Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

"Em dic Arístocles, però no sóc, és evident, Plató", va començar el	vell	. "Encara que no sàpiguen si algú m'escolta, em manen de parlar. Qui m'ho
Qui m'ho ordena i em belluga alhora, com un titella, és un home també	vell	que fa cinquanta anys que aprèn a escriure en català, aquesta petita
El prudent noi va esperar una distracció, una única capcinada del	vell	, el va castrar de soca-rel i va escampar des del firmament dolls de
digestius, palingenèsics o recomponedors. Tampoc no sabem bé si el	vell	va ser precipitat al Tàrtar o si Zeus el va confinar gentilment en alguna
sorts. I tu, Àtropos, que ets la més baixa de nosaltres i sembles la més	vella	, desenrotlles sobre l'esfera del món un inacabable pergamí cilíndric i en
va ajudar Zeus, durant l'espantosa guerra de les gegantines divinitats	velles	amb les sàviament proporcionades entitats noves. També, com Themis, es va
i del corrent dels dolors. A través d'aquest, d'una riba a l'altra, el	vell	i repulsiu Caront guiava amb l'acostumada perícia la barca, mig enfonsada
l'ànim i la moral. Varen perseguir sense un èxit complet Fineu, el	vell	endeví orb que va indicar a Jasó i als seus argonautes el camí de la
no, qui sap—, i altres ben diverses veus contaran potser al seu torn	vells	i eterns mites del nostre poble. Em sembla humà, doncs, que vagi
immensos del mar." Ganimedes Feia dies, des d'un remot dilluns, que el	vell	senyor, ullerós i pàl·lid, rondava pel moll, tot al llarg dels podrits,
Perquè, expert en les angúnies que desfermava en aquella mena de	vells	senyors àvids i tímids, de seguida l'havia apamat i vigilava de cua
ocupacions antigues i oblidades, els vacil·lants passos i l'angoixa del	vell	. No el provocava. Estès, regalimós, brut, indiferent i immòbil, es
corda al temps. A la fi, a les dotze en punt d'un xafogós diumenge, el	vell	senyor se li atansava. "Noi", li va dir amb una veu tremolosa. "Hola"
lapidari, el gambaire. "Així, te les campes sol?", indagava el	vell	. "I mestipé com el barbal", va riure, amb grolleria, el murri. "No
tu langues", es mofava el desvergonyit. "Tots dos ens camelem." El	vell	senyor s'envermellia. "Vine amb mi, criatura. Algú ha de vetllar per tu,
avisava, amb una reminiscència d'honradesa, el corromput orfe. El	vell	senyor, bregat en tota llei d'afers, el va comprendre aquest cop sense
pujarem molt amunt", enllepolia i ordenava, amb torbació i trastorn, el	vell	. I ja trascamava. "Ep, assossega't. Ascendirem fins al xaró?",
xaval. "Sí, fins al propi xaró. Jo en sóc l'amo", li assegurava el	vell	. "I et prometo que allí no feinejaràs. Sols hauràs de servir de tant en
tastarem, si us plau per força", va cloure entre dents el pillard. I el	vell	senyor, en emportar-se, al capdavall de tanta pena, el nou coper, va
d'una màniga molt ampla. "Fullejar sants sempre m'ha distret." "El	vell	llibre de Pellegrini em basta", va rondinar l'honest doctor Robuster i
no hi ha ningú que no ignori la seva desgràcia final", menyspreava la	vella	dama. "No, el casc n'és l'única causa. Ha de pesar unes quantes arroves,
i esdevindria un lloc de referència, un senyal en la via atzarosa dels	vells	navegants, que l'anomenarien "La tomba de la pobra gossa". El topònim
i dels matisos. Per a tot cal un llarg aprenentatge", va reflexionar el	vell	. I s'encaminava al menjador, a esmorzar molt fort, com d'habitud, perquè
"Quanta sang! I no sentia mai cap remordiment?", s'exclamaven a duo les	velles	i riques deixebles. "Mai. En desconeixia tant el concepte com la
algú que s'avingués de grat a substituir-me en el viatge, i tant el meu	vell	pare com la pròpia mare, lúcids egoistes, freds calculadors, no hi
clientela caritativa del saló de bellesa, t'arribes al Nepal o bé al	vell	proper Siam, on caus en basca, en un bany de suor, contemplant danses i
ets tu, però la memòria em flaqueja. Coses dels anys", va sospirar la	vella	senyora. "Aquesta complaença a autoadmirar-te, aquest excés
d'arreglar la corbata." "Aquest noi no hi és tot", va reflexionar la	vella	senyora. "I no comprenc per què m'amoïno tant per ell, quan el nostre
prou nitidesa. I Pausànias afirmava que els segons no eren sinó sàtirs	vells	", glopejava Pulcre Trompel·li. "Els uns i els altres no es distingien
la gruta i de passejar per l'amplitud del segur indret, sota els arbres	vells	, immensos i tothora verds. Allunyant-se cada vegada més del seu antic
xafogor que m'emmalaltiria. Clam, sense cants d'ocells, de les	velles	oliveres cremades." Menelau "Em sembla que aquest bon home està força
Respecte al meu comportament conjugal, que no em vigilava de prop el	vell	Demòdoc? Que no vaig estar sempre en disposició d'escoltar-li tots els
Erínies." Les màquines paraven momentàniament. Tres parells d'ulls de	velles	fadrines esguardaven amb una malvolença infinita el consultant i
o confusa, com li havia d'arribar o de retornar un destí més perillós i	vell	. Després algú la trobarà en el regne de les ombres o l'esguardarà com una
a morir, acusada de còmplice, si em distrec, amb un parell d'insensats.	Vella	, estimo més que mai la vida. Vagi on vagi, en tots els indrets hi haurà
vermell, sense estrenar, de seda resistent, de fibra sòlida. Després, la	vella	Enone, que no s'ho diu, però l'anomenem així, ja no recordo per què,
Prou, considera'm així, t'ho recomano, et faré menys basarda. El	vell	també assegurava que no se m'escapa mai el qui he agafat, el presoner,
m'oblidarà. Ocnos Des de les profunditats del temps o de més enllà, el	vell	taciturn, assegut, ombres endins, a l'espartar llotós, entre joncs alts,
a l'animal. Potser no venien d'enlloc ni anaven enlloc. Aquest meu	vell	, no pas silenciós, no entaulava de debò cap conversa, i els seus
per damunt de les altres noies, com si pertanyés a una altra raça. La	vella	Càndia del Noro, que la coneixia de petita i l'estimava, la comparava
Costa aquesta nit es dirigia a casa seva. Hi havia deixat sa mare, ja	vella	, i, això no obstant, a penes si el seu cor, mentre s'acostava a la casa
on l'arribada de Tino Costa despertava alegria, i aquesta era la casa del	vell	Lino del Pont, un pagès que, atuït des de molt temps per una malaltia
molt temps per una malaltia incurable, vivia amb els seus dos fills i una	vella	criada. La família de Lino i la de Tino Costa havien mantingut sempre
a la idea de tornar-se a casar, vivia sol a la casa pairal amb una	vella	criada que el servia. Era un home jovial, amable amb tothom, i a Santa
tota; els conreus floriren, els seus habitants s'havien alliberat de llur	vella	apatia, i per a les terres varen semblar ressuscitar els dies de l'antiga
el mosso, i també ell al seu torn envellí. A mesura que anava fent-se	vell	anà sentint-se més i més vinculat a aquella hisenda, gairebé completament
Però Tiago només vivia per Mila i només en ella tenia el pensament. El	vell	, per la seva banda, estava trastocat amb aquell casament, inflat d'orgull
a l'ombra de la figuera d'ampla copa, prop del porxo ombrejat per la	vella	parra. Els serví la més graciosa de les noies: la més jove, i una
els seus pares, que també tenen la seva part. —Però, tu saps el que té el	vell	Candaina? —Ep! Ja són aquí! Anem! Ja ens crida. Al camí es veia ja
dels nous arribats. Els pastors anaren cap a ells, precedits dels més	vells	, amb els capells a les mans. Saludaren: —Bon dia, nostramo i la

Pàgina 1 (de 646)

50 següents