Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

que ressonava de crits i de fines melodies. Compte a escoltar aquestes	tonades	, llegidor, en la teva ment o en l'engany dels teus sentits, perquè
forcejant sense poder obrir. De temps en temps li acudia als llavis la	tonada	de la vella cançó: /¡Ay, rosa bonita;\| ay, rosa de amor!\ La
infant brut i raquític: el bressava en la mateixa cadira i li cantava una	tonada	, sense paraules. La vella amb prou feines si el mirà; interrompé un
paraules. La vella amb prou feines si el mirà; interrompé un instant la	tonada	, saludà amb una mena de grunyit i tornà a cantar i a bressar. La seva
tenen un to vermellenc cap a la punta). Cantava un merlot, com una	tonada	tendra i apagadissa de Rameau, i un rossinyol, Chopin exaltat, líric. Un
vora el pessebre; la Sinda, la cuinera gallega, hi intervenia amb	tonades	nòrdiques, alegrades amb la pandereta. Però tot plegat tenia una alegria
les anques. Per entre el verd llimoner el vent xiula una	tonada	, al compàs de la cançó, sent una veu prima i clara.
Mala pell. Arri, cabró. Passa bou per bèstia grossa. Avui la	tonada	fa: europeus, unim-nos! Correm-hi, correm-hi tots!
La Merceneta, a la cuina, canta, a mitja veu, una cançó popular de	tonada	melangiosa. En Víctor acaba per posar-se a la tasca. Júlia obre la porta
el fill que bressa són esclaus. Escolta, si no, el cant. Quina	tonada	! Veus allà al lluny devora de la mar un monument de
que encar la dèiem amb deixos d'amargor, perdérem la	tonada	i sols ens resta el plor, tenim encara poc odi
pregunta als aucells petits i grans si han vist el Castell, en una	tonada	de caràcter català, i és replicat per petits comentaris orquestrals
per una vegada el seu estil alterós, replica tímidament amb la mateixa	tonada	de sa mare (acte primer). Iradament reprèn el Rei, i en un concertant de
de la mitjdiada y, de la cuyna estant, la Ramona ab veu de nas y	tonada	trista y arrossegosa, tot remenant las fumejantas ollas, cantava:
Però llavors encara fantasiejava més, puix que mai no xiulava cap	tonada	apresa ni coneguda de ningú, sinó que me la inventava. De vegades, les
apresa ni coneguda de ningú, sinó que me la inventava. De vegades, les	tonades	eren fetes de reminiscències de cançons oïdes, però d'altres jo mateix
oïdes, però d'altres jo mateix coneixia, sentia que eren coses meves,	tonades	noves que jo inventava. Ho coneixia per una certa esgarrifança que em
tot jo vibrava amb una emoció tendríssima, se'm mullaven els ulls i la	tonada	sortia fluidament. Aquell fluir espontani i secret em produïa un calfred
un calfred de joia. A poc a poc vaig començar d'entreveure que aquelles	tonades	expressaven coses noves de dintre meu, una melangia, unes tristeses, unes
unes tristeses, unes vel·leïtats, unes ànsies, què sé jo? Aquelles	tonades	em feien més companyia que les persones, esdevenien dolços confidents
cada rapsoda rusticà, i havien de ser recitades, quasi cantades, amb una	tonadeta	monòtona i característica, no exempta de graciositat, amb escapades de
que té ganivetades de sol i d'ombra, criden més que canten aquella antiga	tonadeta	de la diada: Dumenge que estem, dumenge de Rams, i a l'altre que ve,
dins l'entrada d'alguna casa, recitava de cor una vegada més, amb aquella	tonadeta	seua característica, les paraules que havia après de la seva àvia:
amunt la clerecia ha demanat al nostre Senyor, amb frases llatines i amb	tonadeta	de lletania, la gràcia de la pluja, si és que als bancals de sembradura
i harmoniosa, que la música, amb aquells fils invisibles que escampa la	tonada	, mena cap avant, detura i torna a menar avançadora. Ara les parelles són
l'escola hi van els xics, de dos en dos, agafats de les mans. Els rep una	tonada	d'orgui, com un himne de glòria, triomfal. Es posen, l'un al costat de l'
amples capells de palla guarnits d'alfàbega o de timonet, cantant unes	tonades	lentes i llastimoses, de lletra castellana. Sopen junts, cada nit, del
esgarrifant-me. A l'Índia, quan cau la nit, canten en veu baixa una	tonada	dolorosa i monòtona, una cançó salvatge i lenta, com un badall llunyà de
al damunt, acaronà lleument les cordes; hauries dit que li consultava la	tonada	que anaven a cantar, li pregava que es desvetllés, li feia moixaines
es posa el santuri damunt els genolls i comença a tocar." "Ara és una	tonada	salvatge i et ve una sufocació, perquè de sobte comprens que la vida és
que la vida és insípida i desgraciada, indigna de l'home. Adés, la	tonada	és dolorosa i sents que la vida passa i s'esmuny com la sorra entre els
d'escollir-ne una, la més bella, o la més desesperada. I començà una	tonada	de plany, molt amarga. De tant en tant em donava una mirada de biaix i
va estirar el seu llarg coll tot arrugat i es posà a cantar.	Tonades	macedòniques, cançons clèftiques, crits salvatges, la gorja humana
Però ¿i què? Es pensa que ens farà arriar veles? Vine aquí, santuri! —Una	tonada	macedònica, del teu país, Zorbàs —vaig dir. —Una tonada cretenca, del teu
santuri! —Una tonada macedònica, del teu país, Zorbàs —vaig dir. —Una	tonada	cretenca, del teu país —féu Zorbàs—. Et cantaré una cobla que em van
que cantava. —T'ho regalo tot, Zorbàs! —vaig cridar quan acabà la soberga	tonada	—. Bon profit et faci, t'ho regalo, tot el que has fet, la cantant,
baixaren furtivament i s'aclofaren al voltant nostre. Escoltaven llur	tonada	preferida i les cames els formiguejaven. I tot d'un plegat, incapaços ja
vaig emprendre el camí. S'anava acostant la remor del poble: dolces	tonades	de la lira, crits de festa, trets de fusell, cançons alegres. Quan vaig
fúnebre que arribava per la finestra oberta. De tant en tant la dolorosa	tonada	s'interrompia i se sentien remors de crits, de baralles, de portes
en veure les velles pillant el cofre, s'enrabià. —Segueix, tu, la	tonada	, segueix i ja torno! —cridà a la tia Lenio, i també ella es va tirar de
en paraules turques i de les entranyes de Zorbàs pujà una antiga	tonada	monòtona, tot passió i amarguesa i solitud. Esclatà el cor de la terra,
i la batzegà a la sorra. S'acotà i va clavar els ulls a terra. —Quina	tonada	és aquesta, Zorbàs? —vaig preguntar al cap d'una bona estona. —La del
el pujava en un genoll i a l'altre recolzava la lira cretenca i tocava	tonades	de guerrillers. Brindo aquest vespre per la seva salut: que el destí faci
enllà. A l'endemà ja és altra cosa. Tria l'hora matinera per allargar la	tonada	. Si la marinada aleteja, el seu cant d'alegria la travessa i oneja amb la
joglars s'aplega en un verger, hom observa tot sovint que assagen una	tonada	nova, segons l'estat del cel, i un d'ells assenyala el motiu, que els
fan enveja. Mentre penetra en el bosc, un lliure concert l'acompanya. La	tonada	de la merla vibra intensament. El reclam de la tortorella hi acorda el
amiga nostra i ens mirava complaguda, renovava sa confidència: aquesta	tonada	, mig perduda en el balanceig de la rama, referia exactament, amb un no sé
anys amb un aprenentatge tan meravellosament curt, hagués executat una	tonada	sense cap pràctica en absolut, hom podria dir amb certesa que ho feia per
ritme. Aquest és un dels motius pels quals tenen força els himnes. Una	tonada	pot mobilitzar un poble. I certes persones tenen la capacitat també, tant
Castro. De la mateixa manera, quants de nosaltres no recordem aquella	tonada	—toqueu fusta!— de la "lusesita del Pardo". Nosaltres

Pàgina 1 (de 16)

50 següents