Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

els antics serveis, als quals tant devia. Heus aquí l'agraïment del	senyor	de l'Olimp, que és l'habitual dels reis, dels poderosos i d'altres que no
les Harpies eren germanes d'Iris, la missatgera de Zeus i dels altres	senyors	del triomfant seguici olímpic. Iris, amb ales d'or i calçada sempre amb
del mar." Ganimedes Feia dies, des d'un remot dilluns, que el vell	senyor	, ullerós i pàl·lid, rondava pel moll, tot al llarg dels podrits,
Perquè, expert en les angúnies que desfermava en aquella mena de vells	senyors	àvids i tímids, de seguida l'havia apamat i vigilava de cua d'ull, amb
al temps. A la fi, a les dotze en punt d'un xafogós diumenge, el vell	senyor	se li atansava. "Noi", li va dir amb una veu tremolosa. "Hola",
"I no et fastigueja de capbussar-te en les deixalles?", s'estranyava el	senyor	. "Per què?", va respondre, amb un bri d'insolència el trinxeraire. "La
a menjar d'escombraries." "Que no treballes mai?", s'interessava el	senyor	. "Abans sí, una mica, però no em provava i me'n vaig deseixir, per
la família, t'ho comporten?", s'escandalitzava el laboriós i metòdic	senyor	. "Mulós", badallava, lapidari, el gambaire. "Així, te les campes sol?
", va riure, amb grolleria, el murri. "No t'entenc", va gemegar el	senyor	. "No t'entenc." "Apa, tesqueló, que xano prou de quin pinré tu langues
langues", es mofava el desvergonyit. "Tots dos ens camelem." El vell	senyor	s'envermellia. "Vine amb mi, criatura. Algú ha de vetllar per tu, fins
avisava, amb una reminiscència d'honradesa, el corromput orfe. El vell	senyor	, bregat en tota llei d'afers, el va comprendre aquest cop sense esforç,
si us plau per força", va cloure entre dents el pillard. I el vell	senyor	, en emportar-se, al capdavall de tanta pena, el nou coper, va fingir,
aberracions!", el va interrompre la meva àvia. "No sé com Nostre	Senyor	permetia o permet aquestes coses." "Que Déu el faci bo", apuntalava la
al baterell del sol. Perseu i la Medusa "Qui jo sigui, senyores i	senyors	, no importa", va dir el sinistre prestidigitador al públic que omplia la
l'hivern. Fa una dècada i escaig —perdó pel mot, el detesto—, el	senyor	Marinatos era, amb algú altre, el qui sabia més sobre aquestes
malló, o qualsevol altra importuna bestiesa per l'estil, sí	senyor	." Alcestis "Persèfone, amiga molt benèvola, temps era temps habitual
refereix a les orelles punxegudes i a les banyes? De les darreres, molts	senyors	correctes de la nostra coneixença en traginen. I ningú no hi té res a
—i són tots—, per la segona solució. No s'imaginarien, senyores i	senyors	, el xivarri als cafès, les disputes als carrers, l'agitació a la
igual que cada dia. Et neguiteges pel que parlen i disputen aquests	senyors	? I deixa'ls estar, no te'ls escoltis. Com t'espanta que la mort t'arribi
amb la demagògia, l'ordre sacramental dels cèntims. "Dispensi,	senyor	Salom, però vostè, respectes a part, em dringa a ximple", arrufava el
orgull, i Electra en aquest punt se m'assembla, fort!, i adéu, senyores i	senyors	, passin-ho bé. Sota els calçats o enllà d'enllà, una gent que s'avorreix
. "Per avui, prou. Demà, a les set", va dir l'Estengre. "	Senyor	Calixtu", cridava fort, però amb acurada pronúncia, la noia. "Què?", s'
, i el meu enyorat absent em va deixar, no ho negaré, arreglada i, a més,	senyora	i majora. Tanmateix, una casa sense home, i a l'aguait un gendre, fa de
joventut, la meva, perquè ell, quan el veig, és el mateix, mai no varia,	senyor	dels anys, el meu amo. En tenir-lo al davant, un implacable poder que no
obeir-lo en tot i complir les seves ordres, com súbdits fidels a llur	senyor	. Ell, a canvi d'això, els millorà les condicions, i tots plegats es
i potser a la nit, en el recolliment de la seva cel·la, davant el	Senyor	dels cors i els sentiments, elevà per la pau del seu esperit la seva
La mestressa de la taverna se'n feia creus. —Ho hagués fet per un altre,	Senyor	! Però, per aquell perdulari, per aquell rodamón sense ofici ni benefici!
sense ofici ni benefici! Per què ens encega d'aquesta manera Nostre	Senyor	? Pietat li tinc a Mila, a fe de Déu! —És fill del diable, ja està
ull per aconseguir-lo; i ella el deixa així, com no res. I per qui,	Senyor	! Cal que sigui boja o que estigui embruixada. Sí, semblava mentida: era
no diu res del qui entra per la hisenda del seu germà com per camp sense	senyor	, i pessic ací pessic allà, va fent-hi forat? Què dius? No en diu res
ho diu tan bé, i és tan bonica! —En veritat que sembla un àngel de Nostre	Senyor	. —Té figura de Verge. I una vella, cloent les lloances: —Déu la beneeixi!
En la vida, no obstant, es veuen molt sovint coses com aquesta, perquè el	Senyor	es complau a manifestar-nos el seu poder en els fenòmens més
"És el meu càstig: faci's la voluntat de Déu." Fins que volgués el	Senyor	. Maria Àgueda veié, doncs, com son fill deixava d'anar amb Mila; el veié
Deixeu-me! —Féu una pausa; obrí els braços suplicant—: Pietat,	Senyor	, us demano pietat!... Acudien noves dones; agafada pels braços,
veu alta, a la nit. —Quan era petit... Un dia li vaig pegar. Ai,	Senyor	! Com ho faré? Què pensarà? Un dia... Era pels dies de Pasqua, i jo vaig
patir, i ara, quan és vella... Ell s'ho mereixia tot, però ella...	Senyor	! —Sí, ell era un malvat; ha tingut la fi que es mereixia. Una vella s'
d'haver estat el primer que li va tirar. —Pobre fill meu! Com un gos,	Senyor	! Com un gos!... Pobre fill!... I s'allunyava plorant. —Jo l'he vist
... —L'han aturada, però crida que la deixin, que vol veure el seu fill. —	Senyor	! Quantes desgràcies! Pel carrer aparegué Maria Àgueda, els cabells
sembla una Magdalena. De veure-la fa plorar. Com ha pogut arribar a això,	Senyor	? —I Manuel del Santo? L'heu vist? S'ha fet vell en aquests pocs dies. —L'
ja que en aquest no pogué fer-ho. Després Mila es presentarà davant el	Senyor	. El Senyor estarà irritat en contra seu, allà en les altures, sobre el
aquest no pogué fer-ho. Després Mila es presentarà davant el Senyor. El	Senyor	estarà irritat en contra seu, allà en les altures, sobre el seu tron de
el seu tron de núvols resplendent, rodejat de glòria i de majestat. El	Senyor	la cridarà al davant d'Ell; ho farà sens dubte amb veu irritada. I ella
Potser aquesta vegada hi anirà només un xic commoguda... "Sóc aquí,	Senyor	..." El Senyor estarà irritat, enmig de la glòria i majestat; i ella,
vegada hi anirà només un xic commoguda... "Sóc aquí, Senyor..." El	Senyor	estarà irritat, enmig de la glòria i majestat; i ella, petita, humil i
amb la seva pobra carn martiritzada, estarà dempeus davant el	Senyor	... Amb tot, Mila no experimentarà temor: ho sent molt bé; ella s'avançarà
mica commoguda, sí, però res més. Després, tal vegada s'agenollarà... El	Senyor	tindrà un rostre venerable i paternal, com en les velles estampes, com en
en els versos que ella recità de petita, com en les antigues cançons; el	Senyor	tindrà unes barbes llargues, blanques com la neu, i uns ulls clars com el
nostre, que esteu en el Cel..." recita Mila mentalment. Tal vegada el	Senyor	del Cel la cridarà fins i tot pel seu nom: —Mila... Mileta... Què has
un pecat tan gran? I ella, petita, insignificant, aixecarà el rostre al	Senyor	i li contestarà: —Senyor —li dirà—: el meu estimat estava sol, allí
petita, insignificant, aixecarà el rostre al Senyor i li contestarà: —	Senyor	—li dirà—: el meu estimat estava sol, allí separat de tots, en el seu breu

Pàgina 1 (de 1322)

50 següents