×
Filtres |
|
|
|
|
Lema: Coincident amb sorrut |
Freqüència total: 454 |
CTILC1 |
—I si els acompanyen? Ella torna a moure les espatlles, ara amb un gest | sorrut | que li clou els llavis. La noia el subjecta de nou. —Si li ho feu, us | portes exteriors i ens complaem en una insociabilitat aparent, esquerpa i | sorruda | , mentre, casa endins, conreem el jardí dels refinaments més insospitats. | a arborar-nos col·lectivament. Tot l'egoisme que ens fa esquerps i | sorruts | s'escorre per les escletxes de l'amor als més nobles ideals. Traiem | i aniré a missa. Tenim l'església a quatre passes. Tomàs la interromp, | sorrut | . —No, a la Caritat no vull pas que hi posis els peus. D'esglésies, rai | gràcies. Però, d'agraïda, no ho és gaire. No sé pas com aniria pel món, | sorruda | i sense un cèntim! "Sense un cèntim", fa l'eco en la consciència de la | Ves què dirien? —Qui? Beatriu no respon, reclosa novament en un mutisme | sorrut | ; fent el distret, se'n va a seure a l'altre cap de menjador. L'esquivesa | i parlaran de la cacera de dijous! A més, en Pepet és un home | sorrut | que no sap mai res de ningú. Però el local és tot fosc i sols es veu una | Sols ab dos companys no sabía lligar del tot: lo senyor Ignaci, home | surrut | que no s' hi pensava gens en passarse tot un dinar sens badar boca, y en | píndola. L'apotecari estava content de mi. Adoptà amb mi l'actitud del | sorrut | benefactor, que va conservar sempre, però jo li coneixia que estava | costat molts diners. —Ensenyeu-me els papers que teniu —vaig dir. El més | sorrut | em va respondre que ho guardava a casa, que aquestes coses no es porten | ja fa massa temps que dura; semblem una colla de ximples. L'altre, el | sorrut | , m'amenaçà: ells veien tot vapor que partia i tothom qui s'embarcava. Si | fort, perquè ells em sentissin de l'escala estant. Adés amb un mutisme | sorrut | , adés amb paraules iròniques, ara corrent per parlar-li a soles, el meu | Sense això no hauria pogut vèncer la crisi, recloure'm en una serenitat | sorruda | que fou, més tard, l'admiració de tots. Majorment quan saberen l'import | de cent pessetes, encara? —li va dir un dels manyans, sec, lívid, d'aire | sorrut | i que obria rarament la boca. —Sí, que el tinc —respongué el mestre. —Per | Àdhuc em vaig donar una certa importància tot exagerant la meva actitud | sorruda | prop d'ell. Tots es van admirar. Llurs esguards, llurs rostres | amb el seu. Endevinava l'esforç que ell feia per aguantar la seva actitud | sorruda | . Vaig comprendre que les paraules no arranjarien res i vaig optar pel | Mònica no s'ho esperava. L'enigmàtic pretendent era no menys que el noi | sorrut | de casa els Aguilera, ara transformat en un home quasi elegant, de | i llenguatge polit. Quina sorpresa no tindrien les seves amigues! | Sorrut | , però amb fama de molts diners i únic hereu... —No et vull amagar que en | Com si haguéssim viscut l'un en l'altre... A ell, el coneixíem poc: era | sorrut | , tancat, però, veieu?, ha esperat anar-se'n per dir-nos com era | La gent et respectava i t'admirava. Jo m'havia convertit en un home | sorrut | , sense alegria, reclòs en mi mateix, parc de paraules, propens a la | puc dir que durant l'espai d'una hora, un home nou reemplaçà el Cosme | sorrut | i ressentit de sempre. No era estrany que aquell dia begués, però no | mena de sacrifici li anava a ser imposat. Era l'hereu Aguilera; sí, ell, | sorrut | , parc de paraules. Tenia molts diners. "T'hi casaràs, sents, Mònica?" L' | la fàbrica com si fos algú amb identitat i caràcter propis: decrèpita, | sorruda | , poc donada al defora, exactament un Aguilera com el meu pare i jo. | , l'estafàvem: és cert. No valia la pena amoïnar-s'hi. Qui era ell? | Sorrut | , fred; però, Déu, per dins cremava!". "Tots plegats sembla que estiguin | un home d'algun lloc, un home entre els homes. Fins i tot l'esclau las i | sorrut | que passa amb una càrrega feixuga i arrossega les cames tot mirant-se els | Us conqueriré. Convertit en destral, partiré en dues aquestes muralles | sorrudes | , obriré el ventre d'aquestes cases hipòcrites, i per les seves ferides | creixia, el capità Lemonis es va treure uns rosaris d'ambre i començà, | sorrut | i taciturn, a esgrunar-los. Jo lluitava per no veure, per no sentir, per | agiten i infecten l'aire pur. Em mirava Zorbàs, que, marejat, amb mirada | sorruda | , estava ajocat sobre un rotlle de cordes, a proa. Mentre xarrupava una | de la galeria. Al cap d'una mica el vaig veure atansar-se, carallarg, | sorrut | , i els seus llargs braços es balancejaven, descompassats. —Bona nit | la protesta d'Almudéver no era destinada a tenir eco. La indiferència més | sorruda | acollia les seves paraules. Almenys en els medis on realment haurien | una barca de posts mig podrides, transpuant l'aigua pertot. El vell | sorrut | que la mena amb un sol rem, i un gos borni que de fam reganya els ossos, | que jeia en mig d'una renglera de puigs gegantins que se li decantaven | sorruts | tot al seu entorn, tancant la llum del sol part de fòra els seus | de malenconía i de grandesa, que tant de temps han redreçat els fronts | sorruts | en mig dels Apenins, no menys en la realitat que dins l'imaginació de | D'aquí els vé la intensitat arboradora sota una apariència tímida i | sorruda | , homes d'entusiasme i de joia, com en Rafael Benet nostre. Concretar | que's veu jogar un gat amb una troca. Aquells homes pigats i | sorruts | , carregats de leontines esmolades d'anar i venir de l'empenyo al trau de | de tot el planeta, és més aviat auster que expansiu. Quasi tots ells són | sorruts | , són defensius, se'ls ha d'assetjar. N'hi han que dormen, n'hi han que | damunt dels cors el neguit i la basarda. I els homes es tanquen, porucs i | sorruts | , en la seva cofurna i el seu egoisme. I arriba l'heroi quan és la seva | el cor, l'anar pel món llibert de mals de cap, una cançó als llavis. | Sorrut | i mal geniat, li plauen només les coses sorrudes i dures: la sospita, | cap, una cançó als llavis. Sorrut i mal geniat, li plauen només les coses | sorrudes | i dures: la sospita, l'espant i la basarda, el tremolar i petar de dents, | que és tan gran, davant d'aquest cel tan alt i tan ample, tots dos tan | sorruts | a l'hivern, sinó que trenca el cor de tan petit i presumit, faria riure. | canalobre, s'hi va encenent a corre-cuita una flameta verda. El roure | sorrut | és l'únic que no es dóna encara a l'afalac de la bonança nova, i | de tota grandesa i tot heroisme. Avui el vell casal és moix, trist i | sorrut | . Enyora les roses del Sant i les rialles del jovent i la flama que hi | de veles blanques solcant el blau del cel. Entretemps s'ha fet grisa, | sorruda | , atapeïda. I allà baix, tocant a la muntanya, hi ha una arruga més | i enjogassada, ara triomfal, dolorida o severa, el món serà trist i | sorrut | com un gran cementiri. Malaurats els homes que hi hauran de maldar i de | menant el dol dels homes, el cap ensotat a les espatlles, amb aquella | sorruda | resignació de qui està avesat a sentir damunt l'amenaça de gams i de | amanits al viatge i a l'aventura. Brava gent! Brava gent reservori de | sorruda | energia, calçada d'esclops estiu com hivern, curta de paraules i llarga | les i seguir-les! Venturós qui, com tu, que —a desgrat de ser dura i | sorruda | , i fermada a la terra i tirada al guany i a l'estalvi— en cada barana | les entranyes, i el sinistre grinyol de les bombes, i la ganyota | sorruda | dels morts esquarterats, i els gemecs dels ferits, i després aquell | la dansa de les nimfes, totes rosades en eixir de l'aigua. Anys ha la | sorruda | boca teva l'ha oblidat, el riure. És de traïdor que ara escomets, amb | que la criatura, de primer innocent, així que les entengué es posava | sorruda | i feia morriquet, tot el rall esclafia a riure i no la deixaven habitar. |
|