Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

—I si els acompanyen? Ella torna a moure les espatlles, ara amb un gest	sorrut	que li clou els llavis. La noia el subjecta de nou. —Si li ho feu, us
portes exteriors i ens complaem en una insociabilitat aparent, esquerpa i	sorruda	, mentre, casa endins, conreem el jardí dels refinaments més insospitats.
a arborar-nos col·lectivament. Tot l'egoisme que ens fa esquerps i	sorruts	s'escorre per les escletxes de l'amor als més nobles ideals. Traiem
i aniré a missa. Tenim l'església a quatre passes. Tomàs la interromp,	sorrut	. —No, a la Caritat no vull pas que hi posis els peus. D'esglésies, rai
gràcies. Però, d'agraïda, no ho és gaire. No sé pas com aniria pel món,	sorruda	i sense un cèntim! "Sense un cèntim", fa l'eco en la consciència de la
Ves què dirien? —Qui? Beatriu no respon, reclosa novament en un mutisme	sorrut	; fent el distret, se'n va a seure a l'altre cap de menjador. L'esquivesa
i parlaran de la cacera de dijous! A més, en Pepet és un home	sorrut	que no sap mai res de ningú. Però el local és tot fosc i sols es veu una
Sols ab dos companys no sabía lligar del tot: lo senyor Ignaci, home	surrut	que no s' hi pensava gens en passarse tot un dinar sens badar boca, y en
píndola. L'apotecari estava content de mi. Adoptà amb mi l'actitud del	sorrut	benefactor, que va conservar sempre, però jo li coneixia que estava
costat molts diners. —Ensenyeu-me els papers que teniu —vaig dir. El més	sorrut	em va respondre que ho guardava a casa, que aquestes coses no es porten
ja fa massa temps que dura; semblem una colla de ximples. L'altre, el	sorrut	, m'amenaçà: ells veien tot vapor que partia i tothom qui s'embarcava. Si
fort, perquè ells em sentissin de l'escala estant. Adés amb un mutisme	sorrut	, adés amb paraules iròniques, ara corrent per parlar-li a soles, el meu
Sense això no hauria pogut vèncer la crisi, recloure'm en una serenitat	sorruda	que fou, més tard, l'admiració de tots. Majorment quan saberen l'import
de cent pessetes, encara? —li va dir un dels manyans, sec, lívid, d'aire	sorrut	i que obria rarament la boca. —Sí, que el tinc —respongué el mestre. —Per
Àdhuc em vaig donar una certa importància tot exagerant la meva actitud	sorruda	prop d'ell. Tots es van admirar. Llurs esguards, llurs rostres
amb el seu. Endevinava l'esforç que ell feia per aguantar la seva actitud	sorruda	. Vaig comprendre que les paraules no arranjarien res i vaig optar pel
Mònica no s'ho esperava. L'enigmàtic pretendent era no menys que el noi	sorrut	de casa els Aguilera, ara transformat en un home quasi elegant, de
i llenguatge polit. Quina sorpresa no tindrien les seves amigues!	Sorrut	, però amb fama de molts diners i únic hereu... —No et vull amagar que en
Com si haguéssim viscut l'un en l'altre... A ell, el coneixíem poc: era	sorrut	, tancat, però, veieu?, ha esperat anar-se'n per dir-nos com era
La gent et respectava i t'admirava. Jo m'havia convertit en un home	sorrut	, sense alegria, reclòs en mi mateix, parc de paraules, propens a la
puc dir que durant l'espai d'una hora, un home nou reemplaçà el Cosme	sorrut	i ressentit de sempre. No era estrany que aquell dia begués, però no
mena de sacrifici li anava a ser imposat. Era l'hereu Aguilera; sí, ell,	sorrut	, parc de paraules. Tenia molts diners. "T'hi casaràs, sents, Mònica?" L'
la fàbrica com si fos algú amb identitat i caràcter propis: decrèpita,	sorruda	, poc donada al defora, exactament un Aguilera com el meu pare i jo.
, l'estafàvem: és cert. No valia la pena amoïnar-s'hi. Qui era ell?	Sorrut	, fred; però, Déu, per dins cremava!". "Tots plegats sembla que estiguin
un home d'algun lloc, un home entre els homes. Fins i tot l'esclau las i	sorrut	que passa amb una càrrega feixuga i arrossega les cames tot mirant-se els
Us conqueriré. Convertit en destral, partiré en dues aquestes muralles	sorrudes	, obriré el ventre d'aquestes cases hipòcrites, i per les seves ferides
creixia, el capità Lemonis es va treure uns rosaris d'ambre i començà,	sorrut	i taciturn, a esgrunar-los. Jo lluitava per no veure, per no sentir, per
agiten i infecten l'aire pur. Em mirava Zorbàs, que, marejat, amb mirada	sorruda	, estava ajocat sobre un rotlle de cordes, a proa. Mentre xarrupava una
de la galeria. Al cap d'una mica el vaig veure atansar-se, carallarg,	sorrut	, i els seus llargs braços es balancejaven, descompassats. —Bona nit
la protesta d'Almudéver no era destinada a tenir eco. La indiferència més	sorruda	acollia les seves paraules. Almenys en els medis on realment haurien
una barca de posts mig podrides, transpuant l'aigua pertot. El vell	sorrut	que la mena amb un sol rem, i un gos borni que de fam reganya els ossos,
que jeia en mig d'una renglera de puigs gegantins que se li decantaven	sorruts	tot al seu entorn, tancant la llum del sol part de fòra els seus
de malenconía i de grandesa, que tant de temps han redreçat els fronts	sorruts	en mig dels Apenins, no menys en la realitat que dins l'imaginació de
D'aquí els vé la intensitat arboradora sota una apariència tímida i	sorruda	, homes d'entusiasme i de joia, com en Rafael Benet nostre. Concretar
que's veu jogar un gat amb una troca. Aquells homes pigats i	sorruts	, carregats de leontines esmolades d'anar i venir de l'empenyo al trau de
de tot el planeta, és més aviat auster que expansiu. Quasi tots ells són	sorruts	, són defensius, se'ls ha d'assetjar. N'hi han que dormen, n'hi han que
damunt dels cors el neguit i la basarda. I els homes es tanquen, porucs i	sorruts	, en la seva cofurna i el seu egoisme. I arriba l'heroi quan és la seva
el cor, l'anar pel món llibert de mals de cap, una cançó als llavis.	Sorrut	i mal geniat, li plauen només les coses sorrudes i dures: la sospita,
cap, una cançó als llavis. Sorrut i mal geniat, li plauen només les coses	sorrudes	i dures: la sospita, l'espant i la basarda, el tremolar i petar de dents,
que és tan gran, davant d'aquest cel tan alt i tan ample, tots dos tan	sorruts	a l'hivern, sinó que trenca el cor de tan petit i presumit, faria riure.
canalobre, s'hi va encenent a corre-cuita una flameta verda. El roure	sorrut	és l'únic que no es dóna encara a l'afalac de la bonança nova, i
de tota grandesa i tot heroisme. Avui el vell casal és moix, trist i	sorrut	. Enyora les roses del Sant i les rialles del jovent i la flama que hi
de veles blanques solcant el blau del cel. Entretemps s'ha fet grisa,	sorruda	, atapeïda. I allà baix, tocant a la muntanya, hi ha una arruga més
i enjogassada, ara triomfal, dolorida o severa, el món serà trist i	sorrut	com un gran cementiri. Malaurats els homes que hi hauran de maldar i de
menant el dol dels homes, el cap ensotat a les espatlles, amb aquella	sorruda	resignació de qui està avesat a sentir damunt l'amenaça de gams i de
amanits al viatge i a l'aventura. Brava gent! Brava gent reservori de	sorruda	energia, calçada d'esclops estiu com hivern, curta de paraules i llarga
les i seguir-les! Venturós qui, com tu, que —a desgrat de ser dura i	sorruda	, i fermada a la terra i tirada al guany i a l'estalvi— en cada barana
les entranyes, i el sinistre grinyol de les bombes, i la ganyota	sorruda	dels morts esquarterats, i els gemecs dels ferits, i després aquell
la dansa de les nimfes, totes rosades en eixir de l'aigua. Anys ha la	sorruda	boca teva l'ha oblidat, el riure. És de traïdor que ara escomets, amb
que la criatura, de primer innocent, així que les entengué es posava	sorruda	i feia morriquet, tot el rall esclafia a riure i no la deixaven habitar.

Pàgina 1 (de 10)

50 següents