×
Filtres |
|
|
|
|
Lema: Coincident amb suplicar |
Freqüència total: 1558 |
CTILC1 |
al déu i a Persèfone una falsa història contra la seva dona i els | suplicava | que, per castigar-la, el deixessin sortir. Crèdula, la parella li va | t'equivoques, tothom et detesta." "Tw-k íjï.tj sd.k wj", | suplicava | la mitja bèstia. "Impossible", va replicar l'home. "He vingut de lluny | al dia de les meves grans confessions; m'agenollaré als seus peus i li | suplicaré | : Escolteu-me: ja que Déu us ha posat al meu camí, us vull fer la meva | aixecà el fanal per il·luminar-la. Se li acostà ple d'astorament. Ella li | suplicà | que li portés quelcom amb què cobrir-se i que l'acompanyés a casa dels | m'haveu salvat la vida. Mireu el meu Fillet que allarga els seus bracets | suplicant | i es posa a plorar, i no enduriu els vostres cors."" I, en efecte, | per inspiració divina, l'Infant havia esclatat a plorar i allargava, | suplicant | , els seus bracets. ¿Qui, davant una escena semblant —diu la narració—; | l'hivern, i s'acosta el sant Nadal, i vull veure la meva mare." Ella em | suplicà | perquè la deixés acompanyar-me. "Tu tens una mare —em digué—, però jo, | s'acut aquesta idea, i és ella la qui li trava la llengua, que voldria | suplicar | ; la qui li subjecta els braços, ansiosos d'abraçar-se al seu coll perquè | Mila del Santo anà a veure la vella, li explicà la seva decisió i li | suplicà | que l'acompanyés. Tia Càndia davant d'allò es sentí novament astorada, | a fora. Maria Àgueda acabava de posar ordre a la casa. Tino Costa li | suplicà | que no se n'anés al llit: necessitava que ella fos allí, i, mentre li ho | s'estava al mateix lloc, sense fer res, com tornat de pedra. A fora Mila | suplicà | tia Càndia que es quedés. —Hi aniré jo sola; vostè no es mogui d'aquí. | de les mans. —Tiago! Per l'amor de Déu, vés-te'n! T'ho | suplico | pel que més estimis. Vés-te'n! Li tenia la mà entre les seves. En la | sentí desig d'escapar-se. Ell la subjectava amb força pel braç i tornà a | suplicar | -li: —Entrem; t'ho prego. Em moro de set. Ella el seguí. Amb | de Sia, la qual ell havia deixat també per unes festes de Nadal. La veia | suplicant | en els seus dintres, amb la seva veu d'aquella nit: "Si tu em deixes, on | contra ell. Després Tino Costa s'entristia: es deia que tenien raó, i | suplicava | novament la seva mare que apressés el trasllat de la noia. Havia deixat | d'un esforç esgotador. Assegut allí, vora d'ella, era com un infant: | suplicava | , quasi plorava... La seva veu sonava febrosa, semblant a un barboteig. | Tinet... Quan es despertarà... Deixeu-me! —Féu una pausa; obrí els braços | suplicant | —: Pietat, Senyor, us demano pietat!... Acudien noves dones; agafada pels | d'ella: —No, no! Pare, no!— després obrí els braços de bell nou | suplicant | : —Tingueu pietat; us demano pietat... Dames, tingueu pietat, us ho demana | , i amartella l'arma—. Us dono tres segons i disparo. —No ho podeu fer — | suplica | ell—. Seria un assassinat. —Tres segons —repeteix la noia, inexorable. El | en tant, molt sovint a cavall, quan bé li semblava. Campdepadrós ordenà, | suplicà | , afalagà, va prometre temptadors beneficis. Va ser inútil. El pare va fer | fins a tocar la riba del Llobregat. Absurd Cavaller de Padrós, per què va | suplicar | , mentir, subornar? Per què li era impossible suportar que els | crec que vaig plorar, abraçant-lo, posat sobre els seus genolls; el vaig | suplicar | amb tota la vehemència dels meus desigs. Ell em rebutjà, també a mi, i ho | per la seva producció poètica, que comparà a la de Virgili; i li | suplicà | que recitàs /La camperola\. —Ai, no senyor —replicà l'exquisida | de /La camperola\? —Em fa vergonya... —Reciti, Aina, tots li ho | suplicam | . Aquest recital inesperat serà una festa per l'esperit. —Jo —digué un | a cloure intacta. Somriu d'una tendresa que no us | suplicarà | (tu, amb el teu món àvid) que li'n digueu bondat, | la meva millor fe, i vull recordar-me de vosaltres. M'avinc a | suplicar | -vos, per ara i tot moment en què, com ara, la dolça | tracte... té aquesta garantia per endavant. Contenti's amb això, li ho | suplico | ! Pepe. És ben poc! Massa poc, Ernestina, per a qui, com jo, viu | els meus propòsits. Llavors tu i ell, ell i tu, tu estaríeu als meus peus | suplicant | que em quedés. En fi, de malagraïts l'infern n'és ple. Víctor. | —O jove! fes-me gràcia d'una mica de l'aigua del teu cànti— li | suplica | . I la ratlla de foc de l'hora baixa que els | més destres esclaus de son esperit. Quan s' enardía li flamejavan, quan | suplicava | se li omplían de suau dolcesa. No mirava ni escoltava que no se li | se la vól confitar, diu? Vagi á cridar á la senyora Pepa.— Pregá, demaná, | suplicá | , posá en joch totas sas manyagarías, feu Poblet y Santas Creus pera | esperar que s'aixequi del canapè. Ella encara dubtava. Semblà que anava a | suplicar | . "Si no fas això que et dic, ha acabat tot entre tu i jo. És la | que vull parlar amb ell de cara a cara, de cor a cor... Tant vaig | suplicar | , tot acostant-me al policia amb les llàgrimes als ulls i tot prenent-li | me'n vaig anar al llit. Poca estona després vingué a besar-me i a | suplicar | -me altra vegada que no la deixés. Jo, aleshores, amb molta calma i | front. Tremolava tot ell, aixecava les mans al cel o devers el cònsol, | suplicant | . Implorava amb una veueta prima i humil, s'ennuegava, li venia un rogall | ràbia i humiliació. M'imaginava una escena: ella orgullosa i freda, ell | suplicant | i plorant. Ell l'amenaçava, ella se'n reia; ell pregava, ella oferia el | afua sota una figuera. "Ja hi som?" crido jo. "Un moment, només — | suplica | ,— prova d'ajeure-t'hi... s'hi està més bé!..." L'herba és | Julia] Julia. Impossible... No justicia, tinguéu compassió. [( | Suplicant | )] Timb· M' espanta. Car· Pobra noya! | vils ofensas perdono. Julia. ¡Oh! Penséu la trista historia [( | suplicant | )] que al nostre nom cubriría, si paguéu ab traidoría als que 'm | ¿y aixó? ¿Tant pot la separació? Vamos prou. Julia. ¡Pare! [( | suplicant | )] Roch· Adeu. [(Se 'n vá)] Escena V [Julia, | Julia. Surtne prompte de sa presencia. Timb· No. [( | suplicant | )] Roch· Ton pare ho mana. Timb· ¡Julia! | Roch· Ton pare ho mana. Timb· ¡Julia! [( | suplicant | )] Julia. ¡No puch! ¡No puch! [(anantsen)] [ | Y donchs? Timb· [(Ab orgull)] Ja no 'm rebaixo á | suplicar | vos més. Impera 'l pare sobre 'l cor de sa filla: jo us prometo que l' | Ton. Vina ab mi. Julia. No vull, ni puch. Anéuvosen. [( | suplicant | )] Ton. ¡Desditxada! No veus que 'l francés arriba y 't | á tocar lo timbal)] Ton. Mateulo. Julia. [( | suplicant | )] ¡Oh, no! Timb· Ja 'm senten. ¿Que 'm fá morir si 'ls salvo | un llenguatge distint... Aquella tarda, quan se separaren, Mònica | suplicà | al seu cosí que oblidés el recent diàleg. En acomiadar-se, li va fer | a punt de claudicar, de cedir a la feblesa, de cridar com un foll, de | suplicar | que li diguessin que era tot mentida. Ell també tenia ganes de | deixà caure el branquilló; s'embutxacà el ganivet i amb mirada trista | suplicà | a la seva mare que el defensés... Al cap de poc l'alarit de la sirena de | dona, en la companya lleial del seu marit; pensava que fóra innecessari | suplicar | -li novament perdó; que el perdó se li faria evident en la generosa | mans de Mònica! Dues mans que sofrien, que s'impacientaven, que | suplicaven | perdó. Què els feia falta? Gairebé res! Esborrar el passat com si |
|