Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

fa enyorar les amables llibertats, la senzillesa, la salut dels costums	rurals	. Aquesta enyorança és predominantment literària: són els escriptors els
Trobant-se al front d'Aragó intentà salvar una esglesiola	rural	de gran valor arqueològic, plena de pintures antigues. Però tot fou
Una casa i un nom Els Campdepadrós eren una d'aquestes famílies	rurals	pertanyents a una mena de petita noblesa. No és difícil trobar documents
i pins, pledeja, no feliç encara uns anys més, per obtenir la propietat	rural	, que els frares de la Mercè havien parcel·lat, però mor abans
explicat, en la justificació de les seves pretensions, com una família	rural	havia mantingut la seva cohesió, endinsada en el laberint d'una ciutat
tractà d'inculcar al seu hereu el convenciment que ells eren uns senyors	rurals	, accidentalment trasplantats. Es devia imaginar a si mateix recorrent
com una broma, per il·lustrar una abusiva defensa dels vells drets	rurals	, d'inútils furs manats a retirar, per indignar i divertir alhora l'amic
prohoms deixaren de navegar i comerciar i es transformaren en propietaris	rurals	i rendistes, en especuladors dels béns públics dels municipis. Això els
per a les forces espirituals de l'Església. Clericat urbà i clericat	rural	en la plenitud medieval. La feudalització de l'Església catalana fou un
amb els pagesos de remença. Alliberats aquests dels mals usos, l'Església	rural	no s'emancipà de la mentalitat feudalitzant, que devia arrossegar com un
banda, arreu d'Europa en els temps precursors de la Reforma. El clericat	rural	només es preocupava de fiscalitzar les riqueses que li restaven després
qui prengueren el poder en 1640 fossin els canonges i sacerdots	rurals	i els cavallers i donzells, o sigui els propietaris del camp. Però ells
cosa que irritava molt els papàs, tocats quasi tots d'una avarícia	rural	. A ca Dona Obdúlia podia murmurar-se amb la mateixa llibertat que en el
que és la vocació fatal, a Catalunya, del	rural	. Per molt que hagi anat agreujant-se, bé ho vèiem a
polpa de tomàtec, que queixalà voraçment amb una volguda despreocupació	rural	. A l'hora de retirar-se, Bobby picà l'ullet a Frederic, i Rosa Trènor no
a una tradició no molt vella formant part d'aquella petita aristocràcia	rural	, ennoblida als segles disset i divuit pels reis espanyols, ocupant algun
l'actitud d'un rellogat. A desgrat dels inconvenients i de la sornegueria	rural	, Frederic respirava allà com un autèntic senyor. El masover que era murri
pits. A Frederic li feia tristesa veure com aquelles nobilíssimes parets	rurals	s'havien modernitzat i s'havien banalitzat. El masover tenia una gramola
grans. És evident que quan Frederic va ésser atacat de la malenconia	rural	i quan es sentia com alliberat oblidant la família, al pis del carrer de
fortuna i les corbates. Sentia la solemnitat dels arrossos i les amanides	rurals	, la gràcia dels pits de Soledat, el tuf dels estables, la cançó dels
prometatge! A més, el marit, ben plantat, hereu d'una nissaga de nobles	rurals	, el qual la mira de genolls a terra com si fos una santa d'altar. Però
d'aquell amuntegament i de la confusió casolana, d'un gust de burgesia	rural	. Es sent tan sufocada, tan fora d'ella, que obre el balcó i s'hi aboca;
del gatell de l'escopeta, amb què ha entretingut el seu oci de senyor	rural	; matar per la diversió de matar ocells innocents que, un cop morts, l'amo
incompresa per un marit ni més bo ni més dolent que la majoria de senyors	rurals	pujats a l'antiga manera, que tenen escopetes i cotxes i que no s'han
amb signes incomplets d'una explotació agrícola decaiguda, un aire	rural	barrejat amb una vaga atmosfera suburbial, una casa més gran que manté
d'adonar-me'n. El campanar, els xiprers, les parets torrades, l'aire	rural	, la ciutat a la vora, tot el país, eren al volt de la tomba. Amic Carrasco
—tan essencial en la vida d'uns personatges que fan la de la noblesa	rural	—, és a dir, el dinar —piquenique— en el curs del viatge en cotxe a
menestral ignorant? I després, la ganduleria i la rutina dels propietaris	rurals	del país, on no n'hi ha un que exploti amb intel·ligència la terra. Tots
Pintava la ignorància del nostre poble, la vida precària dels propietaris	rurals	, la nostra ganduleria, el destí llastimós que ens esperava. Així
en la vida. La por del meu amic era que acabaria essent un propietari	rural	, com així ha estat. Els seus pares no l'havien matriculat a l'Institut;
oncle, a la casa del qual jo vivia dels tres anys ençà, era un propietari	rural	amb moltes terres. Ultra això, fins a tres anys havia estat criat per la
jo, contagiat per les idees de l'oncle, que era el tipus del propietari	rural	fanàtic lector de La Vanguàrdia, havia compost un sonet
es mantenen en la reserva. Qui em recorden aquests ulls? Un propietari	rural	del meu poble, espavilat com ell sol, poeta rústic, que m'ensenyà de fer
de la persona del poeta. Noble, alta i forta figura de vell senyor	rural	. Dolç i gran alhora. Ulls habituats a mirar lluny, que semblen retenir el
seixantena d'anys, alt, fort, colrat, cap blanc, un bell tipus de senyor	rural	. Li vaig donar la targeta de M. Ponchon. Ell, després de llegir-la, va
com ell. Era curiós. Durant la conversa vaig veure en ell el propietari	rural	més que l'autor de Mireia, i per això vaig poder
de les vesprades incertes. Vam travessar un poblet que ja no tenia res de	rural	; xemeneies, fum, grans calderes muntades per damunt les casetes baixes,
explorava Helena com si fos un paisatge; admirava la rotunda frescor	rural	d'aquella noia que el destí posava al seu abast. Mentre es gronxava al
segades herbes, o la granja i les vaques, tota vista	rural	, cada soroll rural que escolta; i si s'escau que alguna noia
o la granja i les vaques, tota vista rural, cada soroll	rural	que escolta; i si s'escau que alguna noia bella trobi
per a ornament dels seus cabells, corona de les tasques	rurals	, com la que trenen sovint els segadors a llur regina.
la vidriera. —Maleïda siguis, incendiària! —udolà Manolakas, el guarda	rural	—. Cales foc i després no l'apagues. El jove que hi havia vora la vidriera
El xicot va emmudir. Un vell es repenjà sobre Manolakas, el guarda	rural	. —El teu oncle —digué en veu baixa— es torna a enfadar. Si podia, la
el viarany de la pujada quan vaig sentir una trompeta. Era el carter	rural	que anunciava la seva arribada al poble. —Patró! —em cridà balancejant la
de les botes va tocar el mocador blanc del cap del seu veí, el guarda	rural	Manolakas. —Bravo, Sifakas! —cridaren algunes veus, i les noies
—La vídua! La vídua! La vídua! —cridava traient la llengua. El guarda	rural	Manolakas es llançà el primer, i trencà el ball. De la plaça estant es
i porta una braçada de flors de llimoner. —Som-hi, nois! —cridà el guarda	rural	, i va arrencar el primer. En aquest moment la vídua aparegué al llindar
el nostre poble! Els uns van córrer cap a l'església junt amb el guarda	rural	; d'altres, de dalt estant, començaren a tirar-li pedres. Una pedra la va
llavis, no digué res. Subjectava com en un torn el braç dret del guarda	rural	i esquivava a la dreta i a l'esquerra les seves testarrades. Foll de
Lletra dita de les pomes Amable senyora: Mai no havia rebut un present	rural	tan esplèndid com el d'aquest cistell de pomes reinetes o americanes, les

Pàgina 1 (de 101)

50 següents