Dispersions  
  Lemes:
  reset   aplica
vell A 20163 oc.
vell M 6566 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2008)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb vell Freqüència total:  26729 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

"Em dic Arístocles, però no sóc, és evident, Plató", va començar el vell. "Encara que no sàpiguen si algú m'escolta, em manen de parlar. Qui m'ho
Qui m'ho ordena i em belluga alhora, com un titella, és un home també vell que fa cinquanta anys que aprèn a escriure en català, aquesta petita
El prudent noi va esperar una distracció, una única capcinada del vell, el va castrar de soca-rel i va escampar des del firmament dolls de
digestius, palingenèsics o recomponedors. Tampoc no sabem bé si el vell va ser precipitat al Tàrtar o si Zeus el va confinar gentilment en alguna
sorts. I tu, Àtropos, que ets la més baixa de nosaltres i sembles la més vella, desenrotlles sobre l'esfera del món un inacabable pergamí cilíndric i en
va ajudar Zeus, durant l'espantosa guerra de les gegantines divinitats velles amb les sàviament proporcionades entitats noves. També, com Themis, es va
i del corrent dels dolors. A través d'aquest, d'una riba a l'altra, el vell i repulsiu Caront guiava amb l'acostumada perícia la barca, mig enfonsada
l'ànim i la moral. Varen perseguir sense un èxit complet Fineu, el vell endeví orb que va indicar a Jasó i als seus argonautes el camí de la
no, qui sap—, i altres ben diverses veus contaran potser al seu torn vells i eterns mites del nostre poble. Em sembla humà, doncs, que vagi
immensos del mar." Ganimedes Feia dies, des d'un remot dilluns, que el vell senyor, ullerós i pàl·lid, rondava pel moll, tot al llarg dels podrits,
Perquè, expert en les angúnies que desfermava en aquella mena de vells senyors àvids i tímids, de seguida l'havia apamat i vigilava de cua
ocupacions antigues i oblidades, els vacil·lants passos i l'angoixa del vell. No el provocava. Estès, regalimós, brut, indiferent i immòbil, es
corda al temps. A la fi, a les dotze en punt d'un xafogós diumenge, el vell senyor se li atansava. "Noi", li va dir amb una veu tremolosa. "Hola"
lapidari, el gambaire. "Així, te les campes sol?", indagava el vell. "I mestipé com el barbal", va riure, amb grolleria, el murri. "No
tu langues", es mofava el desvergonyit. "Tots dos ens camelem." El vell senyor s'envermellia. "Vine amb mi, criatura. Algú ha de vetllar per tu,
avisava, amb una reminiscència d'honradesa, el corromput orfe. El vell senyor, bregat en tota llei d'afers, el va comprendre aquest cop sense
pujarem molt amunt", enllepolia i ordenava, amb torbació i trastorn, el vell. I ja trascamava. "Ep, assossega't. Ascendirem fins al xaró?",
xaval. "Sí, fins al propi xaró. Jo en sóc l'amo", li assegurava el vell. "I et prometo que allí no feinejaràs. Sols hauràs de servir de tant en
tastarem, si us plau per força", va cloure entre dents el pillard. I el vell senyor, en emportar-se, al capdavall de tanta pena, el nou coper, va
d'una màniga molt ampla. "Fullejar sants sempre m'ha distret." "El vell llibre de Pellegrini em basta", va rondinar l'honest doctor Robuster i
no hi ha ningú que no ignori la seva desgràcia final", menyspreava la vella dama. "No, el casc n'és l'única causa. Ha de pesar unes quantes arroves,
i esdevindria un lloc de referència, un senyal en la via atzarosa dels vells navegants, que l'anomenarien "La tomba de la pobra gossa". El topònim
i dels matisos. Per a tot cal un llarg aprenentatge", va reflexionar el vell. I s'encaminava al menjador, a esmorzar molt fort, com d'habitud, perquè
"Quanta sang! I no sentia mai cap remordiment?", s'exclamaven a duo les velles i riques deixebles. "Mai. En desconeixia tant el concepte com la
algú que s'avingués de grat a substituir-me en el viatge, i tant el meu vell pare com la pròpia mare, lúcids egoistes, freds calculadors, no hi
clientela caritativa del saló de bellesa, t'arribes al Nepal o bé al vell proper Siam, on caus en basca, en un bany de suor, contemplant danses i
ets tu, però la memòria em flaqueja. Coses dels anys", va sospirar la vella senyora. "Aquesta complaença a autoadmirar-te, aquest excés
d'arreglar la corbata." "Aquest noi no hi és tot", va reflexionar la vella senyora. "I no comprenc per què m'amoïno tant per ell, quan el nostre
prou nitidesa. I Pausànias afirmava que els segons no eren sinó sàtirs vells", glopejava Pulcre Trompel·li. "Els uns i els altres no es distingien
la gruta i de passejar per l'amplitud del segur indret, sota els arbres vells, immensos i tothora verds. Allunyant-se cada vegada més del seu antic
xafogor que m'emmalaltiria. Clam, sense cants d'ocells, de les velles oliveres cremades." Menelau "Em sembla que aquest bon home està força
Respecte al meu comportament conjugal, que no em vigilava de prop el vell Demòdoc? Que no vaig estar sempre en disposició d'escoltar-li tots els
Erínies." Les màquines paraven momentàniament. Tres parells d'ulls de velles fadrines esguardaven amb una malvolença infinita el consultant i
o confusa, com li havia d'arribar o de retornar un destí més perillós i vell. Després algú la trobarà en el regne de les ombres o l'esguardarà com una
a morir, acusada de còmplice, si em distrec, amb un parell d'insensats. Vella, estimo més que mai la vida. Vagi on vagi, en tots els indrets hi haurà
vermell, sense estrenar, de seda resistent, de fibra sòlida. Després, la vella Enone, que no s'ho diu, però l'anomenem així, ja no recordo per què,
Prou, considera'm així, t'ho recomano, et faré menys basarda. El vell també assegurava que no se m'escapa mai el qui he agafat, el presoner,
m'oblidarà. Ocnos Des de les profunditats del temps o de més enllà, el vell taciturn, assegut, ombres endins, a l'espartar llotós, entre joncs alts,
a l'animal. Potser no venien d'enlloc ni anaven enlloc. Aquest meu vell, no pas silenciós, no entaulava de debò cap conversa, i els seus
per damunt de les altres noies, com si pertanyés a una altra raça. La vella Càndia del Noro, que la coneixia de petita i l'estimava, la comparava
Costa aquesta nit es dirigia a casa seva. Hi havia deixat sa mare, ja vella, i, això no obstant, a penes si el seu cor, mentre s'acostava a la casa
on l'arribada de Tino Costa despertava alegria, i aquesta era la casa del vell Lino del Pont, un pagès que, atuït des de molt temps per una malaltia
molt temps per una malaltia incurable, vivia amb els seus dos fills i una vella criada. La família de Lino i la de Tino Costa havien mantingut sempre
a la idea de tornar-se a casar, vivia sol a la casa pairal amb una vella criada que el servia. Era un home jovial, amable amb tothom, i a Santa
tota; els conreus floriren, els seus habitants s'havien alliberat de llur vella apatia, i per a les terres varen semblar ressuscitar els dies de l'antiga
el mosso, i també ell al seu torn envellí. A mesura que anava fent-se vell anà sentint-se més i més vinculat a aquella hisenda, gairebé completament
Però Tiago només vivia per Mila i només en ella tenia el pensament. El vell, per la seva banda, estava trastocat amb aquell casament, inflat d'orgull
a l'ombra de la figuera d'ampla copa, prop del porxo ombrejat per la vella parra. Els serví la més graciosa de les noies: la més jove, i una
els seus pares, que també tenen la seva part. —Però, tu saps el que té el vell Candaina? —Ep! Ja són aquí! Anem! Ja ens crida. Al camí es veia ja
dels nous arribats. Els pastors anaren cap a ells, precedits dels més vells, amb els capells a les mans. Saludaren: —Bon dia, nostramo i la

  Pàgina 1 (de 535) 50 següents »