Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

aquesta petita llengua inconeguda, que alguns designen baleàric, d'altres	valencià	i els inefables esperits ingenus i conciliadors bacavà o bacavès. El
o passa endavant. No ens hi perdrem", li va respondre el jove nebot	valencià	. La senyora s'impacientava. "En alguna novel·la oblidada, o on sigui, he
cap dels meus homes, tan ben plantat, ni de bon tros, com el meu nebot	valencià	. És i serà tothora una flor, una flor exquisida", s'entusiasmava, cursi
nacionalistes entre nosaltres: al Principat sobretot, uns quants al País	Valencià	, ben pocs a les Illes, dos o tres enllà dels Pirineus. Numèricament no
de Marcial, del nostre Jaume Roig —i dels notaris i canonges	valencians	del XV—, de Rabelais, de la picaresca espanyola, hauran arribat
la València de tots, de tots els vius i els morts, de tots els	valencians	? Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l'èmfasi.
a Catalunya les primeres onades d'immigrants peninsulars: aragonesos i	valencians	, sobretot. Els catalans devem molt a la intel·ligència, voluntat de
no menys significativa insistència de la posteritat, ens el donen uns	valencians	celebèrrims: la família pontifícia dels Borges, posada com a exemple
que en un cas podia tenir la sang, la sang ètnica, carregada de	valències	espirituals, o que en tal altre cas, o en tots els casos, la pintura
que han estat fabricades a Calataiud o que són d'innegable origen o	valencià	o aragonès. Si això és cert —i no hi ha cap motiu per a dubtar-ne—
amb ple coneixement de causa, car no tan solament vivia en l'ambient	valencià	de bàndols, deseiximents i batalles a ultrança, ans estava en estreta
Pel que fa a això darrer, ja veurem (§ 78) que cavallers	valencians	parlen del rest com a cosa normalíssima en textos perfectament datats el
La majoria dels signants de les lletres de batalla són cavallers	valencians	, però no hi manquen els catalans i n'hi figuren alguns de mallorquins. Hi
i 1468, si ens atenim a una datació prudent. No oblidem que el	valencià	Joanot Martorell fou primordialment un cavaller bregós que més d'una
els arnesos milanesos colpeixen per llur bellesa fins i tot els burots	valencians	, com aquell que autoritzà Juan de Guzmán a portar a Castella "cinch
de l'any 1434, en el qual participaren molts cavallers catalans,	valencians	i aragonesos. Aquesta relació és una extensíssima acta notarial d'aquell
hagués envellit. Lope de Estúñiga (1434) proposa als germans	valencians	Joan i Pere Fabra de combatre amb "cotas o jesarantes, qual más
pes de trenta-cinc lliures ensús", car segons el valor de la lliura	valenciana	fa 12,425 Kg. 48. A les darreries del segle
equival a 1,380 kg, i els guants del segon, en lliures	valencianes	, a 1,065. El pes correspon a cadascun dels dos elements, no pas
e gossets de malla" (1467). Ho corroboren els documents dels arxius	valencians	, on trobem: "dues bones faldes enfragades de malla" (1480, 17
flandesques. Apareixen sovint als documents procedents d'arxius	valencians	(1413, 8 abril; 1415, 20 abril; 1417, 16
de junyir de l'infant Joan, l'any 1381 (§ 82) i en documents	valencians	(1411, 12 agost, 1415, 19 agost), car, si bé el
arnesos idèntics, encara avui podem saber qui dels dos cavallers és el	valencià	i qui l'anglès. Com que ja sabem que la cota d'armes de Curial era blanca
modalitats, hagués caigut en desuetud. Els documents procedents d'arxius	valencians	enregistren l'escut ("hun scut", 1415, 16 març;
i la cervellera rasa apareix sovint enregistrada en documents dels arxius	valencians	(cfr. 1465; 1478, 5 octubre) i a l'aforament de Barcelona del
ho demostren diverses partides dels documents dels arxius	valencians	(per exemple: "huna cervellera ab ventalla", 1417, 16 juliol),
a cobrir lo dit bacinet" (96). Als documents procedents d'arxius	valencians	també s'enregistren "bacinets ab bavera" (1413, 19 agost;
daurats, fets a manera de diamants apuntats" (126). Als documents	valencians	s'enregistren: "capmall ab baçinet de malla d'acer... bacinet sens
les tirin per terra, observem que en les partides procedents dels arxius	valencians	el bacinet apareix esmentat amb gran assiduïtat, fins a l'any
casc apareix enregistrat des del 1418 als documents dels arxius	valencians	i en enumeracions d'armes que van de trànsit cap a Castella. No deixa
mantenidors com els aventurers, entre els quals abundaven els catalans,	valencians	i aragonesos, porten "elmete" o "almete", i sempre,
de malla, sens barba". Una de les partides dels documents d'arxius	valencians	enregistra: "8 baveres e 6 gorjals de malla" (1427, 9 maig) i
devia ésser molt evident perquè també apareix en documents dels arxius	valencians	(1465; 1478, 17 juliol). La celada de tipus francès, des de
descripció que correspon a una partida d'un dels documents dels arxius	valencians	: "una barreta ab son gorgal de malla, guarnida de vellut negre"
es corrompé, entre nosaltres, en "barruer" (així en ploma de	valencians	i catalans), sens dubte per veure-hi una protecció especial de les
i fet un ex-vot, en la qual es representa el moment en què els cavallers	valencians	Joan Tolsà i Joan Marrades, per sentència del Marquès de Ferrara, fan les
vienen divisados". Els bastons solien ésser quatre, car els germans	valencians	no han fet esment de la llança, inclosa per Felip Boyl (1439) en
(§ 70). Una autèntica meravella és el mantí de l'espasa del	valencià	Antoni Joan de Tous, en el retaule de Sant Miquel de Bartomeu Bermejo, o
que sens dubte és casual, car precisament l'any 1442 el	valencià	Felip Boyl lluità a Londres amb John Astley amb unes atxes de les quals
que transcriu els capítols que en anglès redactà el cavaller errant	valencià	Felip Boyl (làmina VI), que lluità, al Smithfield de Londres, en
els noms d'alguns elements d'aquest tipus d'arma. Dissortadament el	valencià	Ponç de Menaguerra escriu de manera molt roïna, i cal fer esforços per a
quan el rest era una novetat a Europa (cfr. § 36), el cavaller	valencià	Joan Guillem Escrivà ja posseïa unes cuirasses amb un ric rest de junyir,
denotava una determinada categoria dels arnesos de guerra. Un document	valencià	de l'any 1414 potser ens emmena a aclarir quina era aquesta
alguns d'aquests afers d'armes, tots ells entre cavallers catalans i	valencians	. La contesa entre Arnau d'Erill i el seu nebot fra Ramon Roger d'Erill,
A finals del segle es repeteix una discrepància semblant. El	valencià	Lluís Pallàs de Vilanova (1482) vol lluitar "ab tot
adargues, llances, espases i punyals. És a dir, que ara, tot i ésser el	valencià	el qui invoca els "antecessors nostres, cavallers antichs", és
i 1437, dedica part d'un capítol a la batalla entre el cavaller	valencià	Felip Boyl i el cavaller castellà Lope Alfonso de Montemolín, presidida i
és viscuda, doncs, en el pla de la cultura. En conseqüència, les	valències	d'homogeneïtat són alliberades; de formal l'analogia postulada entre
poble i que després s'escampen per tot el País i visiten tots els nens	valencians	. Quan nosaltres érem innocentets, vivint a la ciutat de València, els
car les pren d'un altre folklorista, el baró d'Alcahalí, que per ser	valencià	, podria estar millor informat. Amb el present escrit les coses retornaran

Pàgina 1 (de 292)

50 següents