Dispersions  
  Lemes:
  reset   aplica
somriure M 3784 oc.
somriure V 6253 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2013)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb somriure Freqüència total:  10037 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

Quan el miracle s'esdevé, ens sorprenem i reprimim amb esforç un somriure, perquè l'harmonia no durarà. Ara veiem d'esquena la noia, nua, gairebé
era bonica, i ens imaginem que amagava la seva enorme pedanteria amb un somriure afable. Devia semblar plàcida i ser una mica grassona, amb un punt de
la dona era bellíssima. Mais elle était bête comme une oie", va somriure el narrador. "El caminant, que se'n va adonar de seguida, se li
letto sarà duretto, la gh'averà pazienza." Dànae, en sentir-ho, va somriure. "Ti fa bocca da rider, cara? Ride, cara la mia puta. Rassegnate al
"Vostè ho ha triat així", puntualitzava, amb una amenaça disfressada de somriure, el sacerdot. "Bé, bé", s'ajupia, poruc, el client. I sortia
al preu de la seva identitat humana. "M'hi resigno, quin remei!", va somriure Jacint, entre angoixat, passiu i cínic. "Almenys esdevindré una liliàcia
o a la nostra esquerra: uns presagis que, sense creure'ls gens, ens fan somriure amb un punt de recança per haver-se esvanit l'antiga innocència, la
a tomb", la va renyar l'amiga. "Magdalena, a les nostres altures", va somriure la meva àvia, "cap diferència no hem de discernir, en les converses,
d'una antiga ciutat i va fer que es vessés a dolls, sota l'impassible somriure dels déus, la sang de molts innocents. Però no he de contar la història
prestidigitador dedicava, amb el propi cap en el seu indret natural, un somriure enigmàtic als espectadors ingenus i tornava a tenir en les mans la
vestigia". I tot el que segueix, tètric però atenuat per un somriure amable, fins que les venjatives germanes, metamorfosades, volen, en
m'ofegaré en cap bassol o en cap glopada d'aigua. Ni m'hi ennuegaré", va somriure el jove. "Però hi ha, per exemple, aquesta cornucòpia que pesa molt. Els
que havia d'acomplir tota llei d'actes, en general perversos, amb el somriure als llavis o amb rialles sense pietat, aliena a la seva natura. Toparàs
konilosianista a Giessen. "Lei mi canzona", s'acontentava de somriure, des de l'ombra, el cardenal Annibale della Genga, que era, malgrat el
la senyora Magdalena Blasi. "No diria pas que no en té cap motiu", va somriure Pulcre. "Però he de fer-li notar que és un monarca poderós, encara que
les esmentades apaivagaven una espurna la còlera de la seva mirada i mig somreien, però el seu aspecte continuava sent no gens tranquil·litzador. El
d'hora i perquè entenem que la nostra comesa no ens obliga més enllà d'un somriure, d'un somriure discret. Ícar "Cal que ens escapem d'aquí, cel enllà", va
entenem que la nostra comesa no ens obliga més enllà d'un somriure, d'un somriure discret. Ícar "Cal que ens escapem d'aquí, cel enllà", va dir el pare.
de ser vulnerat per emocions i passions, sobretot per la presumpció. I em somreia, ingenu, amb timidesa, el poderós alàstor, el meu íntim amic, que no per
quelcom que brillava en la vida que hi havia en els seus ulls, en el seu somriure, en les seves paraules i en els seus posats. S'hauria dit que vivia
li recordava el consell —cosa que mai no falta—, Mila es limitava a somriure, per a reincidir-hi quan el cas es presentava. Per això es desprenia
-ho, home, prova-ho, si ets valent! —tornà el del ferrer. Candi somrigué. Avançà confiat; agafà el ferro amb una mà, i tornà a amollar-lo de cop,
cap a Mila i li pregà que ballés amb ell; a la qual cosa ella accedí somrient. El vell obligà son fill a agafar de nou l'acordió i, a les seves notes,
del seu pare, que s'havia apressat cap a ella, també esglaiat, Mila somreia, ja refeta, i la joia va renéixer tot seguit en els ànims. —És l'alegria —
i torbat. "No —afegí ell, aleshores, en veu baixa i esforçant-se per somriure—; no he matat ningú encara." L'ancià fixà novament en ell els
es perdia rabent per damunt de les teulades. Pels llavis li passava un somriure tan joiós, que fins jo vaig sentir alegria. S'acostà, a poc a poc,
prop de la taula de la professora. Us ho juro per la meva salut: gairebé somreia, i després no es queixà per a res: al contrari, aquell dia se la veia més
nuvi Tiago de Candaina, la seva mare la va besar, li prodigà atencions i somriures, l'amanyagà. El seu padrí, per la seva banda, li féu el millor present de
el seu rostre, romania velada, inescrutable. Mila, en la seva ànima somreia: "Tot l'any és primavera, tia Càndia; cada nit, nit de festa, perquè la
callava bo i escoltant-lo —sempre havia estat de tarannà silenciós—, i somreia de tant en tant admirada, amb l'ànima reblerta de felicitat. Però un dia,
sever que de costum, tancat en un silenci sinistre. Ella sortí a rebre'l somrient. Antoni Costa apartà els ulls de la seva jove muller, i ella sentí que el
Antoni Costa apartà els ulls de la seva jove muller, i ella sentí que el somriure se li glaçava als llavis. Menjaren, sense que ell la mirés un moment,
Amb la gorra decantada, tirada sobre un ull, el breu bigotet, l'etern somriure als llavis sempre a punt de convertir-se en una franca rialla, se'l veia
al vent, amb les pupil·les àvides clavades en la llunyania. Tino Costa somreia de joia. Aleshores el minyó hauria desitjat que el seu viatge no s'acabés
estaven admirats, i l'oncle, passat el disgust del primer moment, somreia amb orgull, veient en el minyó un digne rebrot de la seva raça. Tornaren
gràcia fina; potser l'oval delicat del rostre sense color, o potser el somriure que de tant en tant l'il·luminava com un raig de sol tardoral. Tino Costa
has de conèixer més, has d'estimar-me més... —Encara més? —li digué ella somrient, però mirant-lo als ulls i amb veu commoguda. Com podré? Ell li va
qui els descobrí primer. Un pensament criminal li travessà el cervell. Somrigué, agafà la podadora i baixà cap als animals. Estiraven les bèsties
contra ell. Randa estava pàl·lid, mirant el rival, esforçant-se per somriure, no sabent si tornar o fugir. A les mans portava encara la podadora
la bosseta. No vulguis saber la ràbia d'ell i com vam riure." Mila somrigué dolçament, sense daler. Regnà un silenci. El padrí tornà a la idea que
d'infant, la seva mare l'hi havia dut. Quant al seu art... Tino Costa somrigué tristament, recordant els mesos passats a ciutat, on havia hagut de viure
Noro li diu que s'aprima i que es torna blanca com l'assutzena, i Mila somriu, perquè li ho diu així, tan bellament, com si ho hagués llegit en els
posà damunt del cor; percebé el seu bategar profund, assossegat. Volgué somriure, i esbossà només una ganyota tràgica. Restà de nou immòbil i blanc, com
la: "On penses anar?", li pregunto. "A alguna banda aniré —em contestà somrient tristament, gairebé sense mirar-me—. Diuen que el món és ample." Em feia
amb la bata llarga fins als peus tota coberta de taques de guix, el somriure mordaç al rostre xuclat i groguenc, s'estava al mig de l'obrador ocupat a
Costa. T'has cansat ja de sentir els grills i les granotes? Tino Costa somrigué. S'havia dit a si mateix que tal vegada aquí sabrien alguna cosa de Sia;
tu, i ara m'inspires pietat; si pogués gairebé resaria per tu. Tino Costa somrigué amb un somriure forçat. —Potser té raó. Precisament ara necessito com mai
pietat; si pogués gairebé resaria per tu. Tino Costa somrigué amb un somriure forçat. —Potser té raó. Precisament ara necessito com mai la protecció
En la penombra de la sala, rostres de vells i de mariners borratxos somreien amb els ulls encesos de luxúria, mentre ella cantava mostrant el seu cos
al que deia, sense ni tristesa tan sols. Quan veuria Tino Costa li somriuria des de l'entarimat, sense deixar de cantar, i acabat el seu treball,

  Pàgina 1 (de 201) 50 següents »