Dispersions  
  Lemes:
  reset   aplica
son CT 401 oc.
son F 1936 oc.
son M 1462 oc.
son POS 84018 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2013)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb son Freqüència total:  87817 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

sis colls, sis caps i sis boques, amb triples rengleres de dents, sense son i feinera. Hi ha un episodi complicat, on es barregen Hèracles, els bous
savi d'ajeure'ns de seguida al fons de la barca, i mirarem d'agafar el son, un son breu. Ara, entre dos llustres, Glaucos, d'una barreja de verd
d'ajeure'ns de seguida al fons de la barca, i mirarem d'agafar el son, un son breu. Ara, entre dos llustres, Glaucos, d'una barreja de verd blanquinós
però prosseguia, impertèrrit, la lliçó: "La Nyx va engendrar la son i els somnis, la mort, les Moires, el frau, la vellesa, la venjança, la
ni m'esmicolaré per ell. M'aprecio massa", xiuxiuejava dintre el son de la senyora, l'assenyada cornucòpia. "Bona minyona, fidel. Emmarques,
i tant, vet-ho aquí, etcètera, però tothom oblida les nostres nits sense son, els nostres sacrificis sense límits, abnegades, amatents a acomplir el
cerimònia havia acabat. Una llunyana claror de dofins. I en aquest son, desvetllada, la por.
més. Tino Costa aquesta nit es dirigia a casa seva. Hi havia deixat sa mare, ja vella, i, això no obstant, a penes si el seu cor, mentre s'
poeta: "Allà baix, a la meva habitació, hi ha llum. —Que lluny arriben sos raigs!— Com la resplendor d'una obra bona en aquest món pervers, així
vista a la seva ment com una llar tranquil·la, amb el foc encès, i ell i sa mare a la vora de la flama, mentre a fora s'estendria el món, combatut
de saber que era la llum de la seva llar, la llum que li indicava que sa mare vivia i somniava en ell i l'esperava, perquè viure i esperar era en
dotada de comoditats que cap de les altres no posseïa, i convencé sa filla perquè anés a passar uns quants dies amb ella a la masia. Mila, de
per damunt dels turons, es posava a plorar pensant en Santa Maria i en sa mare i en son padrí i en les seves amigues. Llavors no volia separar-se
dels turons, es posava a plorar pensant en Santa Maria i en sa mare i en son padrí i en les seves amigues. Llavors no volia separar-se del seu pare
l'habitació d'ell i es despertava contínuament presa de terror enmig del son. A penes havia passat una setmana, Mila hagué d'ésser portada de bell nou
i li donava coratge, i aquesta mà era el padrí de Mila, i era també sa mare, interessats tots dos que es portés a cap el casament. Perquè, quin
i l'hereu de tot; presumit però simpàtic, faceciós i alegre. Orgull de son pare i de sa mare, que veuen en ell un digne continuador de la família i
tot; presumit però simpàtic, faceciós i alegre. Orgull de son pare i de sa mare, que veuen en ell un digne continuador de la família i saben que
d'una dolça nostàlgia. Per sant Cristòfol anaren al ball a la plaça: sa mare s'havia entestat a portar-la-hi. Mila no tingué valor de refusar.
tots dos sols: ell, orgullós, radiant de ventura, car no havia tingut en sa vida una nit més feliç que aquella; ella, una mica pàl·lida, amb el ram
que ballés amb ell; a la qual cosa ella accedí somrient. El vell obligà son fill a agafar de nou l'acordió i, a les seves notes, ballà amb la futura
semblava haver-se oblidat de tot: dels seus anys, de la seva dona, de son fill, de la casa, dels invitats, com atacat d'una sobtada follia. La veu
les poques ocasions que l'havia vista quan era petita anant a missa amb sa mare, o a les festes populars del poble prenent part en algun dels actes
tímidament en la blavor. La mare de Mila sortí al balcó i cridà sa filla. Mila continuà sense moure's, com enfonsada en un somni profund,
seva tendresa i la seva desolació. La nit va transcórrer-li lenta, sense son. L'endemà, cap al capvespre, Mila del Santo davallà de nou al portal.
en què es debatia, pensà d'anar a veure el vell Baldà, el professor, son antic conegut. Encara no l'havia vist, no sabia d'ell, i el seu silenci
dos dies després en un carro. Quan va tornar no quedava ningú dels seus: son pare havia mort; dels seus amics, els uns havien mort també; els altres
En arribar a casa, Tino Costa es posà a llegir-les. Era ja tard: sa mare dormia, i a la casa regnava el silenci. Havia llegit algunes
'n van tots dos a córrer món. Voleu dir-me si és natural, això? —A sa mare li ha fet passar un calvari: l'ha feta vella abans d'hora. —És tan
amb un pobre vell que l'havia arreplegada. Qui sap d'on l'havia treta! —I sa mare!... Jo no puc treure-me-la del cap. Pobra Maria Àgueda! Per què no
Pocs dies després d'haver ingressat, un matí es presentà de bell nou amb sa mare; la mare portava una cardina que la professora els havia demanat per
gran naturalitat, com si se'n anés per a un viatge. Després sabérem que sa mare aquell dia li va pegar; volgué, a més a més, obligar-la a tornar al
que no ho tornaria a fer. Mila es deixà pegar, es deixà insultar per sa mare, però no tornà al col·legi ni anà a demanar perdó a la professora.
va asseure al pedrís. La mare l'havia renyada amb aspror. Fins aleshores sa mare no s'era adonada del canvi que s'havia operat en la vida de Mila;
il·lusionada i que ja donava per fet, pogués desfer-se, li robava la son i la tranquil·litat. Era una cosa en la qual no podia pensar. El dia que
s'anés allunyant per una selva... A penes ella n'és fora, que son pare va arribar. —On és la Catarineta, que no és a taula a
sabia ja que no estava sola. Allà al seu davant descobrí la casa i veié sa mare a la finestra. A sa mare, no hi havia dubte, ja li havien portat la
sola. Allà al seu davant descobrí la casa i veié sa mare a la finestra. A sa mare, no hi havia dubte, ja li havien portat la nova, i estava
seva no li havien de fer res: tot al més, una paraula dura, el silenci... Son pare era fora. La mare l'estimava massa. Pobra mare!, pensà. Era més
de l'infant per tal d'infondre-li fortalesa contra el Maligne, i tampoc sa mare no anà a l'església, acompanyada de la padrina; no encengué les dues
l'acte acomplert molts anys abans en una altra hora dolorosa, hauria tret sa filla per sempre de la casa paterna, o l'hauria escanyada entre les seves
aquella nit com un ramat de llops famolencs que enfonsaven les urpes en ses carns despullades, que la mossegaven. Ella plorava, arraulida davant la
volia foragitar de la seva ànima la imatge d'ell, i, pensant en son pare, s'esforçava a apartar-se de la temptació. Això no obstant, alguns
i hagué de recolzar-se per a no caure esvanida. Aquella tarda, quan son pare se n'anà a la masia, ella s'abraçà a la vella criada i plorà en els
-la de la llar per sempre. Sinó que ara era ja un ancià, no tenia més que sa filla, i per això la veu li tremolava. Ella avançà amb lentitud,
que Déu li ho prohibia. Passat un moment arribà una tia seva, germana de son pare. Disgustada per la conducta del vell, a penes freqüentava la casa;
/(La pobra gent).\ Tino Costa —així s'anomenà l'infant— i sa mare continuaren habitant la casa paterna. La casa, amb la masia a la
de distinció, tal vegada d'orgull, en què es reconeixien els trets de son pare, l'antic heroi de les guerres civils. Poc amic de paraules, i menys
però Tinet ja es sentia tan de ple en la il·lusió d'aquell viatge, que sa mare acabà per conformar-s'hi. I Tino Costa partí amb el seu oncle cap a
mort algun temps després de néixer ella. Darrerament vivia sola amb son pare en una barraca, on portaven una vida miserable a no poder més. Se

  Pàgina 1 (de 1757) 50 següents »