Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

sis colls, sis caps i sis boques, amb triples rengleres de dents, sense	son	i feinera. Hi ha un episodi complicat, on es barregen Hèracles, els bous
savi d'ajeure'ns de seguida al fons de la barca, i mirarem d'agafar el	son	, un son breu. Ara, entre dos llustres, Glaucos, d'una barreja de verd
d'ajeure'ns de seguida al fons de la barca, i mirarem d'agafar el son, un	son	breu. Ara, entre dos llustres, Glaucos, d'una barreja de verd blanquinós
però prosseguia, impertèrrit, la lliçó: "La Nyx va engendrar la	son	i els somnis, la mort, les Moires, el frau, la vellesa, la venjança, la
ni m'esmicolaré per ell. M'aprecio massa", xiuxiuejava dintre el	son	de la senyora, l'assenyada cornucòpia. "Bona minyona, fidel. Emmarques,
i tant, vet-ho aquí, etcètera, però tothom oblida les nostres nits sense	son	, els nostres sacrificis sense límits, abnegades, amatents a acomplir el
cerimònia havia acabat. Una llunyana claror de dofins. I en aquest	son	, desvetllada, la por.
més. Tino Costa aquesta nit es dirigia a casa seva. Hi havia deixat	sa	mare, ja vella, i, això no obstant, a penes si el seu cor, mentre s'
poeta: "Allà baix, a la meva habitació, hi ha llum. —Que lluny arriben	sos	raigs!— Com la resplendor d'una obra bona en aquest món pervers, així
vista a la seva ment com una llar tranquil·la, amb el foc encès, i ell i	sa	mare a la vora de la flama, mentre a fora s'estendria el món, combatut
de saber que era la llum de la seva llar, la llum que li indicava que	sa	mare vivia i somniava en ell i l'esperava, perquè viure i esperar era en
dotada de comoditats que cap de les altres no posseïa, i convencé	sa	filla perquè anés a passar uns quants dies amb ella a la masia. Mila, de
per damunt dels turons, es posava a plorar pensant en Santa Maria i en	sa	mare i en son padrí i en les seves amigues. Llavors no volia separar-se
dels turons, es posava a plorar pensant en Santa Maria i en sa mare i en	son	padrí i en les seves amigues. Llavors no volia separar-se del seu pare
l'habitació d'ell i es despertava contínuament presa de terror enmig del	son	. A penes havia passat una setmana, Mila hagué d'ésser portada de bell nou
i li donava coratge, i aquesta mà era el padrí de Mila, i era també	sa	mare, interessats tots dos que es portés a cap el casament. Perquè, quin
i l'hereu de tot; presumit però simpàtic, faceciós i alegre. Orgull de	son	pare i de sa mare, que veuen en ell un digne continuador de la família i
tot; presumit però simpàtic, faceciós i alegre. Orgull de son pare i de	sa	mare, que veuen en ell un digne continuador de la família i saben que
d'una dolça nostàlgia. Per sant Cristòfol anaren al ball a la plaça:	sa	mare s'havia entestat a portar-la-hi. Mila no tingué valor de refusar.
tots dos sols: ell, orgullós, radiant de ventura, car no havia tingut en	sa	vida una nit més feliç que aquella; ella, una mica pàl·lida, amb el ram
que ballés amb ell; a la qual cosa ella accedí somrient. El vell obligà	son	fill a agafar de nou l'acordió i, a les seves notes, ballà amb la futura
semblava haver-se oblidat de tot: dels seus anys, de la seva dona, de	son	fill, de la casa, dels invitats, com atacat d'una sobtada follia. La veu
les poques ocasions que l'havia vista quan era petita anant a missa amb	sa	mare, o a les festes populars del poble prenent part en algun dels actes
tímidament en la blavor. La mare de Mila sortí al balcó i cridà	sa	filla. Mila continuà sense moure's, com enfonsada en un somni profund,
seva tendresa i la seva desolació. La nit va transcórrer-li lenta, sense	son	. L'endemà, cap al capvespre, Mila del Santo davallà de nou al portal.
en què es debatia, pensà d'anar a veure el vell Baldà, el professor,	son	antic conegut. Encara no l'havia vist, no sabia d'ell, i el seu silenci
dos dies després en un carro. Quan va tornar no quedava ningú dels seus:	son	pare havia mort; dels seus amics, els uns havien mort també; els altres
En arribar a casa, Tino Costa es posà a llegir-les. Era ja tard:	sa	mare dormia, i a la casa regnava el silenci. Havia llegit algunes
'n van tots dos a córrer món. Voleu dir-me si és natural, això? —A	sa	mare li ha fet passar un calvari: l'ha feta vella abans d'hora. —És tan
amb un pobre vell que l'havia arreplegada. Qui sap d'on l'havia treta! —I	sa	mare!... Jo no puc treure-me-la del cap. Pobra Maria Àgueda! Per què no
Pocs dies després d'haver ingressat, un matí es presentà de bell nou amb	sa	mare; la mare portava una cardina que la professora els havia demanat per
gran naturalitat, com si se'n anés per a un viatge. Després sabérem que	sa	mare aquell dia li va pegar; volgué, a més a més, obligar-la a tornar al
que no ho tornaria a fer. Mila es deixà pegar, es deixà insultar per	sa	mare, però no tornà al col·legi ni anà a demanar perdó a la professora.
va asseure al pedrís. La mare l'havia renyada amb aspror. Fins aleshores	sa	mare no s'era adonada del canvi que s'havia operat en la vida de Mila;
il·lusionada i que ja donava per fet, pogués desfer-se, li robava la	son	i la tranquil·litat. Era una cosa en la qual no podia pensar. El dia que
s'anés allunyant per una selva... A penes ella n'és fora, que	son	pare va arribar. —On és la Catarineta, que no és a taula a
sabia ja que no estava sola. Allà al seu davant descobrí la casa i veié	sa	mare a la finestra. A sa mare, no hi havia dubte, ja li havien portat la
sola. Allà al seu davant descobrí la casa i veié sa mare a la finestra. A	sa	mare, no hi havia dubte, ja li havien portat la nova, i estava
seva no li havien de fer res: tot al més, una paraula dura, el silenci...	Son	pare era fora. La mare l'estimava massa. Pobra mare!, pensà. Era més
de l'infant per tal d'infondre-li fortalesa contra el Maligne, i tampoc	sa	mare no anà a l'església, acompanyada de la padrina; no encengué les dues
l'acte acomplert molts anys abans en una altra hora dolorosa, hauria tret	sa	filla per sempre de la casa paterna, o l'hauria escanyada entre les seves
aquella nit com un ramat de llops famolencs que enfonsaven les urpes en	ses	carns despullades, que la mossegaven. Ella plorava, arraulida davant la
volia foragitar de la seva ànima la imatge d'ell, i, pensant en	son	pare, s'esforçava a apartar-se de la temptació. Això no obstant, alguns
i hagué de recolzar-se per a no caure esvanida. Aquella tarda, quan	son	pare se n'anà a la masia, ella s'abraçà a la vella criada i plorà en els
-la de la llar per sempre. Sinó que ara era ja un ancià, no tenia més que	sa	filla, i per això la veu li tremolava. Ella avançà amb lentitud,
que Déu li ho prohibia. Passat un moment arribà una tia seva, germana de	son	pare. Disgustada per la conducta del vell, a penes freqüentava la casa;
/(La pobra gent).\ Tino Costa —així s'anomenà l'infant— i	sa	mare continuaren habitant la casa paterna. La casa, amb la masia a la
de distinció, tal vegada d'orgull, en què es reconeixien els trets de	son	pare, l'antic heroi de les guerres civils. Poc amic de paraules, i menys
però Tinet ja es sentia tan de ple en la il·lusió d'aquell viatge, que	sa	mare acabà per conformar-s'hi. I Tino Costa partí amb el seu oncle cap a
mort algun temps després de néixer ella. Darrerament vivia sola amb	son	pare en una barraca, on portaven una vida miserable a no poder més. Se

Pàgina 1 (de 1782)

50 següents