruc	amb les sàrries que li fan de carabasses... Avall! La corrent vertiginosa
i el vailet." "Es feien tres rotllos. El vell masover amb un parell de	rucs	, que només ell sabia governar. El jove amb aquella euga tan amiga nostra,
la verola. La batuda, tan malament com vulguis. Llaurant els rostolls amb	rucs	, les terres no lleven. L'un per l'altre no han sabut defensar les vinyes
Brussel·les, ciutat construïda sobre un terreny que té forma d'esquena de	ruc	, reuneix moltes condicions. Potser és una ciutat dominada per un punt de
i el descarrega amb tota la força damunt l'anca esquàlida del pobre	ruc	que ens arrossega. —Ari... —diu després, dolçament, com si acariciés una
—Ari... —diu després, dolçament, com si acariciés una criatura. El	ruc	, cada cop que sent això, s'enfutisma com un dimoni i desgalga una guitza
el seu amo. I al darrera vinga la boscallada i, per tornes, la guitza del	ruc	. —No en sortireu pas —dic al meu company, planyent-me de la guerra que hi
unes quantes de fortes cada dia. Pam!... Plantofada, una altra guitza del	ruc	i una mica més de cantera del seu amo. Hola: entre la clariana d'uns
vostès vulguin —respongué el pagès— si em doblen el jornal de mi i del	ruc	... Això els tornà a la realitat. L'home i l'ase els costaven més del que
al taverner. —I ara, hi manca molt? —fa el pintor enfilant-se lleuger al	ruc	. —Ara, pujar tot el que hem davallat i un bon tros més —contesta l'home
fer a l'ase —diu el pagès calmós—. Per aquests enderrocs, saben més els	rucs	que els savis... Fa mitja hora que pugen, Saumell no pot més. Està
... Però ja els ho he dit: seran dos jornals més, un de mí, i un del	ruc	... Vaja, posem el de la bèstia, del meu ja els en faig franc. Vilaret i

Pàgina 1 (de 24)

50 següents