×
Filtres |
|
|
|
|
Lema: Coincident amb soltar |
Freqüència total: 452 |
CTILC1 |
presumien, els jóvens, agafant-se del braç: prudentment es | soltaven | en arribar a casa. ¿Els besos, els abraços? Oh sí, també n'hi | calaverisme s' apoderá per aixó gayre bé de tots y allavors comensaren á | soltar | acudits relliscosos, á contar conquistas llegendarias, á fer los | senyors portaven llurs raberes de bous a la vila; en feien la prova i els | soltaven | , després, al camp. Els animals, dirigits pels pastors, retornaven al | De fam, pa mencharme lo que vosté... Serap· Per Deu, | sólta | m. Pilar. Se pren per no desmayarse? Serap· No te l' has | Pilar. Huí se queda sense moño. Rese el credo. Mer· | Solta | m, hiena! Serapio, ix. Pilar. D' ahón vol l' hábit? Mer· | [Dits, Serapio, Chuan, á poc Pedro.] Serap· Asò qu' es? | Solta | , llepasa! Pilar. La mate si no ix tan pronte. Mer· ¡Ay! | cable, els gestos, tanmateix, van ésser molt més migrats. —Mirava de no | soltar | el suport que em ve sota l'aixella. Vaig fer molt pocs gestos. Vaig | enfredorida y trèmula, se'l contemplava plegada de brassos, sens gosar | soltar | lo que tenía a la punta de la llengua. —Míra, nena, ¿què't sembla? | tan general y un sospir de desfogament tan gran, que ni que haguessin | soltat | la cadena d'una manxa immensa. Una rialleta ofensiva, una rialleta de | m'enganyes! —seguí exclamant la Pepeta, ab desesperació fingida, sense | soltar | al pobre home, fentse venir les llàgrimes als ulls y la ronquera a la | anà cantant Darzee. —La valenta Rikki-tikki l'afalconà pel cap i no | soltà | presa. L'home gras portà el bastó del soroll i ¡Nag caigué en dos | serà un altre dia... que Déu us faci bé —li vaig dir. Però el pobre no em | soltava | pas. Era un minyó de fatxa de beneit, barbamec, amb tot el coll ple de | suro, que un hom ha mantingut amb la mà al fons d'una galleda, en ésser | soltat | puja a la superfície de l'aigua i, amb la força que duu, en sobreïx, | la vaig estrényer suaument. Em mirà i, sense més ni menys, em digué sense | soltar | -se la mà: —¿Per què t'estimes tant la meua germana? —La teua germana | te'l, les converses escoltades si fa no fa a cada dinar, a cada sopar, i, | soltant | la mà de ta mare, que plorava calladament, vas córrer al pit d'Enric, que | cada vegada més lentament. Al remat es va parar damunt la terra i va | soltar | el sac. Joan feu un forat en el sac i mirà lo que passava fora. Va vore un | Loki— has agafat més de lo que et corresponia. No havies guanyat tant. | Solta | u. I agafant una llarga branca, pegà dos garrotades a l'àliga i llavors | de la branca quedà agafat a la cua del ocell gegant i Loki no pogué | soltar | l'altre. L'àliga volava i volava, ara altissima per damunt els nuvols, | la seua mort era arribada. —Ja, ja, Loki —rigué l'àliga—. No podràs | soltar | -te fins que jo et deixe, perquè estàs encantat, però t'assoltaria si em | de les falses membranes que hem dit es formen i que s'haveren pogut | soltar | , havent-se vist que la causa de moltes de les morts produïdes per la | ha estat el no haver tirat aquestes membranes, les quals en | soltar | -se poden tapar la tràquea o algun bronqui gros, produint la mort per | dins de la pitralada corpenta. Ja ha aplegat lo moment de lluir-se, de | soltar | -li a la seua novia dos cançons que prou li han costat de cavilar i de | dels instruments jo et cante per que te vullc. I quan per remat | solta | ell tot lo xorro de veu, en lo bordó en que repetix los dos primers | tot lo codonyat que queda en lo canyís sequer, l'orceta de l'arrop, | soltar | l'eixeta del tonellet de la mistela... I a Micalet... ¡ah! a Micalet, en | —li diu una vella desdentada. I la pobra mare tota sofocada, no para de | soltar | lo xorro de les maldicions i maltractes als suposts autors. Una veïna, | para de prompte d'arremullar i encarant-se ab ell com un pollastre, li | solta | : —Escolte sinyó Baltaro, ¿vol que eixos pèls de llop li'ls empelte | a pessics, en sec i ben en sec. —¡Hala bonicos, Mestre Domingo va a | soltar | -vos! Però a condició que heu de dir a tots los teuladins de la vostra | ab figura d'home i als seus companys —si no de ploma ja, sempre de bec— | soltaven | uns xillits coents, adolorits; com volent dir quelcom d'advertiment del | puix lo seu cap no podia avindre's a tindre que estar lluny d'ell, | soltant | -lo per eixos móns de vici i perdició. ¡No tenia remei! Ell ja aniria de | ramatge d'aquell arbre punxós s'amagava Toni per a que no el veren i allí | soltava | llàgrimes provocades per una dolor viva, intensa, que pujant-li del cor | roda que xille molt!... I Toni, tot pagat, explica anant, anant i sense | soltar | la càrrega, que van a sembrar fesols, que ell se porta la seua "aldea". | la deixa tan amarga que li fa portar les mans a la part dolorida fent-li | soltar | inadvertidament les cordes. Perdut l'equilibri cau Senta d'esquena, | tremolar lo sable, que somniava portar-lo en la mà, fins que el xurro | soltant | les seues abelles en ple parlament, escarotava el cotarro fent envainar | seus contalles bèl·liques, passades les quals, i no podent aguantar més, | solta | el xurro doscents caps de ganao ab cent quaranta arrobes de llana plena | li va ab raons i miges lliures, abans quasi de que encete la romançada li | solta | Micalet la seua raó definitiva. —Xe, xe...! Massa me'n dones... A filar | fea rato en l'església. En mig del rebombori dels convidats, Micalet els | soltà | , com una descàrrega, açò que per lo camí venia rosegant: —¡Xica, Marieta, | la fi, pega dos xupons a la tagarnina, escombra la seua gola ressollosa, | solta | dos salivades, gira lo sillonot rodador on està assegut, es lleva les | tirant mà a la faixa, tragué lo cap, descorregué l'anella com si anara a | soltar | les aguiletes i li preguntà al procurador què és lo que valia. —Res, | que no me les ha enviades? Lo borriolenc plantat com un estaquirot, sense | soltar | la mà del picaport, ab la boca oberta, mirant los reboltons com qui | obrí les claus, unflà lo pap, apretà les anques i ab tota la seua força, | soltà | una escala de notes saxafonistes que ixqueren gargolejant, fosques unes i | d'aiguardent, —marca "fil de ferro"— que li alegra els esperits per a | soltar | los ditxaratxos que tanta fama li han donat. Nasio és home de lo més | ¡Bé fora bo que t'afanyares per conter d'estar-te ací xalant, perdut! —li | soltava | ella, empenyent-lo. Quan no, era al cadirer o l'emblanquinador a qui els | treballador sense esme, interessat, dels que els pegues al colze i no | solten | una perra, que podia acrèixer molt totes les finques i fer-se ab les | per un pixaví que no tenia més riquesa que posar-se el barret de gaidó, | soltar | quatre deslligos i anar pintant-la per eixos carrers... Sí; per un mort | lo que eren llàgrimes, a no ésser per les collites fallades, ara les | soltaven | més amargues que una fel per la decepció sofrida, llàgrimes que gojaven | en camissola per mig l'era, sense por de que el mal humor dels majors els | soltara | algun calpissot quan tafainejaven en el trill. Al dematí, després | al cel com demanant perdó dels pensaments passats. Almenys no havia | soltat | paraules ofensívoles en contra de la família d'ell. ¡Quan bona és la | les campanes uns dirs trists, plens de misteri que els batalls els fan | soltar | ab notes de desmai i d'angúnia, i omplin entrelligades l'espai que la | Si algun artesà vol burlar-se d'algú que parla allauradorat, enseguida li | solta | : ¡Llaurador d'Almalafa! Es nom més d'horta Ramell, Taxida, Canet i | i avall per davant d'ella, mirant-la de reüll. Per fi se va decidir a | soltar | -li lo parlament, que qui sap lo temps que tenia ben pastat i fenygut. La |
|