×
Filtres |
|
|
|
|
Lema: Coincident amb vacil·lar |
Freqüència total: 1254 |
CTILC1 |
uns als altres, interrogatius, perplexos. "Semblen contradictòries", | vacil·lava | , en un dolent rosalbacavà, la dottoressa sarda Sperata | sóc la vostra mare", advertia, sensata i òbvia, la matrona. El noi | vacil·lava | . "Què faig? M'és lícit de matar-la?", preguntava a l'inseparable company | no obstant, ara, reflexionant davant aquella força, sentia que tot ell | vacil·lava | , presa d'una profunda inquietud. Tenia por per ell i, sobretot, temia per | —Vols venir amb mi, Tinet? Anirem a la mar. —Sí! —contestà ell sense | vacil·lar | i mirant-lo fix. El vell ho havia dit com per broma; però el minyó havia | i després, més tristament, afegí: —Però, com més t'estimo, més temo... — | Vacil·là | un instant i, com fent un esforç, acabà: —Vaig dir-te, Mila, que | que t'hauria de dir. —Em sento talment lligada a tu —contestà ella sense | vacil·lar | , tremolosa de sinceritat, com un que ha fet renúncia de tot—; em sento | tu, Quim? Què ha passat? On és el meu germà? —El teu germà... — | vacil·là | un instant—. No t'inquietis, Sileta; Candiet és a la presó. —I s'apressà | inopinada: —Estava pensant una cosa, tia Càndia... Vull dir-la-hi... — | Vacil·là | un instant—. I si l'anés a veure? Fa dies que em ronda pel cap. No | temors, i ni la proximitat del seu pare aconseguia torbar-la. Mila ja no | vacil·là | . Recordà, a més a més, que en una certa ocasió ell li havia expressat el | camí, que li hauria dit de seguida: "Anem", i l'hauria seguit sense | vacil·lar | allà on ell hagués volgut portar-la. Aquest record era un nou esperó a | difícil que és portar-ho a cap sense que se n'adonin. —Callà. Tia Càndia | vacil·lava | entre el temor i el desig de complaure Mila. Ella, animada, afegí | en ple rostre amb tanta força, que es sentí la mà ferida. L'altre | vacil·là | , agità els braços com cercant suport i caigué sobre el trespol | a Mila l'arribada del criat —la nova que dugué—, fou d'un efecte decisiu. | Vacil·là | encara algun temps; sofrí encara i es turmentà; encara volgué dir-se que | pensar ja en ell, absorbir-se, fondre's amb la imatge estimada, perquè no | vacil·lés | el seu cor, perquè tota ella estés plena de la seva decisió i segura. | "Déu m'ajudarà." I espera l'hora amb tremolor d'esperit, però ja sense | vacil·lar | , fixa la ment en la seva idea. Té ja a punt tot el que s'ha d'endur | flectaven; la mirada se li enfosquia i respirava amb dificultat: s'aturà | vacil·lant | entre el seu desig de prosseguir i aquella irresistible necessitat de | la fi, pel poc temps que vivim... —És veritat. Tornà a mirar-la, com | vacil·lant | davant el que li volia dir. —Només em falta una cosa, Sileta. Ella el | , però jo, ja de petit, sempre he pensat en una de sola. La mirà... — | Vacil·là | un moment, s'empassà la saliva i la pregunta li brollà dels llavis | A poc a poc s'acostava l'estrèpit de les aigües; la terra tornava a | vacil·lar | ; el cel s'enfosquia, i ell s'estava altra vegada a la vora del riu | li tremolen de tal manera, que gairebé topen entre ells; els seus peus | vacil·len | . Torna a trucar i torna a esperar amb l'orella a l'interior. Res. Tino | per la violència del cop, i sentí com la sang se li escorria per la cara. | Vacil·là | un moment, perduts gairebé els sentits, i refet tot d'una pel terror | donen voltes al seu entorn, que el pis on s'assenten els seus peus | vacil·la | . Mila es veu obligada a asseure's a la vora del llit. La tarda és clara; | l'Església romana la garantia institucional del cristianisme. Erasme no | vacil·la | ni s'hi inhibeix: vol conciliar, que és una cosa ben distinta; aspira a | i com a excés. Sabem el que valem i el que som, i no | vacil·lem | a creure que valem més, que som més. I això, que en altri | casa ja la hi vam trobar. Qui sap els anys que hi era!". La bona dona | vacil·la | una mica. "No ho sap? La tenim amagada. Com que un hom és d'edat i | toca l'himne, i parla el rei. Parla pausadament; en dues o tres ocasions | vacil·la | una mica. We will, the Queen and myself, keep in our hearts the | militar per fer una gran pressió en els cercles diplomàtics, però | vacil·la | abans d'emprendre la nova ofensiva, perquè sap que trobaria una dura | guàrdia avança, amenaçador—. Us hi amorraré! Li dóna una empenta, i ell | vacil·la | arran de toll, recobra l'equilibri, però el guàrdia ja aixeca el peu i | es veuen dos cotxes aparcats. —Potser un d'aquests —diu. Però el policia | vacil·la | . —Cal que hi hagi el propietari, per a requisar-lo. —Fins i tot quan | —Què us sembla? —replica l'altre—. Amb aquesta cara? —No ho sé — | vacil·la | ell—. No el conec. M'han dit que el trobaria aquí baix. —És clar que | —No l'ha caçat —es diu estranyament satisfet. Dintre la proa de la nau | vacil·la | un llum i ressona una cançó camperola. El sembrador deu estar escampant | he entrat per si trobava algú. Vós no hi éreu, aquí —fa, acusador. L'home | vacil·la | una mica, indica cap a fora amb la mà oberta. —Ara hi trobareu els | no ho sabíeu? —No. Potser no se'ns diuen algunes coses. Ell la llambrega, | vacil·la | una fracció de segon, però a la fi pregunta: —Vós esteu contenta? | tipus d'interlocutor... Vós sou una bona interlocutora? La dona sembla | vacil·lar | , torça una mica el coll. —N'hi ha que diuen que sí, n'hi ha que | tornar a fer durant tres mesos i jo... Si us plau, si us plau! La dona | vacil·la | , desplaça els ulls cap a ell i a la fi, humitejant-se els llavis, diu: | . —De què? —pregunta la noia. —Del que sigui. —No sé... — | vacil·la | ella—. Ara no se m'acut res... Us puc recitar la biografia d'un heretge. | els peus de costat en les mates que li serveixen de graons. Un cop | vacil·la | , sembla a punt de caure, però la corretja el sosté i es recobra quan el | torna ell. —No m'estimes, tu? —pregunta la noieta. —Sí —diu sense | vacil·lar | —. T'estimo per allò que representes... Com s'estima un somni o un ideal. | comentari de Vilaregut: —Però, home! això no són versos!— el podia fer | vacil·lar | . Data d'aquesta època una de les seves intervencions a favor dels | que la rosca era alçada. Algú devia regar. Jaume se sentí contrariat. | Vacil·là | i tot un moment entre quedar-se o marxar, però a la fi optà per quedar-se | a caminar ajupint-se. Tenia pressa; pujava agafant-se a les branques, | vacil·lant | , però amb un esforç continuat, delerós de trobar-se a dalt, de sortir de | m'arribà un dia, però; tenia els ulls de color de mel, al fons de l'iris | vacil·lava | l'ambre amb vetes marrons i liles. La felicitat m'entrava ulls endins i | Creuàvem entre el fum de les locomotores. En l'aire | vacil·lava | un llum sobre el carrer. La vida. Qui sabria com seria la vida? | en el ferro de la barana, véiem la ciutat com un bosc. | Vacil·laven | els llums dels castells en els teus ulls de plant, plens de | i dels donzells cap a les ciutats. Però si se'ns demanés una data no | vacil·laríem | a escollir la d'implantació del decret de Nova Planta, que féu de la | Si haguéssim d'assenyalar algun exemple humà d'aquest redreçament, no | vacil·laríem | a escollir el doctor Gimbernat, fill de pagesos, renovador dels estudis | li foren plantejats —socials, econòmics, intel·lectuals— la gent de bé | vacil·là | en la seva fe i en la seva actuació. No és estrany que devoréssim | l'Europa que l'havia emparat, sinó de la classe social que l'havia mogut, | vacil·lant | des dels primers dies de prendre el poder entre el seu localisme | ell. Ben aviat va gairebé escollir, o podríem dir que | vacil·lava | limitadament: dues noies l'atreien. Era l'una bruna | per què voldries aprendre de plorar? Ella encara | vacil·la | , se li decanta el cap, el món et roda i vibra |
|