Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

i conciliadors bacavà o bacavès. El titellaire proposa rosalbacavà, que	sona	a nom i cognom d'una ex-vedette de variétés." "El titellaire és tan
com atacat d'una sobtada follia. La veu del padrí de Mila tornà a	sonar	: —Però, Candaina...! Per Déu, Candaina! No facis imprudències! Per Déu,
el nostre esperit. Som com les campanes de Sens de la llegenda, que només	sonaven	bé al poble on sonaren la primera vegada: quan les treien d'allí perdien
com les campanes de Sens de la llegenda, que només sonaven bé al poble on	sonaren	la primera vegada: quan les treien d'allí perdien llur harmonia." "Vaig
Llavors, passats els anys, quan arribarà la nit de Nadal, quan a fora	sonaran	les campanes i s'escoltaran cançons; quan sobre l'anhel de tots els cors
havia sofert sola. Si almenys hagués estat amb ell! La cançó continuava	sonant	allà al seu fons, acompanyada del voltar de les imatges que anaven
portals s'oïen riures de donzelles. A Mila del Santo, les rialles que	sonaven	aquesta nit li infonien a l'ànima una rara tristesa, un desassossec, que
la guerra s'havia allunyat d'allí: a penes si de temps en temps	sonava	un tret isolat per les hortes; es produïen breus escaramusses, alguna
i ja no tornà. Mentre avançaven per una sendera, a través de les hortes,	sonà	un dispar —una cosa senzilla, com un joc—, i el jove capità caigué amb el
i les forces esgotades. Però el plor de l'infant es deixà sentir per fi,	sonà	alegrement. Callaren els crits, i els cors dels presents, oprimits fins
, posat al capçal, presidia l'escena. A fora, ja lluny, ja més a prop,	sonaven	trets isolats, i de tant en tant es sentien crits o passos d'homes que
sentien rialles, crits, potser el brogit d'una disputa. De tant en tant	sonava	una cançó d'embriacs. Tino Costa mirà en direcció a casa de Mila. Aquesta
i avall del carrer. L'última cançó d'un rotlle de nenes que havia estat	sonant	llarga estona acabava d'extingir-se a la plaça; el silenci s'havia fet
veure't, Mila, aquesta nit! Déu, com et necessitava! La seva veu	sonava	com mai, gairebé dolorosa, per l'excés de felicitat. I la va tornar a
transfigurat per l'emoció i per la tendresa, i en què àdhuc la seva veu	sonava	impregnada d'una dolcesa singular, com una música. Ell aleshores romania
Santo estava dotat d'una forta veu, i ell l'acampanava encara més fent-la	sonar	greu i terrorífica, la qual cosa, unida a la seva indumentària, era causa
—Tu dius Mila... —prosseguí. Tots malparlen de mi; ja ho sé (la seva veu	sonava	commoguda); tots diuen mal de mi, tots m'odien; no cal que m'ho amaguis.
física d'aquella nit feixuga d'amenaces de tempestat. La veu de la mare	sonà	sobtadament, darrera seu mateix: —Què fas, Mila? Mila es sobresaltà, i,
Aquesta nit la mare —Mila ho endevinava— es sentia sola. La seva veu	sonava	com la d'aquell qui vol rendir-se, fatigat ja de combatre. Semblava com
. En la veu d'ell hi havia quelcom nou, quelcom que no era d'ell, que li	sonava	com d'un desconegut. Continuà amb la mirada en ell, com si tractés de
parlà, i, per una natural reacció contra el seu estat d'ànim, la veu li	sonà	amb més duresa, gairebé cruel. —No havies d'haver vingut, Mila, aquesta
en llurs carrers es senten, de nits, cançons de taverna i de bordell;	sonen	crits i s'hi encenen baralles; les prostitutes —les desterrades—
cada nit una mica més cansada, com els quatre músics que al recó feien	sonar	llurs instruments, i també com ells, més envellida cada nit. Cantava
a l'altra, passant deu vegades pel mateix carrer. Torna a sentir el vent	sonant	en les altes branques nues; les branques s'entretopen com abans, amb secs
tardor. S'oblidaren els estralls passats, i per les idíl·liques riberes	sonaren	de bell nou les clares esquelles dels ramats. Els camperols s'ocupaven
vasos de vi; ací i allà es sentien sons de guitarres i d'acordions, i	sonaven	cançons alegres o cançons aspres. En les nits de fred, els homes es
Mila somrigué. —Ai! Estic tan cansada! He fet tant de camí! La seva veu	sonava	estranya. Ja de dies, a Mila, quan havia de parlar amb algú, de contestar
hi havia en les seves paraules una rara vaguetat, un barboteig; sempre	sonaven	com si les extragués d'un món llunyà en el que la seva ànima naufragués
perdent, multiplicat en tornaveus pels turons, com si per tot el camp	sonessin	milers de campanes. Ells l'escoltaren callant; des del cel, amb el so de
escoltades en aquesta mateixa habitació. Les cançons de Nadal enguany	sonaven	en la seva ànima amb ressons de negres presagis. Ara cantava una veu
com un ressò de l'última campanada, havia anunciat la mitjanit. Quan	sonà	la darrera campanada estava ja plantat davant l'església, a la part
afanyosament, i tot el seu cos era sotragat per forts tremolors. La veu	sonava	feble entre l'estrèpit de les aigües, monòtona, com el ritme d'una
Obre'm, germana meva... Obre'm, bona Sileta... Sóc jo... La seva veu	sonava	com la veu d'un nàufrag perdut enmig d'una violenta borrasca: sonava
veu sonava com la veu d'un nàufrag perdut enmig d'una violenta borrasca:	sonava	remota, com ofegada entre l'estrèpit del vent i de les ones: "Sileta!
entre l'estrèpit del vent i de les ones: "Sileta! Sileta!", com si	sonés	enmig d'un oceà vast i tenebrós, en el buit i la solitud infinites...
vora d'ella, era com un infant: suplicava, quasi plorava... La seva veu	sonava	febrosa, semblant a un barboteig. Dins de l'ombra li buscà les mans; ella
en la tenebra amb veu angoixada, que a través dels seus llavis mutilats	sonava	gairebé com udols: "Mila! Mila!" Una pedra llançada amb mà destra
deixar veure el meu fill. Càndia del Noro amagava la cara. La seva veu	sonava	fosca, enrogallada. —Anem a casa... Vina... —Vull veure el meu fill,
fixa obsessió. Càndia del Noro l'ajudava; amagava la cara. La seva veu	sonava	fosca. —Sí, sí... Vina... Anem a casa... Alguns dies després, amb el carro
la crida la seva mare; però la veu de la seva mare i la del seu padrí	sonen	ja remotes, sense emoció, sense sentit, com sorolls de vent. Hi ha una
Mila es veu obligada a asseure's a la vora del llit. La tarda és clara;	sonen	cants d'ocells pels ràfecs, i una llum transparent penetra del cel blau
ell l'està ja esperant impacient; l'està esperant allí prop, en aquell	sonar	d'harmonies. "Espera —li murmura el cor dintre seu—; espera un xic més,
el toc de les campanes vesprals que s'espargeix per l'aire cristal·lí.	Sonen	a la Terra? Sonen al Cel? El so s'escampa, es multiplica en tornaveus,
vesprals que s'espargeix per l'aire cristal·lí. Sonen a la Terra?	Sonen	al Cel? El so s'escampa, es multiplica en tornaveus, s'escampa... Tot és
i tot, no paraven. Tut... tu-tut! Tut... tu-tut! De tant en tant	sonaven	trets. Es deia que cremaven l'església de la Bonanova. Aquella nit hi
pàl·lida. A la tarda vam pujar al terrat. Es veien diversos incendis i	sonaven	trets de fusell i canonades. El dilluns es van veure més fogueres encara:
Gairebé cada dia havíem d'apartar la taula, a l'hora de menjar, perquè	sonaven	trets a la vora. Jo feia posar els nens en un angle del menjador, on no
. Però enlaire. No ens mateu, eh?". Al cap de poc, efectivament, va	sonar	un tret i els minyons es van posar a cantar. D'horrors, és clar, no en
important, escrit sota el signe de Rilke. Quan anava a agafar el metro,	sonen	les sirenes i s'apaguen els llums. Del túnel estant sentim les
, bo i dient a la mare que els matarien en un tomb del camí. Al cap de poc	sonaren	dos trets. "Ja n'han mort un!" digué un dels guàrdies a la mare

Pàgina 1 (de 115)

50 següents