Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

. És algun mal? Si algú en sofreix, com escapar a la vida de relació, a la	societat	dels altres, tan buida per a mi, i no omplir els salons frívols amb la
d'una felicitat més pura i assossegada. A la nit, dins el local de la	Societat	de recent creació, amb la batuta a la mà, dirigia els primers assaigs:
enamorats", els "enamorats", es criaven en les altes esferes de la	societat	. De mica en mica, el teatre primer, i la generalització de la lectura més
descansa, abans que res, en un reajustament del lloc de la dona dins la	societat	. Fins aleshores, la dona havia tingut una condició social caracteritzada
Tot matrimoni era un matrimoni d'interès —i aquesta tendència passa de la	societat	feudal a la societat burgesa, i per això l'"amor", "cortès" en un cas
matrimoni d'interès —i aquesta tendència passa de la societat feudal a la	societat	burgesa, i per això l'"amor", "cortès" en un cas i "romàntic"
la seva relació amb l'home. La literatura —baròmetre bastant honest de la	societat	— ens forneix il·lustracions significatives. Les heroïnes literàries de
Fins a la ratlla del XX, això és cert. Malgrat tot, la	societat	—la societat d'Occident— ha seguit sent una societat masculina. La
a la ratlla del XX, això és cert. Malgrat tot, la societat —la	societat	d'Occident— ha seguit sent una societat masculina. La "dama"
Malgrat tot, la societat —la societat d'Occident— ha seguit sent una	societat	masculina. La "dama" feudal en principi, la burgesa després,
d'estimar, contra vents i marees, sí. Però, dones al capdavall dins una	societat	masculina, no deixen de ser personatges de segona fila. L'home,
sí, era història, però no tota la història. El gros de la	societat	—si puc dir-ho així— en quedava al marge. I l'experiència de cada dia,
Quan intentem formar-nos una noció aproximada d'un país actual —d'una	societat	concreta—, comencen per indagar la seva estructura econòmica, la
no són els únics atzars dignes de ser registrats. En una	societat	subdesenvolupada, posem per cas, que descansi fonamentalment en una
en una sola persona, en unes quantes persones escasses. I mentre les	societats	s'estructurin de tal manera que un sol individu, uns quants individus
no podia aparèixer com a forma de la conducta humana sinó quan la	societat	comença a fer intervenir en la vida econòmica un mitjà autònom per a
i els setials que han vingut succeint-se amb les generacions de la nostra	societat	fan l'efecte d'haver estat construïts prescindint d'aquella exigència
o per al mal, ajudi l'home a millorar-se o a degradar-se, vigoritzi la	societat	o la corroeixi. En el pitjor dels casos, la "tècnica" oferirà
mundi sobre la qual descansava tot això, queden en precari dins una	societat	que els contradiu o els mediatitza amb el simple fet de la seva
mateixos estem contemplant com s'esfondra de mica en mica. A una	societat	nova haurà de correspondre una ètica nova: una "cultura" nova. La
Però, en general, tenim dret a unes esperances més somrients. La	societat	del futur no conservarà massa afinitats amb la nostra: això no significa,
hi viuran hauran de ser menys "homes" que els seus congèneres de les	societats	antigues, presidides pels "humanismes". Un examen sincer d'aquestes
antigues, presidides pels "humanismes". Un examen sincer d'aquestes	societats	i d'aquests "humanismes" ens farà recordar que tampoc en elles l'home
-hi. D'altres paraules, com ara "poble", o "colla", o "	societat	", o "partit", o "equip", quan ens inclouen, ens semblen justes en
tot admeten un possessiu —"el meu poble", "la meva colla", "la meva	societat	", "el meu partit", "el meu equip"— que subratlla la nostra adhesió.
no pensen que són individus congregats. En "poble", "colla", "	societat	", "partit", "equip", etcètera, hi ha consciència d'estar reunits en
modalitats d'indignació predominants en una època o en un país —en una	societat	concreta—: ens proporcionaria un índex lluminós dels pressupostos morals
i de decidir-se entre les faccions combatents que escindeixen la seva	societat	. El començ del XVI s'assemblava, en això, als nostres dies.
de gallardia, de coratge, per a plantar cara a les inclemències d'una	societat	adversa. L'escriptor occidental té por de comprometre's rotundament amb
a exceptuar-la de les responsabilitats sinistres que recauen sobre la	societat	capitalista. Es preocupen, però, com es preocupava Erasme, de no
de fet, no és gratuïta, ja que al cap i a la fi el seu rol dins la	societat	supleix algunes funcions de l'antic i decaigut magisteri sacerdotal o
hauria d'alçar enfront dels requeriments arters o amenaçadors de la	societat	, per tal de mantenir i propugnar, sense concessions, tant els seus punts
estimi el seu art com un fi en si mateix i superior als altres fins de la	societat	. Erasme repudia, certament, el mal llatí dels seus enemics, però també la
condicions que ha deixat establertes, no tant de fet com en teoria, la	societat	liberal. Potser això no és més que un prejudici, o un judici viciat per
presons —el seu coneixement directe de la realitat penal en les nostres	societats	— els impel·leix a fer comparacions amargues. La denúncia dels jesuïtes no
per a comprendre la fosca iniquitat de la situació penal en les	societats	"civilitzades". El problema, això no obstant, té unes altres
valorades com a crims. Ha estat un espectacle alliçonador. En la nostra	societat	pot semblar "discutible" que l'assassinat de milions d'homes sigui
Codi Penal ho garanteix. L'home del carrer no creu possible que la seva	societat	arribés a sobreviure si li fallaven aquelles institucions: fins a tal
de guerra" no infringeixen cap "llei" perquè actuen fora de la	societat	. Maten o roben, però col·locats al marge dels valors i dels interessos
però col·locats al marge dels valors i dels interessos "diaris" de la	societat	víctima. Són, doncs, al pol oposat del lladre i de l'assassí "de tamany
"de tamany natural". No ha d'estranyar-nos, per tant, que la mateixa	societat	que els ha patit es miri els "criminals de guerra" una mica com es
manera, acaben per ser "encaixats" com una fatalitat irreprimible. La	societat	és impotent davant l'arbitrària ferocitat de l'invasor, del tirà, de
una vegada, els han perdut el respecte, i temem que reincideixin. La	societat	es resistirà a ser clement amb ells. Ho serà més de grat amb els Oberg i
com el nostre, en els quals fan crisi les seguretats essencials d'una	societat	. Sigui com sigui, importa destacar que hi ha, evident, una tendència a
al·legar-ho com un símptoma més de la presumpta consumpció de la nostra	societat	: el predomini de l'esperit antimetafísic venia a ser, segons ell, un dels
—de càtedra o de revolta, centrípet o centrífug— exalta la	societat	europea, les dues sèries de pobles que acabo d'apuntar entraren en una
de l'ordre constitueixi un sentiment molt generalitzat. I és lògic. Una	societat	no pot viure en el caos —ha de viure en ordre, doncs. Solament un tipus
o no necessitat de l'ordre, en abstracte, com a força cohesiva de la	societat	. És aquest o l'altre ordre concret, el que, en un moment
a fet moral, està en franca decadència. Fins i tot podríem dir que, en la	societat	actual, les úniques pràctiques que retenen el nom de perdó i
visible de vigència que experimenten els valors cristians dins la nostra	societat	. Tot i que el perdó no és exclusiu de l'ètica del cristianisme, sembla

Pàgina 1 (de 583)

50 següents