Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

uns als altres, interrogatius, perplexos. "Semblen contradictòries",	vacil·lava	, en un dolent rosalbacavà, la dottoressa sarda Sperata
sóc la vostra mare", advertia, sensata i òbvia, la matrona. El noi	vacil·lava	. "Què faig? M'és lícit de matar-la?", preguntava a l'inseparable company
no obstant, ara, reflexionant davant aquella força, sentia que tot ell	vacil·lava	, presa d'una profunda inquietud. Tenia por per ell i, sobretot, temia per
—Vols venir amb mi, Tinet? Anirem a la mar. —Sí! —contestà ell sense	vacil·lar	i mirant-lo fix. El vell ho havia dit com per broma; però el minyó havia
i després, més tristament, afegí: —Però, com més t'estimo, més temo... —	Vacil·là	un instant i, com fent un esforç, acabà: —Vaig dir-te, Mila, que
que t'hauria de dir. —Em sento talment lligada a tu —contestà ella sense	vacil·lar	, tremolosa de sinceritat, com un que ha fet renúncia de tot—; em sento
tu, Quim? Què ha passat? On és el meu germà? —El teu germà... —	vacil·là	un instant—. No t'inquietis, Sileta; Candiet és a la presó. —I s'apressà
inopinada: —Estava pensant una cosa, tia Càndia... Vull dir-la-hi... —	Vacil·là	un instant—. I si l'anés a veure? Fa dies que em ronda pel cap. No
temors, i ni la proximitat del seu pare aconseguia torbar-la. Mila ja no	vacil·là	. Recordà, a més a més, que en una certa ocasió ell li havia expressat el
camí, que li hauria dit de seguida: "Anem", i l'hauria seguit sense	vacil·lar	allà on ell hagués volgut portar-la. Aquest record era un nou esperó a
difícil que és portar-ho a cap sense que se n'adonin. —Callà. Tia Càndia	vacil·lava	entre el temor i el desig de complaure Mila. Ella, animada, afegí
en ple rostre amb tanta força, que es sentí la mà ferida. L'altre	vacil·là	, agità els braços com cercant suport i caigué sobre el trespol
a Mila l'arribada del criat —la nova que dugué—, fou d'un efecte decisiu.	Vacil·là	encara algun temps; sofrí encara i es turmentà; encara volgué dir-se que
pensar ja en ell, absorbir-se, fondre's amb la imatge estimada, perquè no	vacil·lés	el seu cor, perquè tota ella estés plena de la seva decisió i segura.
"Déu m'ajudarà." I espera l'hora amb tremolor d'esperit, però ja sense	vacil·lar	, fixa la ment en la seva idea. Té ja a punt tot el que s'ha d'endur
flectaven; la mirada se li enfosquia i respirava amb dificultat: s'aturà	vacil·lant	entre el seu desig de prosseguir i aquella irresistible necessitat de
la fi, pel poc temps que vivim... —És veritat. Tornà a mirar-la, com	vacil·lant	davant el que li volia dir. —Només em falta una cosa, Sileta. Ella el
, però jo, ja de petit, sempre he pensat en una de sola. La mirà... —	Vacil·là	un moment, s'empassà la saliva i la pregunta li brollà dels llavis
A poc a poc s'acostava l'estrèpit de les aigües; la terra tornava a	vacil·lar	; el cel s'enfosquia, i ell s'estava altra vegada a la vora del riu
li tremolen de tal manera, que gairebé topen entre ells; els seus peus	vacil·len	. Torna a trucar i torna a esperar amb l'orella a l'interior. Res. Tino
per la violència del cop, i sentí com la sang se li escorria per la cara.	Vacil·là	un moment, perduts gairebé els sentits, i refet tot d'una pel terror
donen voltes al seu entorn, que el pis on s'assenten els seus peus	vacil·la	. Mila es veu obligada a asseure's a la vora del llit. La tarda és clara;
l'Església romana la garantia institucional del cristianisme. Erasme no	vacil·la	ni s'hi inhibeix: vol conciliar, que és una cosa ben distinta; aspira a
i com a excés. Sabem el que valem i el que som, i no	vacil·lem	a creure que valem més, que som més. I això, que en altri
casa ja la hi vam trobar. Qui sap els anys que hi era!". La bona dona	vacil·la	una mica. "No ho sap? La tenim amagada. Com que un hom és d'edat i
toca l'himne, i parla el rei. Parla pausadament; en dues o tres ocasions	vacil·la	una mica. We will, the Queen and myself, keep in our hearts the
militar per fer una gran pressió en els cercles diplomàtics, però	vacil·la	abans d'emprendre la nova ofensiva, perquè sap que trobaria una dura
guàrdia avança, amenaçador—. Us hi amorraré! Li dóna una empenta, i ell	vacil·la	arran de toll, recobra l'equilibri, però el guàrdia ja aixeca el peu i
es veuen dos cotxes aparcats. —Potser un d'aquests —diu. Però el policia	vacil·la	. —Cal que hi hagi el propietari, per a requisar-lo. —Fins i tot quan
—Què us sembla? —replica l'altre—. Amb aquesta cara? —No ho sé —	vacil·la	ell—. No el conec. M'han dit que el trobaria aquí baix. —És clar que
—No l'ha caçat —es diu estranyament satisfet. Dintre la proa de la nau	vacil·la	un llum i ressona una cançó camperola. El sembrador deu estar escampant
he entrat per si trobava algú. Vós no hi éreu, aquí —fa, acusador. L'home	vacil·la	una mica, indica cap a fora amb la mà oberta. —Ara hi trobareu els
no ho sabíeu? —No. Potser no se'ns diuen algunes coses. Ell la llambrega,	vacil·la	una fracció de segon, però a la fi pregunta: —Vós esteu contenta?
tipus d'interlocutor... Vós sou una bona interlocutora? La dona sembla	vacil·lar	, torça una mica el coll. —N'hi ha que diuen que sí, n'hi ha que
tornar a fer durant tres mesos i jo... Si us plau, si us plau! La dona	vacil·la	, desplaça els ulls cap a ell i a la fi, humitejant-se els llavis, diu:
. —De què? —pregunta la noia. —Del que sigui. —No sé... —	vacil·la	ella—. Ara no se m'acut res... Us puc recitar la biografia d'un heretge.
els peus de costat en les mates que li serveixen de graons. Un cop	vacil·la	, sembla a punt de caure, però la corretja el sosté i es recobra quan el
torna ell. —No m'estimes, tu? —pregunta la noieta. —Sí —diu sense	vacil·lar	—. T'estimo per allò que representes... Com s'estima un somni o un ideal.
comentari de Vilaregut: —Però, home! això no són versos!— el podia fer	vacil·lar	. Data d'aquesta època una de les seves intervencions a favor dels
que la rosca era alçada. Algú devia regar. Jaume se sentí contrariat.	Vacil·là	i tot un moment entre quedar-se o marxar, però a la fi optà per quedar-se
a caminar ajupint-se. Tenia pressa; pujava agafant-se a les branques,	vacil·lant	, però amb un esforç continuat, delerós de trobar-se a dalt, de sortir de
m'arribà un dia, però; tenia els ulls de color de mel, al fons de l'iris	vacil·lava	l'ambre amb vetes marrons i liles. La felicitat m'entrava ulls endins i
Creuàvem entre el fum de les locomotores. En l'aire	vacil·lava	un llum sobre el carrer. La vida. Qui sabria com seria la vida?
en el ferro de la barana, véiem la ciutat com un bosc.	Vacil·laven	els llums dels castells en els teus ulls de plant, plens de
i dels donzells cap a les ciutats. Però si se'ns demanés una data no	vacil·laríem	a escollir la d'implantació del decret de Nova Planta, que féu de la
Si haguéssim d'assenyalar algun exemple humà d'aquest redreçament, no	vacil·laríem	a escollir el doctor Gimbernat, fill de pagesos, renovador dels estudis
li foren plantejats —socials, econòmics, intel·lectuals— la gent de bé	vacil·là	en la seva fe i en la seva actuació. No és estrany que devoréssim
l'Europa que l'havia emparat, sinó de la classe social que l'havia mogut,	vacil·lant	des dels primers dies de prendre el poder entre el seu localisme
ell. Ben aviat va gairebé escollir, o podríem dir que	vacil·lava	limitadament: dues noies l'atreien. Era l'una bruna
per què voldries aprendre de plorar? Ella encara	vacil·la	, se li decanta el cap, el món et roda i vibra

Pàgina 1 (de 26)

50 següents