DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
terror MF 1871 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb terror Freqüència total:  1871 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

de l'aigua enfurida, i la blancor de l'escuma desvetlla als navegants el terror de la nostra presència. Ens hi endevinen, i preguen, i ben sovint la mar
de tots. Manuel del Santo es passava moltes hores a la casa, i, no sense terror, havia anat adonant-se del rumb que prenien les coses. Sentia afecte per
el llit a l'habitació d'ell i es despertava contínuament presa de terror enmig del son. A penes havia passat una setmana, Mila hagué d'ésser
ja sotraguejar la seva ànima, i Tino Costa es preguntava gairebé amb terror què hauria de fer. Ara la imatge d'ella no s'apartava de la seva ment;
o sofrir, vibrar d'entusiasme o de tendresa, o estremir-se tota de terror. Entre elles n'hi havia, però, una que, sense que ella sabés per què, l'
morta la va deixar; al segon cop que li venta... I, després, el terror de la mare davant l'acte brutal, sense atrevir-se a defensar-la: La mare
il·luminava escenes d'horror i de follia; s'oïren crits d'angoixa i de terror, plors d'infants; hi hagué persecucions, crims i venjances i atrocitats,
misteriosa, d'una aclaparadora sensació de culpabilitat: era una mena de terror còsmic en què li semblava que el món li queia al damunt. La vida deixava
de sentits; la seva cara anava assumint a poc a poc una expressió de terror. Un dels de la colla, refet per fi de l'estupor, va acotxar-se sobre el
i els carrers de Santa Maria. Tota la resta era el món de l'ignot i del terror. "Si això dura, Candi no tornarà", pensà. I sentí pietat per ell, i
com marcats al foc en la seva tendra ànima d'infant per una impressió de terror que ressuscitava sempre a través dels anys; per últim, havia sofert també
humana que no puc mirar sense experimentar un sentiment de vertigen i de terror. Es tracta de la impietat, per un costat; per l'altre, dels sofriments de
l'enigma—, aquella vida tornava a ell per alliberar-lo dels seus terrors. Sortí a l'encontre de sa mare. En el seu rostre hi havia impresa una
posaria en pràctica el seu pensament. La vella es sentia gairebé presa de terror, perquè, donat aquell pas —pensava— qui l'aturaria? V Tinc una mare
on va deixar aquella noia? Sinó que Maria Àgueda, ofuscada pels seus terrors i els seus remordiments, no havia sabut penetrar, ni ho sabria mai, el
gest... Però, què hi havia d'insòlit en aquella figura? Quin misteri de terror es desprenia de la seva actitud? Què buscava aquella doneta, caminant
de sobte, sol, entremig dels arbres gegants i de la fosca poblada de terrors. Tornà a posar els ulls en la figura; la mirà llargament: com si tractés
aparegué al llindar de la porta, pàl·lida i demacrada com la imatge del terror. —Mila, Mila! Truquen a baix! Se sent la veu de Tiago... Ai Déu meu
'n! Li tenia la mà entre les seves. En la veu de la mare hi havia súplica, terror. Maria Àgueda, mentre parlava, no deixava d'escoltar vers l'escala,
a la masia; se'n recordava —el seu mateix germà li ho explicà— del terror que li entrà quan la nit començà tancar-se damunt dels turons, quan es
a través de les paraules de la dona, l'omplia de malestar i àdhuc de terror. Davant d'ella, Tino Costa veia obertes les més negres possibilitats, i
al costat de la germana, avançà ple de malestar, amb aquella mena de terror singular que sempre li havia despertat la presència de la mort, i més
I es sentí estenallat entre l'angoixa d'aquesta reflexió i l'obscur terror de la brutal presència de la mort. "Ell es presentarà així, davant de
gest lent i mecànic, agafà el capell caigut a terra i sortí. Un estrany terror l'envaí d'una manera sobtada i baixà amb tanta pressa les escales, que
juraments... Tino Costa mira darrera seu en un moviment instintiu de terror. "L'hauré mort?" es pregunta, i s'apressa de nou. La solitud l'ofega
aconseguit envoltar-se, i en aquest ambient semblen ressuscitar tots els terrors dels contes escoltats de petita a la vora del foc, de les velles cançons
d'esquelet. —Vés-te'n! I després cridà encara, com si hagués embogit de terror, ja del tot posada contra la paret, com si volgués enfonsar-s'hi. Tota
en el seu rostre lívid i desencaixat, en el seu crit d'angúnia i de terror. Ell callà; comprengué que tot seria inútil; quan li aconsellaven que no
paraules de l'ancià Baldà li acudien a la memòria, bo i emplenant-lo d'un terror misteriós: "Temo que Déu no et castigui, Tino Costa. Has de témer Déu."
estat ressonant en el seu esperit tanta estona després, i amb un ressò de terrors tan angoixosos? Passat el Nadal, Tino Costa havia tornat a insistir a sa
malsana, alguna cosa d'angoixes instintives i animals, com una mena de terror còsmic. Es sentia més sol que mai, desgraciat, culpable, digne de
que ja de temps venia germinant en ell, s'afermava en la seva ànima amb terror amb aquests pensaments. Es recordava de l'ancià Baldà (tampoc no donava
una nit tenebrosa hagués travessat una obscura i ombriva selva poblada de terrors i, acabat de sortir-ne, s'hagués presentat davant d'ella. Estava
febrós d'al·lucinació, una mena d'angoixa quasi animal i d'un estrany terror. Ell, posat davant d'ella va insistir una vegada encara perquè Sileta no
en l'intent: s'hi obstinava. Fugia de la seva inquietud i del seu terror, que sentia allí mateix, vora seu, com una presència invisible,
de l'horrible malson de la nit passada, van sorgint al seu cervell. El terror de la nit esfereïdora que passà el paralitza novament, com si el visqués
petita estava com recollida tota allà en un recó del seu ésser, plena de terror i d'angoixa. El cel s'enfosquia més i més; els núvols passaven gairebé
mare meva..." Però ella no l'escolta. Ell la mira i es sent astorat d'un terror nou: en la cara de la mare persisteix la mateixa expressió d'angoixosa
com un núvol fuetejat per una ràfega i es canviava en forma que infonia terror; i de seguida després tornava a ésser ella, i novament semblava somriure,
branques dels arbres que ja havia vist; veu al fons la vall i s'adona amb terror que es troba a la mateixa vora primitiva. Les aigües avancen,
un geni malèfic jugués amb la desesperació de la seva mare i amb el propi terror. Sileta continua apareixent al davant com sempre, mirant-se'ls
com sempre, mirant-se'ls silenciosa, amb aquella mirada que l'omple de terror, desconeguda. "Tinet, vina... no perdem temps!" El corrent brama i
en un combat ferotge, implacable. Ell la mira a la cara i comprèn amb terror que la mare ja no pot més, que les forces se li acaben, i la crida,
lluïssor al·lucinada, febrosa. I si la cridava? S'estremeix. Una ombra de terror travessa la seva ànima, però ja s'ho ha dit: allò que no s'atrevia ni a
així va endinsant-se en aquella tenebra que un poc abans l'omplia de terror. Tremola. L'agitació dels seus nervis creix: tot el seu ésser sembla
endavant com en tantes ocasions de la seva vida.) El seu desig i el terror a la solitud que l'envolta creixen ensems. Si la tingués al seu costat,
com un gemec ofegat d'alegria) i comprengué que ja era tard. Un crit de terror li pujà de les entranyes, però no pogué arribar-li a la gola. I la seva
A poc a poc es dugué les dues mans al rostre i exhalà un crit de terror, mentre s'estirava els cabells, s'arrencava els cabells. Llavors va
arrossegant-se, i li palpà el rostre tot cridant-la. S'aixecà plena de terror, sortí corrents a la finestra i demanà auxili a crits en la nit, fins que
Vacil·là un moment, perduts gairebé els sentits, i refet tot d'una pel terror mateix, tornà a llançar-se a córrer com enfollit. Prop la Font dels

  Pàgina 1 (de 38) 50 següents »