Dispersions  
  Lemes:
  reset   aplica
tio M 1126 oc.
tió M 415 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2013)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb tio Freqüència total:  1541 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

fills quan aquests, enjogassats, s'entretenien més del compte. El tio Borrat —així l'anomenaven— posseïa terres als prats i finques a la
Amb ocasió de les festes d'un poble veí vuit bous de la ravera del tio Borrat foren tancats en sengles carros i traslladats, per a la cursa, al
més. Abans de dinar, els nens, amb gran fe, han resat el "parenostre del tió": .../Ara vénen festes,| festes glorioses;| dones curioses,| renteu
de les vores, acudia el barquer. Trigava més o menys, però acudia. El tio Jaume era, dels dos barquers, el de més edat, el més conegut. Era menut i
lentament, més o menys inclinada, segons el vent o el corrent. El tio Jaume abaixava els rems i els aixecava, amb un ritme lent, i amb aquell
que s'accentuava de dia en dia, i parlava. Mentre creuava el riu, el tio Jaume no cessava de parlar. Era pels últims dies de gener; per aquesta
quals havia tocat la sort —la mala sort— en el sorteig anterior. Al tio Jaume, li agradava portar els "quintos". Era veritat que li tocava fer
barqueta va anar-se acostant lentament, fins a arribar a la vora. El tio Jaume deixà els rems; desarmà el de la part d'en terra i el diposità
havia cessat la pluja, però l'aire era humit i se sentia el fred; el tio Jaume subjectà la barca amb les mans, mentre baixava la gent. Entraren
amics i familiars, que ompliren de seguida la barca. Saludaren el tio Jaume, car tots el coneixien, i anaren acomodant-se, fins que ell digué
quintos", fill de pescadors, va avançar cap a ell. —Deixe'm vogar a mi, tio Jaume. Vostè descanse, que ja ha vogat prou. —Ja ho pots ben dir, fillet,
rems al noi; l'altre els prengué i s'assegué al banc. —És l'últim dia, tio Jaume; si molt convé, ja no ens veiem més. —Tonteries. Més que en vaig
corders. Allò sí que eren tragos! I ja ho veieu: encara estic aquí. El tio Jaume, el barquer, era un home ja d'edat; era un vell, i era menut i
De tant en tant, es treia la pipa de la boca i escopia al riu. El tio Jaume, malgrat l'edat i la figura esquifida, es mantenia fort; tenia el
jo! Tot se passa! Després un troba que no n'hi havia per a tant". El tio Jaume, era cert, n'havia passades moltes, de verdes i de madures, i
verdes i de madures, i sobretot, de verdes, que era el destí d'ell. El tio Jaume havia estat a Cuba els anys darrers de la colònia. —Manets meus!
i mostrava les genives, separant-se els llavis amb el dit—. Ni una. El tio Jaume era casat; la dona era de fora, una dona una mica rara, pintoresca
havia tret no se sabia d'on, i que havia fet parlar molt. La casa del tio Jaume era una mica, com deien, la casa de "tócame, Roque". El
era una mica, com deien, la casa de "tócame, Roque". El tio Jaume semblava, però, enamorat de la seva dona, i en aquell ambient se
feines. Les filles, en canvi, eren una altra cosa... Les noies del tio Jaume vivien totes dues a Barcelona, on tenien uns parents de la mare.
art de les noies, i quasi ni es murmurava. "Quin ball és —li deien—, tio Jaume, el que ballen les noies?" "No t'heu sé dir, això, fill,
pescador. Si hagués alimentat davant d'elles el més petit dubte, el tio Jaume hauria mort de pena de seguida; la cosa hauria estat per a ell un
en un viatge a Barcelona les havia trobades i no precisament al Liceu. —Tio Jaume, com van les artistes? El tio Jaume no penetrava mai la
i no precisament al Liceu. —Tio Jaume, com van les artistes? El tio Jaume no penetrava mai la intenció, estimava les noies; se sentia
Eren unes veritables senyores; però no s'avergonyien d'ell, i el tio Jaume, quan venien al poble, anava al costat d'elles satisfet, envanit.
vius, amb les seves pintures, la seva quincalleria barata, però el tio Jaume se sentia emocionat; eren dies, per ell, d'alegria; no es podia
millor; hi trobo més gust. —Es veu que dóna, això de l'art, no, tio Jaume? —I encara em donarien més; sóc jo el que no vull, i els hi dic
dixe la barca... —I no li ha dit a quin "treatro" treballa la menuda, tio Jaume? —No, no me'n preocupo, d'això, fill meu. De "treatros"
La qüestió és que estiguen bé i que siguin honrades. —Sobretot això, tio Jaume. —Sí, tu ho has dit: sobretot això, perquè, si no hi ha honra
res. Alguns s'aguantaven el riure; altres el compadien; pensaven: "Pobre tio Jaume!" Però ell no s'adonava de res; no penetrava les malícies, i era
a l'altre costat. Els "quintos" li deien adéu. "Dasta la tornada, tio Jaume". I ell contestava corregint "Hasta" la tornada, perquè tenia
animal? El Boni va començar: —Un dia, no sé en quin país, hi havia un tio molt ric. Era un home que tenia molts barcos i tots eren d'ell. Els
Pere Franch i s'aturà a saludar-lo. Anton Pallàs parlava a crits. —Hola, tio Pere! Com li va? Faig nosa? Si faig nosa, me'n vaig. —Seu i
hi havia maldat, perquè no n'hi havia a la seva ànima. —Mire-se'l, tio Guatxes, el perdulari! Com s'ha de veure pel seu mal cap! Començà així, a
que assegut en un costat de la porta, s'havia posat a treballar. —El tio Pere —prosseguí— (tots eren tios) no sap la història de la
porta, s'havia posat a treballar. —El tio Pere —prosseguí— (tots eren tios) no sap la història de la coixesa, de com el Valent va perdre la
parella; experimentava una mena de pietat, de simpatia per la noia. —El tio Pere no ho sabia. ¿Veritat, tio Pere, que no? —El tio Pere ho sabia
de pietat, de simpatia per la noia. —El tio Pere no ho sabia. ¿Veritat, tio Pere, que no? —El tio Pere ho sabia —replicà Guatxes. —Perdone'm, si
. —El tio Pere no ho sabia. ¿Veritat, tio Pere, que no? —El tio Pere ho sabia —replicà Guatxes. —Perdone'm, si l'he cansat. És que és un
que rebrà, si Déu no s'hi posa, ¿veritat, Tonet? I sort ha tingut del tio Guatxes, perquè si no... Bé, me'n vaig, que m'esperen. Tio Pere, bon
ha tingut del tio Guatxes, perquè si no... Bé, me'n vaig, que m'esperen. Tio Pere, bon viatge. Records a les granotes del fangar, i als llissals de
noi! —No se sap qui era? —Han dit que era el del Pintat! —Lo tio Quico de Borrat li ha disparat per la finestra, però no l'ha tocat!...
què venien, i es va sentir irritat. —Què hi ha? —Vinc per la gossa, tio Jaume. La va mossegar el gos rabiós i caldrà matar-la. —Qui ho ha dit,
acostat a l'animal. —Ja veu que és veritat... Això és una mossegada, tio Jaume; se veu molt bé. Si vol, me l'enduc jo i la matarem al poble.
vaig poder llegir el que deia. Què guanyava guardant-les? —Sa mort del tio vos ha entabanat, tia Bel, me deien, vos durem a una casa de salut. Ja ho
Al fons de la sala, sota una arcada, es veia una cuina encesa; els tions abrasats lluïen com pedres precioses dins la penombra d'aquell recó; a
cursa de braus, mentre en els respatllers de dues cadires acostades als tions encesos se'ns assecava la roba. En vint-i-quatre hores, quina diferència!
usen els llauradors per a abatollar els arbres— per tal d'amuntonar els tions que s'escampen en caure encesos. Semblen uns diables o uns esperitats que
majoral, el de la vila, amb l'atxa encesa a la mà, que havia fabricat el tio Palomo, tarroner d'ofici, amb la cera dels vasos benassalencs. I després
sent. Teresa. Pero chico... Pepet. Y si no parle en ton tio no eixiré! No vullc yo qu' eixe agüelastre me vullga llevar el dret y qu'

  Pàgina 1 (de 31) 50 següents »