Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

m'escolta, em manen de parlar. Qui m'ho ordena i em belluga alhora, com	un	titella, és un home també vell que fa cinquanta anys que aprèn a escriure
manen de parlar. Qui m'ho ordena i em belluga alhora, com un titella, és	un	home també vell que fa cinquanta anys que aprèn a escriure en català,
o bacavès. El titellaire proposa rosalbacavà, que sona a nom i cognom d'	una	ex-vedette de variétés." "El titellaire és tan negat, i altrament la
"El titellaire és tan negat, i altrament la dama es cenyeix amb	una	cotilla tan encarcarada, per sostenir la decadent bellesa, que el
no li ha arribat a la que somnia, il·lús, suavíssima pell. Però és d'	una	banda tossut i, de l'altra, del tot inepte per a qualsevol altre feinós
de dissuadir-lo i l'han amonestat perquè no continuï, perquè s'adoni d'	un	cop que la finestra només és verda. Però el titellaire, que no ha
l'experta i madura ex-cantatriu i ballarina. Fins avui tan sols ha palpat	un	petit nombre de barnilles, entre el copiosíssim de la fèrria i ampla
el copiosíssim de la fèrria i ampla faixa." "I n'ofereix el tacte d'	unes	quantes làmines de l'embalum —d'entre les conjecturades, com és obvi— en
comentaris a dibuixos de diversos artistes, si les escolteu o llegiu, en	un	brevíssim llibre, tal volta us distrauran un moment dels vostres
si les escolteu o llegiu, en un brevíssim llibre, tal volta us distrauran	un	moment dels vostres personals i intricats problemes i dels gravíssims del
el que veiem i el que se'ns amaga, va començar, si és que va començar, d'	una	manera molt confusa", va dir Arístocles al seu fill Euforió, prou jove
que era beoci, i a més pagès, i per torna capficat a pledejar contra	un	germà seu, esmenta el Caos abans de tot i l'imagina, sembla, com un espai
un germà seu, esmenta el Caos abans de tot i l'imagina, sembla, com	un	espai il·limitat, obert i buit. Gea, la matèria terrestre, de sina
matèria terrestre, de sina fecunda, va sorgir després i, abans de prendre	una	més clara forma, qui sap si va emplenar la mencionada buidor i va ser
ben avingudes i barrejades, engendressin, com per distret miracle,	una	parella lluminosa, l'Èter i Hèmera. De tota aquesta mescla i d'altres
De tota aquesta mescla i d'altres posteriors i sovint incestuoses,	unes	mescles que no entenc ni poc ni molt, va ser lentament creada, diuen, una
mescles que no entenc ni poc ni molt, va ser lentament creada, diuen,	una	munió d'altres divinitats. Per la meva pròpia reflexió he deduït,
Llei o de les lleis, fixa-t'hi. Però definir-la o definir-les és	un	esforç tan per sobre de la meva raó, que la intel·ligència i la veu
déus i pels homes. Ningú no l'abandona mai de grat, i Uranos no en va ser	una	excepció. Es va negar de sobte a multiplicar més l'estirp i, incontinent
amb Cronos, hagut d'Uranos, per escarmentar el darrer, en inferir-li	un	màxim ultratge. El prudent noi va esperar una distracció, una única
el darrer, en inferir-li un màxim ultratge. El prudent noi va esperar	una	distracció, una única capcinada del vell, el va castrar de soca-rel i va
inferir-li un màxim ultratge. El prudent noi va esperar una distracció,	una	única capcinada del vell, el va castrar de soca-rel i va escampar des del
de diluir-les al llarg de l'aigua que ara cobria l'originari abisme. D'	una	escuma fecundada va aparèixer Afrodita. I ens guardarem prou de detallar
va decidir d'anar devorant els seus propis fills, tot just naixien. Per	un	cèlebre ardit de la mare, es va escapar dels singulars aliments un de
Per un cèlebre ardit de la mare, es va escapar dels singulars aliments	un	de sol, Zeus. No parlarem de la seva infantesa ni de com va madurar, fins
déus englotits. O Cronos els conservava sencers en el seu ventre, com en	un	sac, o patia d'estranys i miraculosos trastorns digestius, palingenèsics
Zeus va quedar, doncs, l'amo, però de primer va haver de seguir	una	dura i llarga guerra, la Titanomàquia. Els titans encadenats per Uranos
encadenats per Uranos al Tàrtar van rompre els ferros i combatien, els	uns	contra Zeus, els altres a favor. Tot era ple de Gegants i de Cíclops, del
gran, i Zeus va repartir la seva administració, amb l'expressa reserva d'	una	sobirania inapel·lable. Com a déu màxim, es va quedar en exclusiva amb el
Polifem, brutal i delicat, el tímid amorós de la nimfa Galatea. Posseïm	un	retrat exacte de Cronos, pintat, des del somni de la raó, per don
a les esquenes, com a tot vestit, la claina —origen de l'himàtion—,	una	ampla capa de llana espessa, subjectada sota la barba per un afiblall,
una ampla capa de llana espessa, subjectada sota la barba per	un	afiblall, per embolicar-se amb ella la resta del cos, com a defensa del
com a defensa del fred. No en sofrien pas, sinó que suaven a raig —amb	una	olor molt agra, és de suposar—, perquè sempre estaven ballant una
—amb una olor molt agra, és de suposar—, perquè sempre estaven ballant	una	primitiva pírrica, sota les ordres de la cretenca Rhea. Amb el soroll que
sota les ordres de la cretenca Rhea. Amb el soroll que armaven, amb	una	entrenada i de cor apresa combinació de l'entrexoc dels dos escuts i de
els plors i les rebequeries de Zeus, el nou nat, que la mare amagava en	una	caverna del Dicté o de l'Ida. La cèlebre cabra Amaltea, sense alterar-se,
parar Zeus, que així creixia tranquil, escandalosament de pressa i d'	una	manera que, als pocs que el veien, tan gras i gros i fort, els costava de
tan gras i gros i fort, els costava de dissimular, per prudent reserva,	una	sensació de repugnància. Després d'acabar-se aquest període, i Cronos ja
legítima de Zeus. La deessa va manar als ex-dansaires, tothora nus i	una	mica envellits, que matessin Èpafos. Els Curetes, obedients per essència,
que me'n sobren, abans que creditors a la gratitud siguin víctimes d'	un	odi clar i que no es refiïn de cap favor o benifet, complex o senzill,
necessitat i a la mort. I que els seus destins, mentre alenaven, durant	una	curta i molt precària vida, eren molt diversos, fins que tots
fins que tots desembocaven —com els rius, petits o grans, al mar— en	un	mateix i essencial acabament", va dir Arístocles a Euforió. "Aleshores
dir Arístocles a Euforió. "Aleshores varen comprendre que els governava	una	divinitat sorda i cega per als pobres homes, inexorable, sense sentiments
que se li atansés i que, amb afalacs, utilitzés l'adjectiu, graciós	un	dia per a algunes orelles lavinianes —ignores per complet la sobtada i
la sobtada i estranya implicació—, de Moiragetes. Ja t'explicaré en	una	altra oportunitat l'al·lusió a Lavínia, remota en l'avenir, i com Zeus va
l'al·lusió a Lavínia, remota en l'avenir, i com Zeus va muntar	una	organització sobre la força de l'adjectiu que assumia, un adjectiu molt
Zeus va muntar una organització sobre la força de l'adjectiu que assumia,	un	adjectiu molt astut, simple coincidència de quasi homonímia amb la banda
astut, simple coincidència de quasi homonímia amb la banda pintoresca d'	un	indret pertanyent a una boira llunyaníssima, per a mi comprensible pels
de quasi homonímia amb la banda pintoresca d'un indret pertanyent a	una	boira llunyaníssima, per a mi comprensible pels meus rars dots de
del futur. El cas és que, amb adjectiu o no, la gran Moira no va cedir ni	un	bri de la seva alta independència i està, en últim terme, per damunt de

Pàgina 1 (de 47617)

50 següents